La llibertat, la solitud

Potser dir que Sense mans pel camí fondo és una novel·la siga una mica arriscat, però, ben mirat, el gènere on “encaixem” un llibre no ho és tot. Al marge de criteris comercials —perquè la novel·la sempre és l’estrella convidada de la literatura, també a casa nostra— l’etiqueta és una “anècdota”. Dit això, i independentment de les etiquetes, Sense mans pel camí fondo és una obra narrativa concebuda i escrita amb solidesa, amb ritme i amb un sentit que parlen per ells mateixos. Digueu-li prosa, en ocasions tan lírica que s’acostaria a la prosa poètica, digueu-li escriptura memorialista o autobiogràfica, crònica de viatges. En realitat, té una mica de tot això, però sobretot, és una prosa que beu i raja de la nostra tradició literària més sòlida i singular, d’aquella escriptura que van conrear els millors periodistes a casa nostra al llarg del segle XX. Els noms els coneixeu, Josep Pla n’és el paradigma, Miquel Pairolí, la inspiració per a molts. També Mar Camps (Palomós, 1991) viu l’ofici, l’ofici sanguinari d’escriure, que en deia Pla i, en particular, d’escriure periodisme. Tot i que Mar Camps també fa periodisme radiofònic.

Periodista especialitzada en periodisme internacional, en va fer un màster a la UPF, Camps ha estat coeditora de la revista La lletra de Ter i cofundadora del festival de Literatura de Soca-rel. Du anys col·laborant amb diferents mitjans de premsa escrita i amb Girona FM, i treballa de manera puntual en la secció internacional dels informatius de Catalunya Ràdio. Subratlle això perquè no és casual que, entre la seua manera de guanyar-se la vida, acostume a viatjar i mirar-se el món. De fet, en la literatura i el periodisme que escriu hi ha una connexió, un camí d’anada i tornada entre viure i escriure i seria molt desitjable que continués en ell, vist el bon sabor de boca que deixa aquest seu primer llibre.

És, en gran part, el seu vitalisme i deler de buscar i buscar-se allò que l’ha duta a Sense mans pel camí fondo —un títol que guanya tot el sentit a mesura que avanceu en la lectura— i on mostra l’escriptora que de dins. De fet, Mar Camps escriu des de l’adolescència.

Un flirteig amb la ficció

La història sorgeix, en part, de l’experiència pròpia, com ha explicat l’autora en alguna ocasió, però és fruit d’un procés de flirteig amb la ficció, un procés d’escriptura i reescriptura lenta i reposada, entre 2021 i 2024. Aquesta qualitat de perfecte, que si bé etimològicament vol dir que una cosa està acabada, no que estiga ben feta, aglutina en el cas d’aquesta escriptora tots dos sentits, perquè la història que ens conta la Júlia —protagonista de la novel·la i veu narradora en primera persona— és un joc literari fi i delicat, alhora que reeixit, entre la ficció i la no ficció, on el binomi acció i món interior de la Júlia fan fluir el relat amb una harmonia envejable.

çLa Júlia deixa Valltorta, el seu poble al peu de les Gavarres, i se’n va a Calàbria, Itàlia. Fuig d’un desamor, d’un final: “Dels principis i de les primeres vegades poc ens en recordem: són atzarosos, imprevistos, innocents; els finals acostumen a ser premeditats, cruels, conscients”. I és sobretot en enlairar-se i arribar a Castelvetere que la narració comença a jugar amb el va-i ve entre la nostàlgia i els records, l’allau d’emocions del present, la incertesa del futur i pren embranzida, ritme i atractiu.

Una volta a Castelvetere, la Júlia s’amara de tot: mira aquells edificis incomplerts i pensa: “balcons sense baranes, obertures sense finestres, i escales que surten de la teulada i no duen enlloc: això és el non finito calabrès. Hi ha qui pot viure tota la vida en una casa així, pengim-penjam, de fireta. Suposo que la vista s’acostuma al paisatge quotidià: res no és tan lleig, ni tan bonic, si ho veus cada dia”. I de sobte li venen al pensament els campanars inacabats de l’Empordà, com el de Salerm, o el de Palafrugell que Josep Pla evoca tot dient allò que “el tarannà desmanegat, pobre d’esperit, baliga-balaga de la gent del seu poble era perquè el campanar, allò més visible i sagrat, es va deixar a incomplet i ningú se’n va preocupar més”.

