“Isabel, és que no paren”

“És que no paren”, es lamentava en l’última sessió de control el president Puig dirigint-se a la bancada del PP. Es referia el Molt Honorable a la constant algaravia que, com a millor estratègia parlamentària, té organitzada la portaveu del Partit Popular, Isabel Bonig, que senyoreja el seu grup amb un entusiasme i una desmesura més propis d’un hooligan en un estadi que d’una síndica en un hemicicle.

El cas és que el PP valencià sembla que ha decidit no donar-se per al·ludit pel resultat electoral recollit fa poc, ni per les enquestes que els situen en caiguda lliure, ni pel vendaval de vergonyes que els pronostica la confessió que, en exclusiva, Don Vito Correa va tenir a bé depositar en mans d’eldiario.es. En aquest document el capitost de la Gürtel, i padrí de boda dels Aznar, narra amb tot luxe de detalls el modus operandi del PP valencià en què tant va manar Isabel Bonig.

La hiperactiva líder popular ha decidit impulsar una estratègia basada a parts iguals en l’amnèsia i el cinisme. Amnèsia per a ni recordar, ni deixar que li recorden, Fabra, Blasco, Sanz, Camps, Olivas, Milagrosa, Cotino, Costa, Ripoll... (en fi, la llista se’m fa massa llarga). I cinisme per a poder presentar, sense el mínim indici d’enrogiment en les seues populars galtes, iniciatives com la de dotar un fons per a l’atenció dels refugiats sirians presentada dijous passat en les Corts. La veritat, si jo fóra un refugiat sirià em sentiria més tranquil com més distància física separara qualsevol membre del partit de Blasco d’un sol euro per a la cooperació i el desenvolupament que estiguera destinat a auxiliar-me, què volen que els diga?

Algú que els estime més que jo, per exemple el cardenal Cañizares, hauria de recomanar-los que atenguen amb més interés les intervencions del president Puig i que paren. Pau i assossec és el que necessita amb urgència aqueixa atribolada i gens piadosa congregació en què s’ha convertit el delmat grup popular valencià en què oficia de mare abadessa la hiperbòlica Bonig.

Pau, per a trobar el camí de la redempció que passa, vulguen o no, per la confessió dels pecats. I assossec, molt d’assossec, perquè l’apagada mediàtica a què el Govern de Bonig va condemnar el parlament valencià després de tancar Canal 9 converteix en totalment intranscendent el seu constant enrenou parlamentari.

Al PP valencià li toca parar i reflexionar sobre quins han de ser els seus pròxims passos. Els recomanaria que estudiaren amb atenció la gestió de la crisi que l’empresa Volkswagen ha efectuat quant a la seua estratègia comunicativa. La seua agilitat i contundència a l’hora d’assumir responsabilitats, per exemple. Però no crec que atenguen el meu desinteressat consell, la veritat. És més, si ho pense seriosament, posada en aqueixa tessitura, m’imagine Isabel Bonig fent una roda de premsa per a anunciar que el programari del frau el va instal·lar en els seus cotxes el Govern de Zapatero. Com si ho veiera.

L’autoproclamada Margareth Thatcher de la Vall sembla posseïda per l’esperit de Buzz Lightyear i cavalcant a cavall de l’eslògan “Orgullosos de ser del PP. Fins a l’infinit i més enllà” corre el risc de, per no parar, estavellar-se contra el mur de l’absurd. I la veritat, sobretot per a Ximo Puig, això sí que seria una llàstima.