Jèssica Crespo: “La reobertura de mitjans de comunicació públics servirà per a moure el sector”

Jèssica Crespo és la primera veu d’À Punt. Almenys, durant els primers quatre minuts, bromeja. La periodista, fins ara en la Cadena Ser, condueix des de dilluns passat el magazín ‘Al ras’, un espai codirigit amb Ernest Parra i Joan Tur.

“Ai, sóc tema de cap de setmana”. Riu amb complicitat abans de començar l’entrevista en els estudis provisionals de la ràdio pública valenciana. Precisament, Crespo s’encarregava del programa de caps de setmana en la Ser, la Llavor, el primer espai íntegrament en valencià de la cadena, a més de cobrir els temes de cultura i educació en la mateixa emissora. Vinculada a la ràdio des d’abans d’acabar la carrera, el 2006, es mostra especialment optimista amb aquesta nova etapa per als mitjans de comunicació en llengua pròpia, uns mitjans “necessaris” per a oferir informació de proximitat després de l’apagada.

Pregunta: Com és ser la veu de la nova ràdio després de quatre anys de silenci?

Resposta: No he tingut temps de pensar que sóc la primera veu. En els dies previs em deien que seria històric. Això et porta a un màxim d’ansietat… Penses que tens molta responsabilitat perquè t’isca com més bé millor i ho faces tot amb la màxima professionalitat. Ha estat gratificant i emocionant ser la primera veu, però això va ser només els primers quatre minuts, de seguida van venir altres veus. Després de quatre anys de silenci, impacta i espanta. Penses: quantes expectatives... i quanta responsabilitat, ja no per treballar en un mitjà públic, perquè en la Ser també en tenia, però de les circumstàncies de què veníem, de l’apagada… Estava nerviosa.

Les expectatives es tradueixen en pressió?

La pressió és la que ens autoimposem, més que la que ens arribe de l’exterior. Els que treballem en el magazín i en la resta dels programes ens autoimposem uns nivells d’exigència alts, perquè sabem que ho hem de donar tot. No cal, crec, que ningú ens recorde què estem fent. Professionalment som conscients de l’impacte i de la responsabilitat.

Quina acollida està tenint el programa?

A mi, tot el que m’arriba és bona ona. He treballat molt en ràdio i els meus companys estan molt contents. M’arriben molt bones vibracions, bona energia i valoracions positives.

Sembla que, després del model de Canal 9, À Punt tinga l’obligació de fer un exercici de desgreuge.

Ja… Bé, sembla que amb alguns col·lectius de la societat ha de ser així. Però allò va ser una cosa i açò és una altra. Jo no he d’arreglar res, açò és un mitjà de comunicació públic que comença a emetre un 11 de desembre i es regeix pels principis que haurien de regir els mitjans públics: el seu llibre d’estil i la seua carta de valors. És el que em guia a mi, el que tinc al cap.

Què suposa tornar a tenir un mitjà de comunicació públic per a l’ecosistema comunicatiu valencià?

Hi feia moltíssima falta. Si parlem de ràdio, no hi havia cap mitjà de comunicació que cobrira tot el territori, que vertebrara, que parlara dels valencians i valencianes. Jo crec que amb les desconnexions de les emissions nacionals no és prou. Crec que és important tenir mitjans de comunicació públics i en valencià, que ens conten el que passa ací. La informació de proximitat és molt important. Tenim molta oferta de mitjans a escala estatal i internacional, però que ens parlen del que passa ací… això no ho teníem.

Des de la perspectiva professional, com veus el sector?

Segurament com el veges tu. Jo he fet molts salts, he encadenat treballs temporals, he estat en molts mitjans… Crec que la situació és complicada, que fer-se un buit és difícil, que hi ha pocs mitjans i molts professionals… de la universitat cada any n’0ixen moltíssims i el panorama de després, de les places laborals, està molt tancat. Amb el tancament de Canal 9 i Ràdio 9 es van limitar més encara. Ho veig molt limitat, però cada vegada hi ha més mitjans que utilitzen noves plataformes que donen oportunitats a professionals nous i als de moltíssim prestigi.

I per a la gent jove, els acabats de graduar en Periodisme i Comunicació Audiovisual, veus oportunitats?

Jo crec que en tenen. En són poques, però són les mateixes que quan vaig acabar la carrera. Jo vaig acabar el 2006 i teníem també la cosa complicada. Si fem una ullada als que ens vam graduar de la meua promoció i els que treballen… el panorama és desolador. Hi ha moltes persones que s’han hagut de buscar la vida en altres sectors. Sí que és veritat que hi ha altres persones que han apostat per l’autoocupació o per especialitzar-se en comunicació i s’han guanyat la vida així, treballant pel seu compte. Però no hauria de ser l’exemple autoocupar-se si no trobes faena.

