El Gran Hotel Blankeria, un conte de Nadal

“Quatre empreses hoteleres ofereixen entre 4,5 i 5 milions per la seu del PSPV”

Des del primer dia vaig saber que aquell no era un hotel com els altres. Més de vint anys com a recepcionista dels establiments més selectes del planeta m’havien convençut que cada edifici té una personalitat pròpia que no sucumbeix ni davant del més agressiu dels projectes d’interiorisme. Una mena d’esperit que sobreviu als propòsits dels propietaris de l’hotel i, fins i tot, a la tossudesa de l’arquitecte a qui es va encarregar l’última remodelació de l’immoble.

Vaig acudir a València, una ciutat que a penes coneixia de passada, reclamat per Dimitri Kalamitov, patriarca d’una de les famílies més influents de la indústria hotelera internacional i propietari d’alguns dels millors establiments de luxe del planeta. Em va reclutar amb la promesa d’un salari generós i el control absolut del torn de nit de la que estava cridada a ser la destinació més exclusiva de la Mediterrània occidental: el fabulós Hotel Blankeria.

Malgrat que, per a la inauguració, hi van anar algunes de les estreles del cine més rutilants i de l’esport del moment, la cartera del poderós Kalamitov no va poder evitar que aquell projecte estiguera marcat per la tragèdia des del primer instant. Amb només vint-i-quatre hores en funcionament, l’Hotel Blankeria va saltar a les pàgines de la premsa internacional, però a la secció de successos. El famós actor Richard Guele moria atropellat pel regidor de Mobilitat de l’Ajuntament de València, Fabiolo Gionone, que havia acudit a l’acte amb la bicicleta elèctrica. Un curtcircuit estrany li va fer accelerar la marxa en el mateix moment en què el llegendari protagonista d’Oficial i budista eixia corrent al carrer a trobar-se amb la seua amiga de l’ànima, Mónica Oltra. L’alcalde Ribó va decretar dos dies de dol i a l’hotel es va inaugurar una suite amb el nom de l’actor que Porcelanosa va fer entaulellar fins al sostre amb els taulellets més exclusius en honor de qui havia estat, durant anys, la imatge internacional de la seua marca.

No havien passat ni dues setmanes que van començar a manifestar-s’hi els primers fenòmens sobrenaturals. El primer va ser precisament en el meu torn. De sobte, tots els televisors de l’hotel es van apagar alhora. Després d’uns instants breus de boira apareixia la imatge d’una emissió ben estranya de l’any 1989 en què un president jove, barbut i circumspecte donava la benvinguda a l’audiència a un canal desaparegut a mitjan segona dècada del segle. L’episodi era més desconcertant si es tenia en compte que l’any 2025 va tancar l’última emissora de televisió del país que emetia per TDT i a l’hotel només es veia el catàleg de les plataformes Netflix i Zaplazaping.

Amb tot, el pitjor dels misteriosos episodis paranormals va tenir lloc una setmana abans de la nostra primera Setmana Santa. Uns quants hostes de nacionalitat i credo diversos van afirmar que havien sentit veus discutint a crits pel corredor de la tercera planta a partir de la mitjanit. Davant de tantes queixes, la direcció va decidir apostar al costat de l’ascensor un dels nostres guàrdies jurats més aguerrits: Bernabé. Berni per als amics. Efectivament, i confirmant el relat de la clientela, a mitjanit una fumarada estranya amb una olor forta d’encens va envair tota la planta i entre aquella boira estranya van aparéixer discutint acaloradament dos espectres fantasmals que el nostre fornit guàrdia va reconéixer a l’instant, perquè era l’únic empleat de l’hotel que havia treballat per als propietaris anteriors de l’edifici, la identitat dels quals va revelar en el seu detallat i últim informe. Bernabé va morir al cap d’uns quants dies en circumstàncies ben estranyes. El seu cadàver va aparéixer al seu vell apartament del carrer d’Albacete envoltat de capses buides de cigars Montecristo. Abans de morir, però, el vell Berni va identificar en el seu escrit, i sense cap mena de dubte, els dos espectres com els fantasmes d’un excandidat a la Generalitat i qui havia estat en aquell moment el secretari d’Organització federal. Segons sembla, el seu desacord versava sobre la confecció de la llista per la circumscripció d’Alacant. El fet més estrany era que, si bé el candidat en qüestió havia mort uns quants anys arrere, l’espectre que va ser identificat pel vell segurata com a responsable d’organització del partit encara era viu, continuava ocupant el seu escó com a diputat i era l’únic membre d’una cambra legislativa europea de més de noranta anys.

Cada mes l’hotel es despertava amb el relat d’alguna nova aparició o succés. Un dia d’estiu, que ara no puc recordar, els ascensors inexplicablement pujaven tots els nostres hostes a la quarta planta, on un senyor amb bigot, que ningú mai no va poder identificar, els demanava que avalaren la seua candidatura a primàries. Una altra vegada, un seguici reduït de milionaris japonesos van deixar una propina ben generosa i inexplicable en recepció. Van afirmar, presos d’un entusiasme inusitat, que havien estat rebuts a l’aparcament de l’edifici per una banda de música ben alegre amb un estendard que deia Unió Musical Socialista. Pel que es veu, durant el temps en què els alegres hostes van tardar a aparcar i traure’n les maletes, l’espectral agrupació musical va interpretar un parell de marxes mores i una versió xaranga de la Internacional. Quan el personal va baixar les escales per aclarir què passava només van trobar una batuta vella davall de la roda del monovolum de luxe amb què hi havia arribat la comitiva asiàtica.

Universitats d’arreu del món es van interessar pels fenòmens inexplicables ocorreguts al nostre hotel. Una delegació de l’Institut Tecnològic de Massachusetts va arribar a coincidir amb el que probablement va ser l’últim i el més espectacular dels episodis, i el que va fer decidir els Kalamitov a clausurar el bell establiment. Uns quants hostes de la suite, construïda ara sobre el que havia estat el despatx del director de Comunicació del PSPV, a penes uns quants minuts després d’haver-se adormit es van despertar inexplicablement en un altre edifici i en una altra habitació situada a quilòmetres de distància: el despatx del director del diari L’Ocàs. Segons sembla, i sense que a hores d’ara s’haja pogut aclarir l’origen ni el mecanisme que va operar en un fenomen tan sorprenent, des de la suite 404 s’obria de manera aleatòria un túnel espaciotemporal que hauria provocat els primers casos d’humans teletransportats acreditats per la ciència.

Preocupats pel cost de reputació que la deriva esotèrica de l’establiment podria ocasionar a la seua xarxa exclusiva d’hotels, els Kalamitov van decidir l’hivern del 2019 clausurar definitivament el negoci. Ens van obligar a signar contractes llarguíssims i clàusules de confidencialitat i ens van reubicar per la seua extensa xarxa d’hotels mentre s’asseguraven que cap exempleat del Blankeria poguera explicar la història.

Hui, torne a visitar València per complir el compromís que un dia vaig adquirir amb la més amable dels ens espectrals amb què vaig arribar a alternar en la meua intensa experiència valenciana. No sé per a què els deu voler, però li vaig prometre que cap nit de Sant Josep, mentre jo fóra viu, li faltarien un grapat de petards i una capsa de mistos al costat de la porta de la 410. Hui una habitació buida i abans el despatx d’un cert Jorge Alarte. Coses de fantasmes.