Moviments i partits polítics en un procés de revolució democràtica

Moviments i organitzacions socials, partits i institucions, son sovint objecte de desconfiança o rebuig entre uns i altres. En molts casos tenen interessos, objectius i valors diferents i contradictoris. Però en molts altres fora lògic que es donessin moments de confluència, espais de diàleg i coordinació, unitat inclús per aconseguir objectius polítics siguin per oposar-se al poder com per participar o influir en determinades estructures polítiques. O promoure canvis radicals. Ens referim principalment a les forces d’esquerres o progressistes que tenen com marc referencial els interessos i aspiracions de les majories socials i en especial les classes populars i treballadores.

Els moviments socials , han esdevingut culturals (ideològics) i polítics i han radicalitzat. el component crític. Desconfien de les grans organitzacions socials com els sindicats majoritaris considerats com “integrats en el sistema”, rebutgen els partits polítics tancats a les institucions i còmplices de les polítiques públiques i esperen arribar o assetjar les institucions per que hi “entri la ciutadania”.

Tenen la gran virtut de la innovació,la llibertat de prendre iniciatives de tota mena, no tenen gairebé res a conservar, per tant res a perdre. Sovint son moviments expressius, o fabricants d’idees, productors de prototips, protagonistes d’intervencions exemplars. En més o menys grau fan de think tanks, Soni promotors d’accions col·lectives. No sempre poden mantenir la continuïtat però si promoure campanyes que s’hi afegeixen altres col·lectius i fins i tot algunes grans organitzacions socials i polítiques. Els moviments socials funcionen amb col·lectius en general no “professionals”, tendeixen a formes d’organització poc jeràrquica i sovint assembleària, que facilita més la mobilització que l’organització formal i permanent. Però poden contribuir o facilitar la construcció d’organitzacions socials, polítiques o centres d’idees que mantenen el foc dels objectius transformadors. No sempre és així, hi han moviments socials que esclaten per motius conjunturals i després desapareixen i potser més tard reapareixen, o contribueixen a reforçar a organitzacions formals. El lideratge en molts casos pot adquirir un caràcter molt personalitzat per compensar la feblesa de l’estructura orgànica.

Les organitzacions socials, viuen en els mateixos ambients i tenen, en teoria al menys, objectius similars a determinats nous o vells moviments socials. En alguns casos tendeixen a apropar-se o quasi es confonen en la pràctica (per exemple plataformes o coordinadores territorials i associacions de veïns). Però les grans organitzacions, com els sindicats, son inevitablement “pesades”, és inevitable que generin un aparell “burocràtic” per gestionar una massa considerable de persones que reclamen serveis. Han de reivindicar i negociar en defensa dels seus associats, disposar d’equips tècnics, gestionar equipaments, estar presents en les institucions especialitzades o en organismes mixtes. No tenen l’agilitat dels moviments i dels col·lectius relativament reduïts o centrats en una temàtica específica. Quan han de prendre iniciatives o posicions no estrictament pròpies del sindicat han de tenir en compte pros i contres, ser entesos per la seva base heterogènia que vol serveis i aconseguir algunes avantatges immediates o no perdre-les .La mobilització és un instrument per forçar la negociació (“fem vaga per forçar a la burgesia a negociar” va dir Salvador Seguí , el “Noi del sucre”, a la concentració-assemblea a Monumental fa un segle). Son conservadors perquè han de conservar les conquestes obtingudes, promouen canvis molt lentament, excepte en moments excepcionals. Es consideren “professionals” i veuen als moviments com simpàtics, impertinents i sovint flor d’un dia. La relació i la col·laboració amb els moviments socials és possible, especialment amb CC.OO. que té en el seu adn el caràcter de moviment socio-polític. Però sempre que cadascú entengui la raó de ser de l’altre, les potencialitats i les limitacions tant d’uns com altres.

Els partits polítics son l’instrument de la participació en la política formal per la via electoral. Tendeixen a autolegitimar-se com els protagonistes de la democràcia, pretenen monopolitzar l’escenari polític i mediàtic Molts partits son fonamentalment la suma de càrrecs electes i col·laboradors i aparells político-burocràtics per mantenir els lligams interns i fer de maquinaria electoral. En aquests casos els adherents son o bé aspirants a integrar-se en el aparell o per accedir als càrrecs públics o bé formen part d’una “clientela” que espera beneficiar-se d’alguns beneficis o de trobar un grup de convivència. Els partits amb vocació transformadora, per entendre’ns els d’esquerres o radicals, tenen en canvi necessitat d’arrelar-se en els teixits socials, participar, reclutar i fins i tot liderar alguns moviments i organitzacions socials. Per una raó molt elemental. Les eleccions no solament estan condicionades per la legislació electoral i la influència dels mitjans de comunicació i de la publicitat finançada pels grups econòmics. Hi ha un altre condicionant psico-social: l’elector o electora estan sols, els votants estan atomitzats, els que se senten militants d’una causa poden sentir-se forts en un àmbit col·lectiu, però no és el cas de la majoria. Hi ha una tendència al conservadorisme, excepte en moments de crisi o de profund malestar. Els partits que consideren únicament vàlida la política institucional veuen en els moviments socials desordres avui i amenaces “totalitàries” (“chavisme”, autogestió) si arribessin demà a governar.

