Ferroviaris contra Franco: la història silenciada dels obrers que van aturar els trens per defensar Mallorca del feixisme

L'estiu del 1936, quan el cop militar contra la Segona República es va estendre per Espanya i Mallorca va quedar sota control revoltat, un col·lectiu de treballadors va decidir plantar cara als insurgents protagonitzant una de les resistències més decidides contra l'avenç del feixisme a l'illa. Van ser els empleats del ferrocarril els qui, en un context de repressió fulminant, es van organitzar en una vaga que per a molts suposaria l'assassinat i la represàlia: l'aparell franquista va emprendre una depuració sistemàtica fruit de la qual una quarta part de la plantilla -gairebé 200 dels seus 800 treballadors- va quedar aniquilada o marcada per la violència en els primers mesos de la contesa.

Ho documenta la historiadora i arxivera Maria Antònia Fernández Pizà al seu estudi La Companyia dels Ferrocarrils de Mallorca durant la Guerra Civil: la seva contribució a la defensa passiva de l'illa, en què explica el destacat pes que van tenir els ferroviaris tant en el moviment obrer com en la defensa de Mallorca acabat d'esclatar el conflicte bèl·lic.

Entre el 19 i el 20 de juliol de 1936, els trens de l'illa van quedar paralitzats en una acció breu però suficient per a posar en dificultats el bàndol franquista, que necessitava controlar la xarxa ferroviària de l'illa per transportar tropes i presoners i assegurar els subministraments. Va ser, com remarca la investigadora, “el pitjor maldecap” dels militars franquistes en els primers moments de la guerra.

El 19 i 20 de juliol de 1936, els trens de l'illa van quedar paralitzats en una acció breu però suficient per a posar en destrets el bàndol franquista, que necessitava controlar la xarxa ferroviària de l'illa per a transportar tropes i presoners i assegurar els subministraments

Tot i això, la derrota del moviment obrer a l'illa va tenir conseqüències devastadores i els ferroviaris van pagar un preu especialment alt. D'acord amb les indagacions efectuades per la historiadora, 78 persones (el 10% del personal) van ser assassinades o acomiadades i 102 més (el 13%) van ser assenyalades, investigades i apartades. La Companyia dels Ferrocarrils de Mallorca es va convertir en un espai de control ferri, on qualsevol sospita de simpatia republicana o de militància sindical era suficient per perdre la feina o la vida. A nivell estatal, la repressió franquista es va acarnissar amb prop de 83.000 professionals, sotmesos tots ells a sancions, presó, exili, internament en camps nazis i penes de mort.

El mapa ferroviari que va modernitzar Mallorca

Des del 1875, el ferrocarril havia impulsat la modernització de Mallorca. D'acord amb les investigacions dutes a terme pel doctor en Història Econòmica per la UIB Ramon Molina -recollides per Fernández al seu estudi-, el primer terç del segle XX va ser, de fet, el moment de màxima esplendor del sector: l'illa comptava amb una important xarxa ferroviària que enllaçava els principals pobles de l'illa. Amb una extensió de 281 km, el mapa ferroviari va assolir una densitat de 12,95 km quadrats, molt superior a la mitjana peninsular. En cinquanta anys, el tren havia aconseguit un gran èxit social i comercial amb la connexió de més de 40 estacions.

El primer terç del segle XX va ser el moment de màxima esplendor del ferrocarril a Mallorca: l'illa comptava amb una important xarxa ferroviària que enllaçava els principals pobles de l'illa. Amb una extensió de 281 km, el mapa ferroviari va aconseguir una densitat de 12,95 km quadrats, molt superior a la mitjana peninsular

No obstant això, la competència del transport per carretera, molt més ràpid i flexible, i el fet que la indústria tradicional de Mallorca anés a poc a poc perdent pes en favor del turisme, que ràpidament esdevindria el principal motor econòmic de l'illa, van provocar que el transport ferroviari acabés sent un mitjà de transport residual. Quan va esclatar la guerra, el ferrocarril es trobava en una situació precària, afectada pel tancament de línies com la d'Alaró i una severa crisi econòmica. Davant d'això, els ferroviaris, que comptaven amb una forta implantació sindical, eren en aquests moments un col·lectiu habituat a defensar els seus drets en un clima laboral de conflictivitat creixent que va propiciar la presa d'una gran consciència de classe. El ferrocarril no era només una infraestructura de transport aquells anys, sinó també un camp de batalla polític i social. Per això, quan es va desfermar el cop, subratlla l'autora, “van emprendre una iniciativa que, per a molts, seria suïcida: oposar-se mitjançant una vaga”.

Així, tot just un dia després que l'aixecament militar s'estengués per Espanya, la plantilla dels ferrocarrils va iniciar l'atur en un gest de solidaritat amb el Govern legítim de la República i en un intent de desestabilitzar el pla militar dels revoltats, que necessitaven els trens per moure tropes i assegurar el control de l'illa. Els ferroviaris no es van limitar a abandonar els seus llocs de treball: es van organitzar per custodiar les instal·lacions, vigilar els trens i evitar que els colpistes els poguessin fer servir amb llibertat. Molts van participar en els comitès obrers que van sorgir de manera espontània, seguint la dinàmica d'autoorganització que es replicava a altres zones del país on la resistència republicana tenia més força.

L'estació de Palma, el punt neuràlgic de la protesta

Convocada pels sectors d'esquerra com a resposta a la insurrecció a Barcelona, la vaga va aconseguir en un primer moment paralitzar Palma, amb el sector de transports esdevenint el més afectat, seguit per les fàbriques. L'estació de tren de la capital balear es va erigir així en un punt neuràlgic de la protesta: hi van confluir ferroviaris, tramviaris i obrers que exigien resistir al cop.

