A Fuster, el que és de Fuster (a Martí Domínguez)

Pobre Joan Fuster, que els valencianistes li ho atribuïm tot: les ingenuïtats del passat, les rèmores del present, els riscos del futur. Fuster ens patrocina l’optimisme i el pessimisme, per activa i per passiva, fins i tot per omissió —em fa gràcia, per exemple, com alguns teòrics actuals del valencianisme polític l’insinuen sense esmentar-lo, l’esbudellen sense citar-lo, en parlen a cau d’orella com d’una ombra, una ombra, és clar, de tan llarg abast que pot avortar la més nova llum. Ara és Martí Domínguez qui d’alguna manera responsabilitza Fuster d’una altra anticausa —els valencians en patim tantes! Resulta que del fet que Fuster no s’interessés per la natura i el paisatge, que no tingués tirada a l’ecologisme o a l’ecologia, o que se’n fotés una mica, d’aquesta tara intel·lectual fusteriana procedeix la insensibilitat dels intel·lectuals valencians davant les qüestions ecològiques. Martí Domínguez aprofita un dels seus retrats literaris —el que li fa a Toni Mollà en aquest diari— per activar una de les seues conegudes croades intel·lectuals: la denúncia que els escriptors valencians, i catalans en general, som incultes en ciència, no sabem valorar la natura —com a font de coneixement i com a inspiració artística— i, en conseqüència, no estem afinats a l’hora de practicar la nostra capacitat d’observació, la qual cosa té una altra conseqüència, més letal, que és no copsar bé la realitat —Martí Domínguez, quan parla de literatura, sempre es posa les ulleres planianes. Certament, gosaria dir que el gros dels escriptors valencians, quant a cultura científica, no passem del principi d’Arquimedes. Ara bé, Martí Domínguez hauria d’apuntar millor i disparar només quan algú confon el llir amb els cards.

No sé si, com diu Martí Domínguez, “la nostra intel·lectualitat” ha estat “ben poc sensible a les qüestions ecològiques” —jo diria que, a poc a poc, s’hi va reciclant—, però fer-ne responsable Fuster és totalment injust i, a més, un anacronisme. Martí Domínguez, tan insistent a l’hora d’exigir-nos cultura científica —una insistència necessària com l’aire que respirem—, també ho hauria de ser quan desplega la perspectiva històrica. Si fem memòria, constatarem que a casa nostra la “qüestió ecològica” no se socialitza o popularitza fins ben entrats els anys 90 del segle passat —de manera aliena al pensament o tarannà de Fuster, que llavors ja era cadàver. L’ecologisme “revolucionari” dels anys 70 i 80 no va passar de ser un afer de minories molt militants —jo encara recorde la consigna “Nuclears, no gràcies!” pintada en parets i murs, i amb nocturnitat, com un senyal de quatre radicals desvagats. Els partits d’esquerres o progressistes no comencen a assumir l’ecologisme —de ple i de debò— fins a la fi de la dècada dels 90, influïts o encoratjats pel triomf electoral —relatiu, és clar— d’alguns partits ecologistes europeus, sobretot els Verds alemanys. Que fins aleshores la intel·lectualitat valenciana hagués badat o hagués fet la viu-viu davant l’ecologisme formava part del corrent intel·lectual de fons —un corrent en què també devia surar Fuster. Malgrat que, sens dubte, va haver-hi intel·lectuals, escriptors o professors universitaris que van treballar força per la causa ecologista —recorde ara el sociòleg i activista Ernest Garcia i els seus imprescindibles treballs, per exemple El trampolí fàustic: ciència, mite i poder en el desenvolupament sostenible, del 1995—, bona part del corral literari escatainava unamunianament, és a dir, amb un sentiment tràgic de la vida poc o gens testat en els laboratoris. Fer-ne responsable Fuster —d’aquesta vergonyosa penúria cultural i intel·lectual— és fer-ne, científicament parlant, un gra massa. A Fuster, el que és de Fuster. I a nosaltres —fusterians o no— el que és de nosaltres.