eldiario.es

Menú

CATALUNYA

Els nens no són rucs

Entrevista a Francesco Tonucci, pedagog, dibuixant i pensador.

- PUBLICIDAD -
Francesco Tonucci (Carmen Secanella)

Francesco Tonucci (Carmen Secanella)

Leer versión en castellano

A primer cop d'ull sembla un avi entranyable, innocent i càndid i molt amic dels nens, als quals fa anys que escolta. La seva generosa barba blanca fins i tot li dóna una certa semblança amb el Pare Noël, un personatge molt estimat pels nens. Però a mesura que va desenvolupant el seu discurs, el professor Francesco Tonucci (Itàlia, 1954) fixa la mirada en els ulls de qui l'escolta que, només en aquest moment, comença a descobrir que l'entranyable avi és en realitat un savi, que posseeix els coneixements científics i la seguretat de l'experiència. A mesura que el professor va proposant canvis en l'educació i argumentant-los amb exemples concrets, l'atònit espectador descobreix que Francesco Tonucci és un revolucionari. És llavors quan un l'observa detalladament i comença a pensar que aquesta barba s'assembla més a la de Karl Marx que a la del Pare Noël.

El professor Tonucci és pedagog, dibuixant i un gran pensador. Ha escrit nombrosos llibres, com ara La ciutat dels nens (1991) i ha publicat articles en diaris catòlics i comunistes. Visita molt sovint Barcelona, sempre per feina, lamenta. En aquesta última ocasió, ha vingut convidat per la Facultat de Pedagogia de la UB per assistir a unes jornades sobre Participació Infantil i Construcció de la Ciutadania que s'han celebrat al CosmoCaixa. Per una casualitat romana, Tonucci i jo tenim una amiga en comú, pedagoga com ell, que m’ha permès apuntar-me a un sopar.

Barrejar nens de diferents edats

Amb prou feines ens hem assegut i ja discutim d'educació. "No té sentit agrupar els nens en classes en funció de la seva edat", afirma el pedagog. Li responc que si s'ajunten nens de cinc anys amb altres de sis, caldrà reduir el temari perquè alguns seran massa petits per seguir la resta. La seva resposta em desarma: "És que jo no parlo de nens de cinc anys amb nens de sis: parlo de nens de cinc anys amb nens de dotze". No cal que li respongui. Descobreix la meva incredulitat i argumenta la seva tesi: "L'homogeneïtat no existeix enlloc. A la vida no hi ha llocs on se separi en funció de l'edat, només es fa a l'escola. Avui acceptem que nens i nenes vagin junts a classe i també que ho facin nens de diferents races o amb alguna disminució... Però no acceptem que hi hagi nens de diferents edats". Començo a seguir-lo. El professor argumenta que "ni tots els nens tenen el mateix nivell, ni tan sols els de la mateixa edat" i que, per tant, "no tots els nens poden arribar al mateix nivell". L'afirmació és evident, però tira per terra el sistema d'avaluació actual, que, segons vaig aprendre a l'escola, era el més important. "Es tracta d'escoltar cada nen i oferir-li el millor camí perquè progressi", defensa.

Un mateix professor per a tot un cicle

"Els amos d'aquest restaurant fa molt de temps que viuen a Barcelona... Mira, han escrit parmigiano amb dues g", diu el professor amb una carta de pizzes a les mans. El restaurant és italià i, com sol passar a Barcelona, ​​el gestiona un italià, però això no és garantia de res: ni que s'escrigui bé el seu propi idioma (com passa amb els catalans) ni que les pizzes siguin delicioses. Al final, una amanida de mozzarella de búfala per compartir i dues pizzes. Som tres.

"En països com Espanya i l'Argentina teniu un costum molt estrany de posar un mestre a cada curs. Els mestres han de seguir a la classe, en cas contrari no es poden avaluar els progressos dels nens". Em torno a perdre. "És cert que hi ha el risc que et toqui un professor dolent i el tinguis durant molts anys... però si et toquen cinc professors dolents és encara pitjor". Descobreixo que a Itàlia i en molts altres països els mestres canvien de classe com els seus alumnes, cosa que els permet conèixer el nivell dels estudiants, observar els seus progressos i intentar ajudar-los amb més facilitat. Torno a comprar els seus arguments i recordo quan era petit i passava de curs i els preguntava als més grans què tal era la mestra de cinquè, la Maria Dolors.

Escoles sense classes

"M'encanta el costum que teniu de prendre una cervesa abans de menjar... Jo mai prenc cervesa a Itàlia, però quan vinc aquí, m'agrada". L'amanida aguanta i les pizzes, per ser Barcelona, ​​també. Portar un italià a una trattoria a Barcelona és un error monumental, però al barri del Putget, on s'allotja, no conec cap restaurant. Ha prevalgut l'únic criteri de la proximitat.

"M'explicava que els mestres han de seguir la classe", li recordo per seguir el fil i em dóna el titular de la nit: "Sí... bé una altra cosa és que les escoles no haurien de tenir classes". A hores d'ara la meva cara és un poema. "Però professor, si no tenen classe, com... on ...", intento preguntar, però no cal, ell respon. "Cal renunciar a les aules i fer tallers. Ara mateix els nens són a classe, sona una campaneta, se'n va el professor de literatura, els nens guarden el llibre al calaix i entra el professor de matemàtiques o el de música i els nens treuen un altre llibre del calaix i en uns minuts han de canviar el xip per començar a parlar d'una matèria completament diferent. Seria molt més fàcil si es canviés els alumnes de lloc. I estiguessin primer en un laboratori on tot està molt net i hi ha instruments científics, i després en una classe amb una llum feble on el professor llegeix als alumnes o els ensenya música i després en un taller d'art amb colors, materials...". Em torno a recordar de la Maria Dolors i del meu col.legi... sens dubte era un altre estil. Suposo que igual que la majoria de les escoles on entrava el mestre, llegia el llibre de l'assignatura en qüestió i després venia un altre mestre que feia el mateix i al final t’examinaven. Normalment era el mateix examen que en els cursos anteriors, un detall que, tot sigui dit de pas, facilitava l’aprovat.

Les postres són dolentíssimes però el menú ja m’és igual. No tornarem. La conversa mai no acaba però els italians van tancant el restaurant. Ens acomiadem. I arriba l'hora d'ordenar tot el que s’ha dit. Les idees de Francesco Tonucci parteixen de la premissa que els nens no són rucs i que, com els adults, són diferents entre si. Amb la qual cosa n’hi hauria prou amb preguntar-los què és el que volen. Però després, i és per aquest motiu que el professor Tonucci és revolucionari, cal fer-los cas. Fins i tot quan l'únic que demanen és jugar. Hi deu haver professors que opinin el contrari i que tindran arguments de pes, però sorprèn que, essent una cosa tan important, ni tan sols hi hagi un debat obert. Si realment ens estem equivocant, l'error és greu.

Francesco Tonucci (Carmen Secanella)

Francesco Tonucci (Carmen Secanella)


- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha