Catalunya Opinión y blogs

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

Chamonix, muntanyisme per a urbanites

L'Aiguille du Midi, a Chamonix / V. S.

Diuen de Chamonix que és la capital dels Alps. Si més no, dels francesos. El típic poblet de muntanya amplificat gràcies a l’auge de l’esquí, avui amb un centre molt mono i arregladet (com manen els cànons del país veí) i una perifèria farcida de segones residències només aptes pels amants de la neu amb un elevat poder adquisitiu. Però Chamonix no és, ni molt menys, una destinació només d’hivern i exclusiva per la gent chic.

A la primavera i sobretot l’estiu, es transforma en un destí ideal per a qualsevol que vulgui gaudir del gran espectacle de la natura i no sàpiga com. A pocs llocs del món una família d’urbanites, des de la canalla fins els avis, poden arribar tan i tan amunt sense necessitat de piolets, cordes o crampons. Gairebé es podria anar en mocassins, encara que tampoc és el més recomanable.

L'Aiguille du Midi

Situat a només una hora en cotxe des de Ginebra, Chamonix compta amb un dels telefèrics més alts del món i el que supera el desnivell més gran, uns 2.800 metres. En un trajecte de 20 minuts que es realitza en dos trams, les cabines pugen des del centre del poble fins l’Aiguille du Midi, un pic coronat per una curiosa roca vertical que fa 3.842 metres d’alçada.

És una pujada que impressiona, per no dir que espanta, i que per descomptat no és apte per a persones amb vertigen. I tampoc surt barata. Però valor i al toro! L’esforç val molt la pena perquè el mirador del cim (amb un acollidor restaurant i botiga-souvenir) ofereix una sensacional vista dels Alps, i en especial del seu sostre, el Montblanc, a qui el visitant es troba cara a cara i tan a prop que sembla que s’hi pugui arribar d’un salt. Un intens torrent d’adrenalina, emoció... i fred. Som a 3.800 metres amb neus permanents. Fins i tot a l’estiu cal anar-hi ben abrigat.

Els grans telefèrics, aquells que un no acaba de veure o comprendre com dimoni s’aguanten en l’aire, són autèntiques joies de l’enginyeria, però de la de fa més de mig segle. A Espanya, els telefèrics de Fuente De, a Cantàbria, que puja al massís central dels Pics d’Europa (1.850 metres), i el del Teide, que et deixa a només 163 metres del cim del volcà, són igualment dues ascensions fabuloses, i en tots dos casos es tracta d’obres dels anys seixanta, òbviament renovades amb posterioritat. El telefèric de l’Aiguille du Midi va ser construït una mica abans, l’any 1955, i també ha estat renovat repetidament; de fet, ho està ara mateix, la previsió és que el servei es reobri a finals del mes de juny.

Al llarg dels anys, el telefèric de l’Aiguille du Midi ha patit algun ensurt, l’últim el 2013, quan uns quants turistes van quedar penjats unes hores a causa d’una avaria. L’ensurt va acabar sense desgràcies, i seria molta mala sort que es repetís. Tranquil·litat, doncs. Com amb els avions que cada dia transporten centenars de milers de persones amunt i avall, aquest telefèric funciona durant dotze hores diàries i mou entre 4.500 i 5.500 persones al dia.

La Mer de Glace

L’altre meravella de la natura que es pot trobar a Chamonix és la Mer de Glace (la mar de gel), la glacera més llarga de França (fa set kilòmetres de llargària i 200 metres d’espessor) i possiblement una de les més accessibles de tota Europa. També s’hi pot arribar sense necessitat de disfressar-se d’espeleòleg, i fins i tot entrar còmodament en una gruta excavada en el glaç a través d’una passarel·la mòbil (el glaç no deixa mai de moure’s lentament, per tant, també cal moure l’accés a la cova). En aquest cas, a més, en un dia normal d’estiu només cal anar mitjanament abrigat mentre dura la incursió a la cova de gel.

Des de Chamonix s’hi va amb un tren cremallera que fa un trajecte de 20 minuts fins arribar a l’estació de Montenvers, des d’on un telecabina primer i un camí d’escales després baixa fins al peu de la glacera. Els amants del senderisme poden fer tota la ruta a peu, per descomptat. La resta aprofitem les comoditats de l’enginyeria, ja que hi són.

Això sí, fa una mica de pena constatar com s’ha anat aprimant aquesta glacera al llarg dels anys, ja que a mesura que es va descendint es veuen les marques d’on estava situada la part superior fa trenta, cinquanta o setanta anys. I la distància és esgarrifosa. Pels petits, una excursió divertida amb lliçó in situ sobre les conseqüències de l’escalfament global. Pels grans... també.

Vueling ofereix diversos vols setmanals a Ginebra, a una hora en cotxe de Chamonix.

Sobre este blog

Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
14 de marzo de 2015 - 00:02 h

Descubre nuestras apps

stats