De les frustracions dels començaments a la mobilització 'Tancarem el CIE'

Agafar l'autobús 109 a Plaça Espanya sense saber molt bé on has de parar. Preguntar al conductor pel CIE i que contesti que no sap molt bé on és. Baixar emmig d'un polígon industrial inhòspit i caminar fins a la reixa del CIE sense perdre't si tens sort. Tocar el timbre, esperar que t'obrin. Es mou la reixa, entres i un policia t'indica que t'has d'asseure en un cubicle juntament amb altres persones per poder visitar. Demanes torn i esperes. I sents la mateixa sensació d'injustícia que un té en anar a visitar a una presó. Es generen mirades còmplices. I, mentre esperes el teu torn, comences a conversar amb familiars i amics de les persones que són dins, amb ganes de saber com es viu dins del CIE. Et presentes com a membre d'una organització de defensa dels drets humans i, després de les primeres reticències, comencen a explicar en els moments en què no hi ha agents a la sala. Trajectòries carregades de racisme i injustícia que van desembocar en el CIE. I paraules que evoquen la desesperació que suposa l'amenaça d'una deportació forçosa. També gestos i discursos que mostren l'enorme resistència posada en marxa.

Arriba el teu torn, t'acostes a la porta, i et demanen el número d'intern. No cal ni tan sols nomenar-lo. Amb el seu número és suficient. Passes un detector de metalls, gires a l'esquerra i entres a la sala d'espera dels locutoris. Es podria dir del locutori, en singular. Perquè no hi ha separació entre els llocs habilitats per parlar (i d'aquí a molt poc, gràcies a que estem a punt de tirar les mampares, també per tocar-se). Arriben quatre o cinc persones alhora i totes s'asseuen. No coneixes la persona que vas a visitar. Comences a parlar intentant abstreure't del bullici que tens al teu voltant, ja que tothom parla alhora en un únic espai. Et presentes, es presenta. Comença la conversa. Molts no entenen la seva situació, ja que han vist tan sols una estona al seu advocat (molts dels quals presenten recursos sense ni tan sols molestar-se a buscar documentació que acrediti l'arrelament). Alguns se senten ben defensats, una minoria. I sents en molts casos la por a la deportació forçosa i la por a explicar com està tot dins del CIE. Sobretot després de moments en què es van produir agressions o algun tipus de vulneració de drets. Als 10 minuts, o amb sort una mica més, arriba un policia i et fa acabar la conversa. Vas deixant enrere les portes del CIE i emprens la tornada a casa.

Cada visita al CIE marca. No conec ningú a qui l'hagi marcat. Des d'aquest moment, passes d'analitzar el CIE com una injustícia a sentir de veritat.

Així va començar l'actual cicle de mobilitzacions pel tancament dels CIE a Barcelona fa ja 5 anys. Algunes persones vam reprendre la gran feina feta per altres col·lectius anys enrere i vam començar a visitar a persones que estaven al CIE. Després d'una vaga de fam en què ens vam plantar davant d'alguns (pocs) mitjans de comunicació sentiem la necessitat d'acostar-nos de veritat al CIE, d'analitzar el que estava passant i fer un informe que aconseguís visibilitzar el que passava. Sumar històries, situacions, i sistematitzar. Carregar-nos no només d'arguments, sinó també d'evidències.

Llavors va arribar el que alguns anomenem com el descens a les clavegueres de l'Estat. Registràvem en les visites l'alt grau d'impunitat que existia en un espai de privació de llibertat que gairebé ningú coneixia. Sortíem d'allí en moltes ocasions trencades emocionalment, i les assemblees servien per posar en comú, intentar resoldre les situacions, veure com podíem denunciar el que passava. La major frustració era sentir que això estava passant i que ningú se n'assabentava. Van ser temps ben difícils.

Va anar passant el temps, i van començar les primeres trobades de col·lectius pel tancament dels CIE estatals. Va ser un punt d'inflexió. De sobte no érem quatre bojos, sinó que érem unes quantes en molts llocs amb moltes idees. Sentir la força col·lectiva ha estat imprescindible.

I amb el temps vam passar de ser unes poques a llançar, després de la impotència viscuda arran de la mort d'Idrissa Diallo el 6 de Gener de 2012, la campanya ciutadana Tanquem els Cies. Al principi com una coordinació de col·lectius i més tard com una xarxa ben forta, amb tres comissions funcionant autònomament: visites, legal i comunicació. Treballant en xarxa amb altres col·lectius com Sos Racisme o Migraestudium, i ja en camí de la quarta Trobada Estatal pel Tancament dels Cies que se celebrarà al desembre a Astúries.

Conèixer què passava en els Cies. Denunciar les batudes racistes que conduïen als CIE. Visibilitzar-ho a través d'accions socials, comunicatives, jurídiques i d'incidència política. Sumar a la nostra anàlisi la deportació en si, els vols de la vergonya, i acabar fent un informe de Drets Humans a Melilla. S'ha anat trencant el silenci, atacant la impunitat, i portant crits i paraules de tancament cada vegada més consistents a les portes del CIE, a espais socials, a universitats, a congressos, a places, i als bars.

I de sobte el discurs de “Tanquem els Cies” s'ha girat cap a un “Tancarem els Cies”. No és casual. Les persones i col·lectius socials que estem organitzant la campanya Tancarem el CIE estem convençudes que aconseguirem tancar el CIE de Barcelona. I el de Madrid. I el de València. I el de Tolosa. Serà qüestió de temps, estratègia i determinació. Però cada vegada hi ha més persones i entitats que se sumen a exigir el seu tancament. En el procés destituent i constituent en marxa és imprescindible que el tancament del CIE hi estigui al centre. I que quedi clar que tancar el CIE no és només clausurar el centre de la Zona Franca. És acabar amb les batudes racistes, garantir l'accés als drets a les persones migrants, configurar i protegir el dret a migrar, etc. Cada crit contra el CIE és un crit contra el racisme. Mai més, enlloc, contra ningú. Tancarem els CIE.