A Júlia, però, li agraden els campanars a mig fer i aprofita l’ocasió per a llançar una reflexió filosòfica senzilla però profunda, lluny de tota pedanteria i ampul·lositat: “Hi ha una certa bellesa en les coses inacabades. I en la fragilitat, i en del dubte. Potser és perquè no puc suportar la idea de completesa. En la completesa hi veig la mort, la manca de llibertat, un desig saciat. Quan el desig és saciat. Quan el desig és satisfet deixa de ser-ho, un desig, perquè desitjar és precisament la insatisfacció, la força, el neguit de no poder aconseguir un propòsit. El desig mai embafa. El desig no t’endormisca, el desig et desperta, el desig t’empeny cap endavant. Però el desig també és esgotador, perquè és una font assedegada [...] Té molts rostres, la fragilitat. La plenitud ens fa dòcils, també conservadors: és la por de perdre-ho tot”.

El lector intueix que darrere d’aquestes vivències i pensaments de la Júlia hi ha l’experiència personal de l’autora, però la força de la Júlia ens ho arravata i ens du pels carrerons de la seua aventura, d’incerteses i atreviments. La força i el desconcert de la joventut s’aboquen de ple en un relat que va molt més enllà de mirar-se el melic i que reflexiona sobre l’amor i el desig amb elegància i força.

La crònica del dia a dia

En contrast, i això enriqueix molt la lectura, hi ha la crònica quotidiana, del viatge, de la sorpresa i fins i tot de la incomprensió. La Júlia viatja per Sardenya, visita l’Alguer, Sicília, Castelvetere, Roma i sempre torna a Riart, Valltorna i Girona en el record. Una descoberta que va lligada —com ocorre sovint— a la literatura: Luigi Pirandello, Tomasi di Lampedusa, Corrado Alvaro i Josep Pla, són, entre altres, alguns dels companys de viatge. Un viatge on ressona la veu de Don Fabrizio, el protagonista d’El Gattopardo, a les portes de Palerm: “Els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes. La seva vanitat és més forta que la seva misèria”. I Júlia ho acompanya dient: “És estrany veure una cuitat de mar que no té platja. És una ciutat dura, intensa, eixordadora. Compares Palerm amb una dona refinada que ha envellit malament. D’aquesta ciutat només en queda l’esquelet, les arrugues. [...] Sembla que no hi ha res a fer: com el temps, aquesta ciutat és irrecuperable. Palerm t’encomana un dol. La pena de quan mor algú massa jove, quan encara no era la seva hora i li quedaven tantes coses per viure. Una ciutat amb el destí de qui es rendeix massa aviat, de qui assumeix la fatalitat amb els braços oberts, de qui només prega i espera la salvació”.

Escrita a mena d’un dietari que s’estén al llarg d’un any i escaig, la història ens du del seu poble natal, Valltorta, un municipi fictici al peu de les Gavarrers, a les terres empedrades i agrestes de Calàbria, al sud d’Itàlia. La Júlia hi ha viatjat per treballar com a voluntària en una organització que ajuda els immigrants que arriben en pasteres en aquesta terra assolellada i esquerpa. El drama de la migració i el desarrelament a qualsevol preu, és un tema delicat que el llibre abraça amb sensibilitat, respecte, i amb sentit crític, però sobretot amb una mirada d’estima i comprensió envers tots aquells que en algun moment de la vida han de deixar casa seua i estan perduts: “De vegades els miro entre les reixes del port. Esquiven la mirada. No volen que ningú els vegi així: vulnerables, sense nord, poca cosa. Com uns supervivent però encara nàufrags a la deriva”.

Hi ha una paraula en italià, spaesata, que fa referència a una persona que no té poble o país, i alhora s’utilitza per dir que una persona està desorientada. És el cas dels joves emigrants que travessen la mar i, en certa mesura, el cas de Júlia. Però alhora són realitat ben distintes. Ells estan desesperats, decebuts, Júlia no. Ells busquen ajuda en ella i en l’Eleonora, companya de feina i amiga de Júlia, però com diu la Júlia: “només podem escoltar-los i ajudar-los a fer la vida una mica més amable”. “Anem amb l’Eleonora a fer una visita als nois, casa per casa. A tombants de segle, alguns alcaldes van tenir la idea de revifar aquests pobles acollint persones arribades del mar. Però per a ells, refugiats, Castelvetere és una terra sense res a fer-hi; la terra que els seus mateixos fills han abandonat. Potser és l’aire d’aquí, que ensopeix qui té coses a fer. Ensopeix els que hi han nascut i els que hi acaben d’arribar”.