Els partits que pretenen canviar les estructures socials i econòmiques, el sistema polític i els valors dominants han d’arrelar-se i contribuir a mobilitzar-se als sectors de la societat que pretenen representar. Per tant fora lògic que estableixin lligams amb moviments i organitzacions socials. És possible, sovint és dona, però no és automàtic. Els partits amb representació electoral tendeixen a concentrar la seva activitat principal en les institucions, siguin les assemblees legislatives i de control, els governs o altres entitats i organismes. Poden influir, més o menys, en les decisions que afecten al conjunt de la societat. També és un mitjà d’obtenir ingressos per mantenir l’organització professionalitzada i els costos de les eleccions. Cal tenir en compte que els partits forts necessiten una maquinaria a mantenir i sovint es donen tendències a la autorreproducció dels electes, que en molts casos esdevenen professionals “institucionalitzats”. En resum la relació partits polítics-moviments socials és necessiten i convé que s’influeixin mútuament. Però també a curt termini es manifesten formes i interessos contradictoris en el dia a dia. És desitjable construir el marc d’una proposta política alternativa comú, com correspon avui en una època de canvi.

Les institucions son per definició conservadores, lo qual no vol dir que tot l’entramat sigui contrari a la democràcia. Tampoc vol dir que siguin immobilistes ni en el seu funcionament ni en les seves activitats. Hi ha una forta tendència a funcionar segons les regles i les inèrcies establertes i els canvis formals troben resistències internes. Si es tracta de modificar les estructures orgàniques els processos político-administratius poden ser complicats i llargs. Modificar les polítiques en teoria és més simple però també cal comptar amb els compromisos adquirits, les pressions dels que es consideren afectats(que tenen aliats entre els càrrecs polítics i tècnics) i les resistències quan es tracta de promoure innovacions.

Les normes s’utilitzen per mantenir i reproduir el model polític i social i estan legitimades per l’ Estat de dret tal com s’ha interpretat fins ara. En alguns casos poden ser favorables als canvis (per exemple en relació al dret al habitatge que és troba a la Constitució), en altres poden donar lloc a conflictes jurídics (per exemple si és considera que l’Ajuntament no té competències). Les institucions tenen un origen democràtic per la via del sufragi universal però ja hem vist que les eleccions, que cal respectar ja que suprimir-les fora pitjor, tenen moltes limitacions i no sempre expressen les voluntats ciutadanes. Però les institucions per ser plenament democràtiques han de desenvolupar polítiques públiques en favor de les majories, reduir les desigualtats socials i augmentar els àmbits de llibertat,de solidaritat i de participació. La força de les institucions es basa en l’existència d’un cert consens social que considera legítim que s’apliquin normes i actuacions que afectin positivament al conjunt de la ciutadania.¿Però es poden canviar les polítiques que suposen afectar a drets i competències en el marc institucional existent?

Conclusió.

La democràcia és un procés i en èpoques de canvis aquest procés exigeix noves formes, noves polítiques, nous drets. L’Estat de Dret és aleshores un obstacle, cal reformar-lo,en alguns aspectes radicalment. S’ha format un entramat d’interessos entre les institucions i el personal que les ocupa que pot resistir-se al canvi. És a dir pot no haver-hi majoria institucional formada per una part dels càrrecs electes i dels cossos de l’Estat (judicatura, forces armades, alta burocràcia, etc) que no accepta utilitzar els procediments i els instruments previstos pels canvis que reclama la societat. En aquest cas la desobediència civil o insurrecció ciutadana (que pot ser pacífica) no solament és un dret. És una exigència democràtica.

És tracta doncs de revolució democràtica. ¿Quin és el subjecte? Segurament un bloc de moviments, organitzacions, partits i sectors de les institucions, que superin les contradiccions entre ells i també les heterogeneïtats internes sobre unes bases comunes. Aquest bloc suposa una nova Carta de drets dels ciutadans, el caràcter públic dels bens comuns per garantir els drets, una organització política que reconegui els pobles que adhereixin al nou model Estat i una gestió pública no estatalista, és a dir no monopolitzada per una classe político-burocràtica ni per els partits polítics. Sobre aquestes bases no solament es pot democratitzar la democràcia molt deficitària actual, també es poden crear els instruments per aplicar polítiques transformadores que responguin a la crisi política, social, econòmica, ecològica i cultural.