Investidura, misto i eleccions

L’experiència de publicar aquesta columna quinzenal està sent molt grata, però m’ha fet descobrir l’angoixa de la data del lliurament. Divendres sí, divendres no, els lectors d’eldiariocv.es troben la meua foto al costat d’un text que, cada vegada de manera més freqüent, he redactat a penes unes hores abans. El meu problema no és el full blanc, perquè sóc dels que escriu pràcticament d’una tirada, sinó de concepte. Què he de dir jo que no hagen dit ja altres i siga mínimament interessant?, em pregunte en la dutxa matinal, únic moment d’introspecció durant la jornada. Dilluns, dimarts, dimecres… massa vegades arriba el dijous i continue tan sec d’idees que em fa por el meu primer “misto” periodístic.

Així estic hui, entrada ja la matinada del fatídic divendres. Se m’acuden mil coses a dir, gracioses fins i tot, sobre l’“organització criminal” del PPCV i els personatges que ens ha deixat per a la posteritat: Rita, Camps, Rus, Benavent, Serafín, Blasco, Cotino… Hi ha material per a unes quantes temporades d’un Polònia valencià, mil bromes del Intermedio, un llibre del meu col·lega Moreno i dues o tres dotzenes de sumaris judicials. No obstant això, la vanitat m’impedeix recórrer a les coses fàcils –no tot ha de ser corrupció, ja escriuré sobre això quan vaja al judici de Nóos o alcen el secret de sumari de Taula, no vull encasellar-me…– alhora que m’imposa una autoexigència que no sé si podré superar aquesta vegada. Necessite trobar un assumpte d’interés i un enfocament propi.

Començaré pel primer: el tema. Aquesta setmana no pot ser un altre que la frustrada investidura de Pedro Sánchez, que culminarà hui mateix amb el seu rebuig en la segona votació del ple del Congrés. Han passat ja dos mesos i mig del 20D i no hi ha aparences que estiga a punt de resoldre’s l’endimoniat sudoku que van dibuixar les urnes amb la tinta indeleble de la llei electoral. Si ningú aconsegueix un acord de majoria, hi haurà repetició d’eleccions, la qual cosa –se suposa– no vol cap partit i tampoc no garanteix el desbloqueig de la situació. El govern actual podria mantenir-se en funcions més de set mesos, en una paràlisi institucional inèdita en la nostra història.

D’acord, el tema és clar, però com l’enfoque? Sincerament, estic fet un embolic. En termes de prospectiva, cada dia –o cada estona–- pense una cosa distinta: ara estic segur que anem irremeiablement a les urnes, ara convençut que finalment hi haurà acord, perquè els partits no poden permetre’s el contrari. Pel que fa al resultat d’una altra convocatòria electoral, tan prompte veig un sorpasso de Podem i les confluències –espere que amb IU– com un vot de confiança al presidenciable Sánchez i al seu soci Rivera, seguint la prescripció d’editorialistes i tertulians. I, en tot cas, continue tement que el poble sobirà es fustigue –“visquen les cadenes”– amb quatre anys més del PP, amb Rajoy o sense.

L’única cosa que tinc clara és que només hi ha dues opcions: un pacte de dretes o un pacte d’esquerres, amb els matisos i les etiquetes que cadascú vulga posar-hi. Queden arrere els discursos ambigus de la “nova política”, com vam poder comprovar en les intervencions del primer debat. Em va agradar –com sempre– Alberto Garzón, precís a l’hora assenyalar la incompatibilitat radical entre un programa econòmic pactat amb la dreta i l’agenda social oferida a l’esquerra. Vaig flipar amb Pablo Iglesias, que va traure el rojot que porta dins en un discurs dur i vibrant que va revoltar les senyories del PSOE. I va ser oportú Baldoví recordant que la compensació del deute històric valencià és una qüestió bàsica de justícia. Tenen raó els tres quan afirmen que 161 escons són més que 130 i l’única opció coherent per a ells és un “acord a quatre” que represente els més d’11 milions de persones que volen un govern d’esquerres. Però qui ha de triar és Sánchez, i de moment ha preferit consolidar la seua posició interna en el PSOE plegant-se a les tuteles felipistes i intentar repetir la seua fórmula magistral: un soci de dretes –el 1993 CiU, el 2016 Ciutadans– i “la pinça” com a mantra acusador. La diferència és que ara el pacte no suma i l’excusa no cola.

Veurem què passa a partir del dilluns i durant dos mesos que se’ns faran eterns. Com m’ha passat a mi amb aquest article, potser el candidat Sánchez s’adone a última hora que a la investidura no pot arribar pel camí fàcil –el comodí de Rivera– sinó per alguna de les tortuoses bifurcacions que se li ofereixen a esquerra i a dreta. O pacta amb Podem, Compromís i IU-UP, amb les complicacions polítiques i aritmètiques que això implica, o es rendeix a les pressions dels poders fàctics per a una gran coalició. Per experiència li dic que com més tarde a posar-s’hi, més difícil li resultarà evitar fer misto (i les eleccions al juny).