Un doble viatge

Encetada la trentena, la Júlia tracta d’esbrinar qui és i què vol i emprèn un doble viatge alhora: interior i vital, i físic. Abans, però, ha passat per un procés de reflexió: “Preferia el cau confortable: la comoditat, la mà que t’amanyaga, la mateixa que et va apagant [...] Un matí ho vaig veure clar. Pujava el carrer Doctor Oliva i Prat, cap a buscar el cotxe. A la plaça, tres homes beguts estirats a terra; a les escales, un gos fent voltes sobre si mateix, buscant on jaure i la manera més còmoda per col·locar-se. Com un animaló desorientat: ‘Així soc jo’, vaig pensar [...] Envejo aquells que no es mosseguen la cua buscant el lloc on reposar”.

I finalment l’avió s’enlaira, i de colp i volta a Júlia li venen els records: “Ric per sota el nas, ploro amb els ulls clucs, l’avió s’enlaira. Recordo el camí Fondo, entre Salerm i Ricart. Amb la Maria, d’adolescents, hi baixàvem amb bicicleta: sense mans, sense peus, sense dents cridàvem. Trèiem les mans del manillar, els peus dels pedals i desplegàvem els braços. Vespres de primavera, un paisatge verd fresc, les espigues del blat en els camps; ortigues, pixallits, quiquiriquics i males herbes als marges. Les Gavarres a l’esquerra i, de lluny, el Canigó; a mà esquerra, el congost i a mà dreta, la plana que ens posta a mar; tot el nostre món conegut aleshores. Tot el nostre món, encara, perquè no sé si em pot pertànyer algun altre lloc que no sigui el de la meva infantesa”. L’evocació de la infantesa i de la figura de l`àvia tenen un pes clau en el relat, però també les imatges, les sensacions i els aprenentatges que li han deixat les relacions amoroses del passat: “totes les històries duen a algun lloc, encara que no sigui al lloc on esperes arribar [...] Reconec la meva mesquinesa: moltes vegades poc ens importen els altres; els volem només per qui som amb ells, per com ens fan sentir [...] L’amor no deixa de ser un intent, una manera de defugir la mort, de perpetuar la vida”.

Sense mans pel camí fondo és també un retrat “generacional”, i subratlle les cometes perquè no crec molt en la categorització generacional, car dins de cada generació hi ha identitats i diferències de classe, culturals i sexuals, entre altres, i no tothom ho viu igual. Amb tots aquests matisos, però, cal dir que Mar Camps copsa molt bé les inquietuds de part dels joves que ara estan en la trentena, sobretot de les dones, i en fa un retrat “generacional” o “biològic” amb humor, com ara quan torna al poble després de l’experiència calabresa: “La Maria —escriu— ja m’ha dit que totes les de la nostra edat ja estan casades o amb fills: quedem tu i jo per vestir sants. Però no ens hi quedarem pas: només falta que els nostres futurs homes es divorciïn. Creuem els dits perquè no tinguin criaturam”.

La Júlia torna d’Itàlia i de nou es retroba amb el camí Fondo: “El refaig amb cotxe: sense feina, sense diners, sense casa, sense home, sense fills. Era això el que volia, l’únic que perseguia: una preposició de negació davant de tots els noms. D’això jo en deia llibertat. Llibertat, com t’arribes a semblar a la solitud. I a la despossessió. De totes maneres, gairebé res m’ha arribat a acontentar durant aquests anys. I sé del cert que tampoc hauria estat més feliç triant un altre camí. Aquest era el meu: el de baixar sense mans pel camí Fondo com quan en tenia quinze. Tant se val si en bicicleta o en cotxe”.

En definitiva, una tornada als orígens i un retrobament amb la terra heretada: “ara l’he escollida jo” i mentrestant, tot el camí. I d’aquest camí, un llibre intel·ligent i ben escrit, dels que no s’obliden fàcilment. Com deia Corrado Alvaro, l’escriptor calabrés que descobrirà la Júlia: “M’interessa més la faula de la vida, que la vida mateixa”. “A mi també em passa això —diu l’autora en boca de Júlia—: no m’interessa gaire el que veig o el que em passa Tan sols m’agrada explicar allò que he viscut, inventar-me històries a mida, literaturitzar la vida. Com si no es tractés de viure, sinó de fer servir les històries per a escriure”.