Mazón i la política del fum

Donald Trump està demostrant que governar pot reduir-se a tres coses: eslògans, bulos i molta cortina de fum. Allò que el professor W. Lance Bennett defineix com distraction politics: omplir l’espai públic de polèmiques superficials per desviar l’atenció de la realitat incòmoda. El president valencià, Carlos Mazón, s’ha comprat el manual trumpista en versió de butxaca.

El darrer exemple? L’anunci davant les Corts Valencianes de canviar la llei de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua per rebatejar-la “Acadèmia de la Llengua Valenciana” i retocar-hi alguns articles perquè s’ajuste més al valencià del carrer. Una mesura impossible, perquè per modificar l’Estatut cal una majoria qualificada de 66 diputats i PP i Vox només en sumen 53. A més, després hauria de ratificar-ho el Congrés espanyol. És a dir: fum.

En realitat, la jugada és clara: Mazón deu la seua supervivència política al suport de Vox. I com que el preu és l’agitació identitària, el president ha decidit posar tota la carn al foc de la llengua i alimentar el secessionisme lingüístic, a l’ADN del PP valencià, amb aquesta operació contra l’AVL. Una típica maniobra trumpista: proposar allò que saps que no faràs, només per provocar soroll, dividir i despistar.

Mentrestant, els temes reals resten a l’ombra. Parlem del canvi de nom de l’AVL (es veu que l’AVL és ara el gran problema del poble valencià) i no de la gestió de la DANA amb 229 morts i centenars de famílies encara exigint responsabilitats. Parlem de senyes d’identitat i no dels pressupostos pactats amb Vox. Parlem de la “llibertat” dels alumnes a triar l’examen de castellà o el de valencià a les PAU i no de les negligències en la resposta del Consell al desastre.

Aquestes maniobres són el que Murray Edelman descrivia: “La política és sobretot una successió de símbols que substitueixen l’acció real”. Mazón genera símbols —canviar noms, inventar lleis d’identitat, anunciar mesures impossibles— que substitueixen la gestió efectiva. Però no gestionen res. I, mentrestant, els problemes reals continuen esperant resposta.

Quan els símbols són l’únic que tens, es converteixen en un insult a la intel·ligència col·lectiva. Com quan Trump despista amb la boutade del paracetamol o quan en temps de la Covid19 recomanava beure desinfectant i tothom reia, fins que descobries que darrere de la broma hi havia hospitals desbordats. Amb Carlos Mazón, el perill és el mateix: mentre intenta que discutim si l’AVL ha de dir-se d’una manera o d’una altra, el País Valencià continua amb una política educativa, social i econòmica a millorar.

Amb Mazón, el fum sempre arriba puntual. La responsabilitat política, no. I és que, la responsabilitat és inherent al bon govern, però no tots els manuals de butxaca ho recullen.