Davant d'aquesta situació, el nou governador civil, Luis García Ruiz, immediatament, va actuar amb contundència, detenint i amenaçant de mort els promotors de la vaga. Tot i això, i fins i tot després que el recent proclamat comandant militar de Balears Manuel Goded declarés l'estat de guerra a les illes i assumís el control absolut de Mallorca i Eivissa, els ferroviaris van aconseguir mantenir la protesta durant diversos dies aprofitant el pes estratègic que tenien en el transport, tal com recorda Molina.

La repressió va ser immediata i brutal -amb l'exèrcit i la Guàrdia Civil ràpidament alineats amb els revoltats-, però durant dos dies els ferroviaris van mantenir el pols, resistint-se a tornar a la feina i mostrant que, malgrat l'aïllament de Mallorca, la seva voluntat passava per plantar cara al feixisme. Els vaguistes, no obstant, van començar a ser fortament pressionats pel general García Ruiz, que des de la premsa local arengava els treballadors a reprendre el servei “en benefici del públic i d'ells mateixos”. Les detencions i les represàlies van començar a succeir-se, amb especial duresa contra els que havien tingut responsabilitats sindicals els mesos anteriors, com els ferroviaris lligats a la UGT. La pressió militar va acabar sent insostenible: la presència de soldats a l'estació de Palma i als dipòsits de tramvies va dissuadir molts treballadors de continuar l'atur i la circulació de trens va tornar de manera progressiva a la 'normalitat'.

La majoria dels vaguistes van ser depurats, empresonats o assassinats. El que va començar com un acte de resistència col·lectiva en defensa de la República es va convertir en el pretext per dur a terme una onada de persecució política i d'aniquilació de bona part del moviment obrer ferroviari mallorquí. Les autoritats militars van obrir expedients contra tots aquells que no es van presentar als seus llocs els dies 20 i 21 de juliol, investigant fins i tot els qui s'havien absentat per por o inseguretat.

La majoria dels vaguistes van ser depurats, empresonats o assassinats. El que va començar com un acte de resistència col·lectiva en defensa de la República es va convertir en el pretext per a dur a terme una ona de persecució política i d'anihilació de bona part del moviment obrer ferroviari mallorquí

El líder sindical Miquel Femenias Mas, president del Consell Obrer Ferroviari de Mallorca, va ser assassinat pels colpistes el 1936. Aquest mateix any, els revoltats també van treure la vida a l'administratiu ferroviari Antoni Tomàs Prats, pertanyent al Partit Socialista i qui havia estat jugador de futbol amb l'equip Alfons XIII: la nit del 9 al 10 d'agost d'aquest any el van matar a tirs en la carretera de Sóller.

Les depuracions es van formalitzar en expedients judicials. El jutge especial Francisco de Bonilla va certificar el setembre de 1936 que, dels 713 agents amb què comptava la Companyia de Ferrocarrils de Mallorca el 31 juliol de 1936, van ser acomiadats 58, mentre que 94 van ser “corregits amb advertència d'expulsió”. Segons l'historiador David Ginard, les depuracions van continuar: només a l'apèndix de Memòria Civil figuren un total de 206 ferroviaris depurats, entre els treballadors del ferrocarril i els del tramvia.

Una història silenciada durant dècades

Mentrestant, la circulació de trens es va convertir durant la guerra en un element essencial per sostenir la rereguarda i, després de cada combat, es treballava amb urgència per restablir les comunicacions. Amb això, es va construir una complexa xarxa de refugis subterranis i el subsòl de l'estació de Palma es va convertir en un laberint de galeries destinades a garantir la resistència davant dels atacs aeris. El túnel de la línia que unia el centre de la ciutat amb el port es va erigir en el refugi antiaeri més gran de la ciutat, mentre que altres espais, com el Pont d'Inca, van ser reforçats davant l'amenaça d'atacs per la seva proximitat a instal·lacions militars.

La circulació de trens es va convertir durant la guerra en un element essencial per a sostenir la rereguarda i, després de cada combat, es treballava amb urgència per a restablir les comunicacions. Al costat d'això, es va construir una complexa xarxa de refugis subterranis per a garantir la resistència davant els atacs aeris

La pròpia contesa i l'escassetat de combustibles van donar un respir temporal al sector i, durant els anys que es van prolongar el conflicte i la postguerra, la situació del ferrocarril va millorar gràcies a la limitació dels vehicles de motor, recuperant el volum de mercaderies i fins i tot el nombre de viatgers.

Durant dècades, la memòria dels treballadors del ferrocarril va quedar soterrada. El relat oficial parlava de la “normalització” del servei ferroviari després del cop, però ometia que aquesta normalitat es va construir sobre acomiadaments, presons i sang. La història de com els treballadors del tren es van organitzar per defensar la legalitat republicana i es van atrevir a desafiar el feixisme amb prou feines va circular en àmbits familiars i sindicals. Només les investigacions posteriors han permès recuperar una part d'aquesta memòria. Tot i que els ferroviaris de Mallorca no van poder evitar la consolidació del feixisme a l'illa amb la seva vaga, el seu gest va ser molt més que un acte fallit: amb la seva protesta van demostrar que, fins i tot en un dels territoris més controlats pels colpistes, hi va haver els que van estar disposats a jugar-se tot per la democràcia i per la República.