Balears commemora els 40 anys de la llei que va traçar el camí de la normalització del català: “Segueix viu, però amenaçat”

El 29 d’abril de 1986, Balears veia promulgada la Llei de normalització lingüística, aprovada sota el mandat de Gabriel Cañellas (AP/PP) amb el suport unànime de totes les forces polítiques. El seu objectiu era revertir la marginació històrica de la llengua catalana —reconeguda com a pròpia a l’Estatut d’Autonomia aprovat tres anys abans—, fer efectiva la seva oficialitat i garantir el dret de la ciutadania a utilitzar-la en tots els àmbits, especialment en l’administració, l’educació i els mitjans públics. Quatre dècades després, l’efemèride arriba carregada de simbolisme i de tensió: allò que aleshores va ser un acord transversal per dignificar el català, avui es commemora en un clima polític marcat per les polítiques de retrocés impulsades pel Partido Popular i Vox durant aquesta legislatura.

Aquest consens és avui un dels elements més recordats —i també més enyorats— del text, nascut amb una idea clara: garantir que qualsevol ciutadà pogués viure en català a les Illes, un objectiu que, tal com acrediten dades oficials, investigadors i estudis, encara és lluny d’haver-se assolit plenament. L'imparable creixement de la població des de la dècada dels seixanta, quan residien a Balears 400.000 persones —en contrast amb més d'1,2 milions actuals—, la pressió turística i el predomini del castellà en àmbits com el comerç, la justícia o l’entorn digital han anat desplaçant progressivament la seva presència quotidiana.

L’informe, que apunta a un increment considerable de la “fragilitat” de la llengua catalana, subratlla que l’augment de la població al·lòctona (originària d’un altre país) i al·loglota (parlant d’altres llengües) ha repercutit de manera directa en el retrocés dels coneixements de català i dels usos que en fa la ciutadania en conjunt. Segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), el 94,1% de la població resident a Balears parla bé el castellà, percentatge que baixa fins al 59,5% en el cas del català.

No debades, la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics a les Illes Balears, publicada pel Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (Gresib) el 2014 i revisada el 2018, apunta també a aquest increment de la “fragilitat” del català i destaca que l’augment de la població al·lòctona i al·loglota ha tingut un impacte directe en el retrocés dels coneixements i dels usos socials de la llengua.

L’aniversari de la llei ha servit per escenificar l’abisme polític actual. Des de Més per Mallorca, el seu portaveu, Lluís Apesteguia, ha apel·lat aquest dimecres a recuperar l’esperit de 1986: un gran acord que permeti actualitzar la norma i estendre-la a àmbits com el comerç, el cinema o l’ecosistema digital. En aquest context, el dirigent ecosobiranista ha assenyalat directament els “enemics històrics” de la normalització, situant-hi el PP de José Ramón Bauzà —el mandat del qual va deixar episodis de forta conflictivitat lingüística, que varen donar lloc a una contestació social sense precedents sota el paraigua de la ‘marea verda’— i, en l’actualitat, Vox, soci parlamentari del Govern de Marga Prohens.

En la mateixa línia, la presidenta del Congrés i líder del PSIB-PSOE, Francina Armengol, ha recriminat l’“arraconament” progressiu del català, recordant que la llei el va oficialitzar com a llengua pròpia de Balears i va fixar l’objectiu de garantir-ne l’ús normal en tots els àmbits, des de l’administració fins a l’educació. “Aquesta llei va ser fruit d’un temps de consens, d’una mirada llarga i d’un compromís profund amb la nostra identitat col·lectiva. Va entendre que la llengua no és només un instrument de comunicació, sinó també una manera de ser i d’expressar la nostra identitat i cultura”, ha manifestat en un missatge publicat a X.

L’expresidenta del Govern balear ha lamentat que, quatre dècades després de l’aprovació d’aquesta norma, el català “continua viu, però també amenaçat”. Al seu parer, l’actual Executiu el va “arraconant cada vegada més” i “debilita” la seva presència a les institucions, a l’educació i a l’espai públic. “Això no és casual, és una decisió política que posa en risc drets que havien costat dècades de construir”, ha lamentat, abans de fer una crida a alçar la veu per “dir clar que normalitzar una llengua és garantir drets, és assegurar que qualsevol persona pugui viure plenament en català”.

Davant aquestes crítiques, la presidenta autonòmica, Marga Prohens, ha reivindicat la llei com una eina per garantir la convivència del català i el castellà “amb normalitat, tranquil·litat i des del respecte”. La líder balear també ha destacat el paper de la norma en la conservació del català i les seves modalitats insulars, tot garantint-ne l’aprenentatge i la difusió: “Ha acostat la nostra llengua de manera amable, fent-la arribar a nous parlants i mantenint-la viva com un llegat per als nostres fills”.

Durant aquesta legislatura, però, les polítiques lingüístiques impulsades pel Govern del Partido Popular amb el suport —i l’exigència— de Vox han obert una escletxa entre aquest discurs i la pràctica. Les mesures impulsades per ambdós socis d’investidura han girat entorn de la introducció de la “lliure elecció de llengua” a l'ensenyament, la flexibilització o eliminació dels requisits de coneixement de català i el blindatge de l'espanyol com a llengua vehicular. En conjunt, es tracta d’un paquet d’actuacions que, segons conservadors i extrema dreta, pretenen garantir la “llibertat lingüística”, però que col·lectius educatius i socials perceben com un canvi d’orientació respecte del model de normalització lingüística vigent des de la dècada dels vuitanta.