La PAH: 8 anys de lluita coŀlectiva

Eren els volts de l’any 2008 i el govern negava l’esclat de la bombolla immobiliària i la mal anomenada crisi econòmica. Activistes pel dret a l’habitatge, amb experiències prèvies diverses, comencen a pensar com organitzar-se amb les famílies que no podrien continuar pagant la seva hipoteca i serien sotmeses a una legislació injusta que les condemnaria a un desnonament i un deute de per vida. Amb el teló de fons de la bombolla immobiliària, un atur que comença a créixer exponencialment i una legislació injusta i anòmala que comportaria el desnonament de centenars de milers de famílies, comença a caminar la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH).

El febrer del 2009, la Casa de la Solidaritat, al barri del Raval de Barcelona, va obrir les seves portes per acollir la primera assemblea d’assessorament col·lectiu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. Poc després va ser el centre social autogestionat Magdalenas qui ens va acollir, vam passar pel centre social Èxit i vam continuar a la Federació d’Associacions de Veïnes de Barcelona (FAVB). Un altre node de la PAH va començar a treballar a Múrcia, després a Terrassa i així fins a arribar a les 236 assemblees a tot l’estat. Però aquest creixement que no es pot entendre sense l’aparició del 15-M. De fet, la història de la PAH no es pot entendre sense l’aliança del teixit associatiu existent, sense el suport mutu de les nostres assemblees però també el de moltíssims altres col·lectius i entitats socials.

Durant aquests vuit anys hem denunciat l’estafa hipotecaria i les complicitats dels diferents governs i administracions i hem fet propostes de canvis legislatius. Però també hem hagut d’actuar d’urgència per garantir els nostres drets. Insistim, ho hem fet de manera col·lectiva. Així, col·lectivament, hem estat capaces de desactivar l’estigma de la pobresa i activar valors com la solidaritat i el suport mutu. Totes les PAH acumulem milers de petits moments que ho fan palpable: la veïna que ens veu a la porta aturant un desnonament i s’atura per desobeir una llei injusta i evitar el desnonament de la seva veïna, encara que no la coneixia. El restaurant que ens porta una paella mentre estem ocupant una oficina bancària per aconseguir que una família s’alliberi d’un deute de per vida. La dona de 80 anys que, juntament amb un col·lectiu del barri, recolzen a la PAH quan recuperem un edifici buit d’un banc per reallotjar a famílies que provenen de processos de desnonament. O el milió i mig de persones que es van aturar a signar la Iniciativa Legislativa Popular que vam impulsar el 2013 per legislar la dació en pagament, el lloguer social i per posar fi als desnonaments.

Acumulem moltes petites grans victòries: milers de desnonaments aturats, milers de famílies que han aconseguit alliberar-se d’un deute de per vida, milers de persones reallotjades recuperant pisos buits de les entitats financeres... Però també grans victòries, com aconseguir transformar l’imaginari col·lectiu i passar de “les desnonades van estirar més el braç que la màniga” a “l’estafa hipotecaria”, aprovar la llei 24/2015 de mesures urgents contra l’emergència habitacional i la pobresa energètica al Parlament de Catalunya, impulsar una llei a l’Assemblea Regional de Múrcia o incidir en la llei del País Valencià. Tot això alhora que fem pressió als municipis, fem propostes i fiscalitzem la feina feta. Tot això, alhora que 236 assemblees obren cada setmana les seves portes per fer assessorament col·lectiu sobre el dret a l’habitatge, sigui hipotecari, de lloguer o ocupacions. Tot això alhora que ens organitzem per actuar i autotutelar els nostres drets.

Tot i valorar la tasca feta i els èxits aconseguits durant aquests anys, som conscients que encara no hem aconseguit les tres demandes inicials de canvis legislatius que va portar la PAH al Congrés dels Diputats a través d’una ILP: dació en pagament, moratòria dels desnonaments i lloguer social. És una proposta que el govern de la banca, el PP, va bloquejar, però que la resta de partits polítics van dir que donaven suport. Doncs bé, amb l’actual distribució de forces al Congrés, hem de ser capaces de forçar aquest canvi legislatiu tan necessari. Un clam que ja no és només de la PAH, sinó també de la ciutadania organitzada i fins i tot d’alguns jutges nacionals. A més, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha condemnat ja vuit vegades la legislació hipotecaria com anòmala i il·legal a la Unió Europea.

Però aquí no acaben els reptes de la PAH envers la situació actual del dret a l’habitatge: no podem plantejar mesures per abordar l’emergència habitacional que no assoleixin les realitats que trobem a les nostres assemblees. És a dir, la inseguretat i la manca d’assequibilitat del lloguer, que acumula més de la meitat de desnonaments a tot l’estat, i la precarietat i la criminalització que pateixen milers de famílies que s’han vist obligades a ocupar habitatges buits com a conseqüència de la manca de resposta de l’administració. També és imprescindible garantir els subministraments bàsics: una llar no és només un sostre, cal tenir l’aigua, el gas i la llum garantits.

Tenim per davant l’opció i l’obligació d’aconseguir que tots els petits gestos que fem cada dia, com posar el nostre cos per aturar un desnonament, recuperar un pis buit de la banca o ocupar una oficina bancària per aconseguir alliberar una família del deute, agafin l’embranzida suficient per convertir-se en drets que s’apliquen a totes. Hem de guanyar-li el pols a la banca i als governs que l’obeeixen i aconseguir que l’habitatge sigui un dret i no una mercaderia. És a dir, tenim el repte d’aconseguir els canvis legislatius que garanteixin una segona oportunitat a les famílies, la dació en pagament retroactiva, posar fi a tots els desnonaments i fer del lloguer una opció estable, segura i assequible. També hem d’ampliar el parc públic de lloguer social i garantir els subministraments bàsics. Aquesta tasca, com tot el que hem fet fins ara, l’hem de fer en xarxa amb tot el teixit associatiu de l’Estat, amb la complicitat de les nostres veïnes i amb el suport de moltes altres companyes que estan lluitant per una educació i una sanitat pública i de qualitat, amb els iaioflautes, amb les que lluiten pels drets de les dones... Si alguna cosa hem après en aquests vuit anys és que juntes, sí que es pot!