I ara... eleccions generals
La crisi es troba instal·lada a la política estatal. Al 2015 la ciutadania va donar l’esquena de manera significativa als partits tradicionals i el partit que governava en aquell moment, el PP amb Mariano Rajoy al capdavant, començava el seu declivi afectat per la seua implicació en innumerables casos de corrupció. Des d’aquell moment, cap força política ha obtingut un resultat que l’aproximara a una majoria parlamentària ampla. Però això lluny d’assumir-se com una voluntat de la ciutadania i oportunitat democràtica, perquè la pluralitat comporta la necessitat d’entendre’s i d’arribar a consensos, ha sigut assumida com un llast.
La falta de capacitat dels diferents actors polítics per trobar fórmules de cooperació (com la que va donar lloc al govern valencià del “Botànic”) que permetera, reconeixent la diversitat i fent ús continuat del diàleg i la modulació de les pretensions de cada part, uns acords bàsics d’estabilitat d’un executiu que desenvolupara la seua tasca amb una mínima programació i objectius, va donar lloc a la convocatòria electoral del 2016, a la moció de censura del 2018 i, ara, les eleccions generals avançades per a abril del 2019.
Aquesta inestabilitat, amb el rerefons d’una crisi econòmica, de corrupció, de retallades i de creixent desigualtat social, i dels plantejaments maximalistes i de sordera comuna en el tema de Catalunya, ha provocat el deteriorament del clima polític estatal, l’avanç de la ultradreta i l’augment de la confrontació a tots el àmbits públics. La tempesta perfecta per tal d’agreujar la desconfiança i la desil·lusió de la ciutadania.
La irresponsabilitat personal dels dirigents polítics que animen aquesta confrontació no sembla que vaja a disminuir i el clima de deteriorament tampoc a curt termini.
I això passa perquè no s’assumeixen els canvis d’una societat que ha fet de la diversitat política una de les seues característiques i que abomina majoritàriament de la corrupció, els privilegis i les desigualtats econòmiques profundes del dia a dia.
A l’àmbit valencià aquesta situació ha esdevingut diferent els darrers quatre anys. El canvi que es va produir al 2015 a la Generalitat i a molts ajuntaments ha donat pas (amb algunes deplorables excepcions) a una gestió honesta, d’atenció a les necessitats socials, de recuperació de la dignitat i de reivindicació d’un tracte just dins de l’acció estatal, d’estabilitat institucional i de priorització del diàleg i l’acord per damunt de la confrontació i la sordera davant els arguments d’altres. Per això, malgrat alguns intents de traslladar ací el dolent clima estatal (especialment amb un anticatalanisme groller i sense fonament), la convivència política, i per tant social, és molt més agradable.
El paper de Compromís, producte polític original valencià, ha sigut molt significatiu en aquesta situació diferenciada. Fins i tot s’ha intentat traslladar aquesta experiència a l’àmbit estatal de manera continuada amb el protagonisme clar de la seua representació institucional a Madrid reconeguda per tothom.
Per això, segurament, la convocatòria electoral del 28A és una gran oportunitat per tal de contribuir a impulsar els valors de la fórmula política de l’acord entre diversos, de reduir l’escletxa social, d’aconseguir un finançament just, etc. de marca valenciana.
Un grup valencià propi al Congrés contribuiria notablement a aquest objectiu.
Les pròximes eleccions generals són una bona oportunitat per donar a la política valenciana la dimensió que mereix.