També veig que els joves no es tanquen expedient per buscar pràctiques, per encadenar beques d’aquest tipus i dius “Ostres!”… Però també crec que la reobertura de mitjans públics servirà per a moure el sector. Ja va movent-se. Ací, en la redacció, si veus l’equip estem des de 26 fins a 30 i pocs anys d’edat. Uns vénen d’estar treballant i uns altres, no…

Hi ha unes quantes tandes de graduats que o bé van acabar la carrera just amb el tancament de Canal 9 o els va agarrar al poc de començar. Per a ells va ser un colp dur quedar-se sense l’oportunitat…

Quan jo vaig acabar, ningú de la meua promoció va treballar en Canal 9 o Ràdio 9. Crec que també és significatiu.

Els que acaben ara estan bastant disgustats, han fet uns quants escrits, hi ha fins i tot una petita plataforma, À Punt amb joves, que critica el sistema de treball...

Sí, sí, però no idealitzem tampoc. En l’última fase, per a la meua promoció, treballar en Canal 9 era… No vull comparar-ho, però ningú hi va poder treballar, i et parle del 2006, en què no s’imaginava el tancament. Era un món tancat.

Tornant al magazín, per què vau decidir arrancar amb el debat dels ventres de lloguer?

Buscàvem un tema que no deixara indiferent. En la redacció genera opinions molt distintes. Per què no posar-ho damunt la taula? Em sembla una opció arriscada, però valenta. Crec que se’n pot parlar.

Quins són els temes sobre els quals voleu que tracte el magazín?

El tema d’arrancada sempre gira. Vam començar amb la gestació subrogada, després amb teatre, corrupció… en uns dies n’hem fet una pinzellada: tocar tota mena de temes, amb distintes veus i amb totes les opinions que hi haja. A més, nodrir-les amb reportatges o testimonis, que no siga només un debat. No tenen per què anar vinculats a l’actualitat immediata, canviarem cada dia de tema. Volem programes diversos i versàtils

Creus que la falta d’informatius pot llastar el desenvolupament del programa?

Bé, tot és actualitat en el programa. Crec que la falta d’informatius no el llastarà. Serà igual quan tinguem informatius. El model és el mateix que el d’altres emissores, relaxar una mica a mitjan matí, parlar de temes d’actualitat, però de manera més distesa.

I el d’À Punt?

Crec que no. Hem començat amb els continguts que hem pogut oferir. Però no estan vinculats i apegats a l’actualitat pura del dia. Però no tenir informatius no significa no tenir actualitat.

Creus que hi ha agents interessats a boicotejar la posada en marxa d’À Punt?

Hi ha gent a qui no li agrada que hi haja mitjans de comunicació públics o que té algun rebuig del valencià… Només cal fer una ullada a les xarxes per a comprovar-ho.

Quin problema tenen el PP i Ciutadans amb l’engegada de la televisió? Que cante Pau Alabajos és adoctrinar?

M’agradaria saber-ho. Mai no m’he vinculat a cap formació política ni ho faré ara… Crec que utilitzar que tinguem un cantautor valencià reconegut internacionalment i que transcendisca que és d’una formació política determinada… No compartisc això, em quede amb l’artista. Em fa igual la tendència política dels convidats. No els demanaré el carnet. Ens quedem amb el fet que siguen persones que tinguen alguna cosa per a contar.

Tampoc crec que estiguen encabotats en l’adoctrinament. A mi no m’han assenyalat amb el dit, no els he vist dir que el meu equip i jo estiguem adoctrinant. No crec que senten que el nostre programa isca malament. No he vist crítica als programes en concret.

Quin és l’objectiu de traure el magazín cada setmana?

Traure la ràdio. Tenir un contacte amb els oients, posar-los cara, acostar-los els micròfons i veure què som per a ells. És una manera de fer notar que no estem tancats en el nostre món, veure in situ tots els llocs de la Comunitat, la gastronomia, els paisatges…

Veieu la gent amb ganes de participar?

És al·lucinant que participen en xarxes socials. Fins i tot abans de començar el magazín. Sabia que hi havia ganes de tenir mitjans públics en valencià, però no fins quin punt. En distints moments del programa entren companys en directe per veure què es comenta per les xarxes i hi ha molta participació. Estem molt contents.

Com veus el conflicte amb les borses de treball?

No és la meua comesa. Crec que no és una cosa que em toque defensar ni justificar.