Genovés, la veu del poble

Joan Genovés era un home proper, de gest cordial i espontani, profundament humil. Dels que quan veuen un vell amic fan escarafalls i resulten pròxims i planers. En realitat, no feia posa d’artista, ni es donava aires d’haver triomfat; ans al contrari, apareixia despentinat, enyoradís, inquiet, fins i tot una mica oprimit per les expectatives que causava. El seu succés artístic l’aclaparava una mica, com qui no es troba del tot a gust, i buscava conciliar l’eixida dels nombrosos encàrrecs (molts d’ells internacionals, darrerament estava triomfant a la Xina), amb les col·laboracions culturals, on sovint participava de manera altruista, fins i tot en les més modestes. L’èxit li havia arriba molt prompte: la primera vegada que va exposar a Londres, a la galeria Malborough, Francis Bacon va adquirir una de les seues obres, d’una de les ara ja famoses manifestacions anti-franquistes. Els responsables de la galeria no varen poder ocultar la seua sorpresa, ja que era un gest totalment infreqüent en aquest artista. Fins a l’extrem que Genovés es va veure forçat a preguntar-li a Bacon què hi havia descobert, a la qual cosa aquest va contestar: has reeixit a pintar la multitud i jo no he pogut mai. A partir d’aquest moment, Genovés va aconseguir fer una icona personal d’aquesta translació de la multitud al llenç, estudiant com un sociòleg de la imatge els seus moviments, la seua cinètica interna, els matisos dels colors, i durant la seua llarga trajectòria va espletar aquest tema literalment des de tots els angles possibles, fent-lo un artista conegut i reconegut arreu del món. Allò el feu traslladar-se a Madrid, i des de feia anys vivia a Aravaca, en un xalet luxós on tenia el seu estudi, còmode i funcional. Però sempre va mantenir un lligam íntim amb el seu país: en una ocasió em va dir que, de vegades, s’escapava al seu apartament del Perelló sense dir res a ningú, per tal de poder respirar la mar i els camps de València. Fins al darrer moment, es va mantenir enyoradís de la seua terra, i l’exposició retrospectiva que li feren al museu del Carme, l’any 2013, el va emocionar profundament, com qui tanca un cercle i se sent estimat i acceptat pels seus paisans. Al jardí de la seua casa d’Aravaca tenia una gran escultura d’Andreu Alfaro, titulada La veu del poble, i potser s’emmirallava una mica en ell. I sempre he pensat que, malgrat tot, malgrat el seu èxit internacional i el seu distanciament inevitable de València, seguia sentint-se substancialment part de la veu del poble valencià.