El referèndum: et vull escoltar

Aquest serà el meu tercer referèndum sobre la independència. De 1976 a 1993 vaig viure a Mont-real, així que vaig votar en el referèndum quebequès de 1980, i en els meus últims quatre anys al Quebec, vaig viure i treballar al subàrtic, al territori dels Cri de la Badia James, que van fer el seu propi referèndum sobre la independència, en el qual no vaig poder votar per no ser indígena. Però com en el del Quebec, vaig estar implicada en les interessants converses que es van dur a terme en els anys i mesos abans del vot.

Amb la tranquil·litat, capacitat d'escolta i poc amor per la polarització que tenen en aquestes dues cultures, es va parlar de multitud de temes que són part d'aquests processos: Què és un Estat-nació? Quines són les alternatives? El procés del referèndum està controlat per algun partit o grup? Quin espai hi hauria en un nou país per als que tenen ara menys poder i representació? Quina és la relació entre la independència, la interdependència i la solidaritat? Hi ha una ètica de la independència? Quin impacte tindria la independència en les nostres relacions amb la classe obrera, les dones, els immigrants i els indígenes de la resta de Canadà? Quina redistribució dels recursos pot haver-hi en estar envoltats de països capitalistes i en dependre d'ells econòmicament? En un nou país, hi hauria menys sofriment i més igualtat? Com aconseguir més igualtat? I molts temes més.

El que no vaig sentir en aquelles constants converses van ser ressentiments històrics. Els quebequesos d'origen francès podrien haver utilitzat la seva derrota davant els anglesos en la Batalla de les Planes d'Abraham de 1759 per crear un clima de venjança. I els indígenes Cri podrien haver expressat odi i ràbia cap als d'origen europeu que durant 300 anys els han colonitzat per manipular el procés.

Les converses eren interessants i estaven al centre de la nostra vida quotidiana amb respecte i intel·ligència. En cada procés es donava per fet que les reflexions no estaven centrades en dues úniques possibilitats, sinó que la complexitat dels temes exigia explorar i imaginar moltes altres opcions. Els ciutadans d'aquests processos no ens dividiem entre “els del Si i els del No”, sinó que érem cada persona i cada col·lectiu una rica conversa amb tots els temes i matisos.

L'altra cosa que mai vaig veure, en aquells interessants anys, va ser que la gent s'autocensurarés, es privés de compartir les seves idees per por, per quedar malament o per ser vistes com políticament incorrectes.

En les dues cultures, la quebequesa i la dels Cri, s'és molt curós en compartir opinions. Els quebequesos amb els seus: “respecto la teva opinió... potser jo tinc alguna cosa que podria afegir” o “t'importa si comparteixo la meva opinió amb tu?”. I els Cri desconeixen el concepte d'interrompre quan l'altre està parlant o en les pauses en la seva narrativa. Així tots vam poder parlar a fons sobre els temes polítics i sobre la importància del nostre futur i el de futures generacions.

També he seguit amb gran interès, com molts dels lectors d'aquest diari, el procés del recent referèndum a Escòcia. Amb el meu particular interès en la defensa de la sanitat pública i a través de grups en línia, he pogut seguir de prop les discussions escoceses sobre el neoliberalisme, les mesures d'austeritat, l'ecologia i el canvi climàtic, l'energia nuclear i la militarització, el patriarcat, i l'Estat-nació i les seves alternatives, sobretot en relació amb el referèndum.

Ara que visc a Catalunya i sóc part de l'aquest procés català, trobo a faltar les converses polítiques d'aquests altres processos de referèndum. Veig, alarmada, la despolitització del procés català en què la fetitxització del vot s'utilitza per aturar, callar i censurar les necessàries reflexions sobre la política [1]. També em preocupa la manca de qüestionament del “estat del consens”, consensos falsos dels quals l'Estat espanyol i Catalunya són producte [2].

En aquest procés cap a un referèndum que vivim a la Catalunya actual, en una Europa neoliberal i amb uns líders com Mas, Junqueras i altres que han liderat i participat en el desmantellament de la nostra sanitat [3], educació i altres serveis públics bàsics, sembla haver-hi poc espai per conversar.

Som éssers de paraula. Per elaborar el que pensem, necessitem conversar amb tranquil·litat i lliurement amb altres i escoltar. Però la frase que no es diu però que se sent a crits en l'aire ara és “ja parlarem després, ara, no”.

El nostre futur i el de les futures generacions no és un joc, no és una cosa light. Frases (o tweets) simplistes com “el dia després del referèndum no hi haurà lloc per corruptes a Catalunya” són alarmants i reflecteixen la despolitització d'aquest procés.

El gran tema pendent de parlar, en aquests temps, és sobre com la política ha externalitzat el poder als tecnòcrates [4]. Aquest tipus de governamentalidad, com l'anomenava Michel Foucault, en la qual es governa a través d'altres (en el cas de Catalunya a través de consorcis, banquers, fundacions i un llarg etcètera, estructures i individus catalans que no han de retre comptes a els ciutadans perquè no han estat votats), determina molt el nostre futur. El governar a través d'aquests canals facilita la corrupció [5] i impedeix la democràcia. I aquesta és la conversa urgent. Aquesta i la de la nostra ètica davant de tot això.

Però això és només la meva opinió. M'encantaria escoltar la teva. Mai és tard.

--------

[1] Critchley, S., Infinitely Demanding. Ethics of Commitment, Politics of Resistance. London: Verso, 2008.

[2] Delgado, L.E., La nación singular. Fantasías de la normalidad democrática española (1996-2011). Siglo XXI de España Editores, 2014.

[3]Martinez, A. y Vergara, M. Com comercien amb la teva salut. Privatització i mercantilització de la sanitat a Catalunya. Barcelona, Icaria Editorial, 2014.

[4]Ranciere, J. Dissensus: OnPolitics and Aesthetics. New York, Continuum, 2010.

[5]Critchley S., ibid.