El moment de la Punta

Cada capvespre, a partir de les huit, desenes de persones avancen per l’avinguda Jesús Morante Borràs. En bicicleta, corrent o passejant descobreixen l’artèria vital de la pedania de la Punta, del poc que en queda. La pandèmia i el confinament consegüent, combinats amb l’esclat de la primavera, han provocat en bona part de la població unes ànsies extremes d’eixir als carrers, ja siga amb l’energia de l’esportista o la calma del flâneur. Fugint de les rutes més concorregudes, molts han optat per explorar espais alternatius i, mira per on, han acabat a la Punta. La immensa majoria no havia vingut mai per ací i es mostra entre desconcertada i sorpresa en veure que tan a prop de la ciutat de València –al costat mateix del tòtem de la Ciutat de les Arts i les Ciències-, encara perdure un barri plenament rural. Escodrinyen amb curiositat entre les cases de l’horta i els camps, i descobreixen –“mira! una barraca!”- estampes que fins ara només havien vist en les postals de colors del llibret de la seua falla. D’altres, una mica més informats, recorden el darrer colp dels molts que ha patit la Punta: “ací no és on van fer allò de la ZAL del port?”.

El darrer, perquè ja fa molt que la Punta ha estat sacrificada, trosset a trosset, de manera constant i implacable als interessos més espuris de les elits de la ciutat de València. Les vies del tren la partiren per la meitat sense que ningú pensara en mesures pal·liatives, els maquinadors del megaprojecte per convertir en una urbanització el Saler i l’Albufera traçaren per ací aquella autopista que no duu enlloc, les primeres ampliacions del port acabaren amb la seua platja... perquè sí, els veïns més vells m’ho asseguren: anaven caminant entre hortes i canyars a la platja de la Punta i al capvespre esperaven les barquetes per comprar peix barat i ben fresc. Queda ben poc de tot allò, però en queda. El darrer mos, terrible, ha estat en efecte el projecte de la fallida Zona d’Activitats Logístiques del port, una idea patrocinada per l’antic govern de la Generalitat Valenciana  amb el suport entusiasta del govern central i de la Unió Europea, que hi va contribuir amb finançament. Camps destruïts, alqueries i barraques enderrocades, famílies desallotjades... i tot això fet de manera il·legal –com han ratificat els tribunals- a favor d’un model de creixement megalòman, insostenible i desfasat. Com molts altres, el projecte fracassà: la ZAL no s’ha ocupat, allà no hi ha res més que una immensa ferida en forma de descampat.

Un pessimisme latent amera els habitants de la Punta; la població ha envellit, l’autobús públic passa molt de tant en tant, la darrera botiga va tancar ja fa molt i se senten abandonats.... i no obstant, han descobert que ara el seu barri, en temps de confinament, és l’enveja de València: estar confinat a l’horta ha sigut en efecte un gran privilegi. Els nous inquilins intentem animar-los i fer-los veure el que de meravellós té encara aquesta zona, a només trenta minuts –en bicicleta- del centre de la ciutat i enmig de l’horta.

La Punta ja no pot donar més a València, ha estat espremuda a consciència. Revertir a la situació anterior la zona destruïda pel projecte fallit de la ZAL és una quimera. La Punta ho ha perdut per sempre però encara podem escollir qui ho ha de guanyar. La Punta ha de fer de nou una ofrena a València, però no al Port o als interessos dels especuladors, sinó a la seua ciutadania. El projecte de Per l’Horta de comunicar el jardí del Túria amb la platja de Pinedo i el parc de l’Albufera és una oportunitat magnífica per crear un corredor verd únic a Europa, des del llac fins als boscos de la capçalera del riu; qualsevol ajuntament progressista i sensible el convertiria en una prioritat absoluta. Insistir en dur endavant la ZAL a qualsevol preu seria donar la raó als que actuen aplicant polítiques de fet consumats, de forma il·legal i cegats per l’ambició.

La pandèmia hauria de servir per posar en valor el que realment és important per crear una ciutat amable i sostenible, per escoltar tots aquells valencians que han descobert l’entorn meravellós de la seua urbs. Aquest hauria de ser el darrer sacrifici de la Punta. I a canvi, és també el moment que l’Ajuntament de València es preocupe per aquesta pedania que ha estat extraordinàriament generosa amb la ciutat, a canvi de res. És el moment de plantejar alternatives urbanístiques que frenen qualsevol temptació especulativa, que permeten consolidar el patrimoni urbà i rural de la zona i que a més amplien els serveis i les possibilitats per atraure població i revifar el barri. No creu l’alcalde Joan Ribó que la Punta s’ho mereix, que ha arribat el seu moment?

Jordi Sebastià és veí de la Punta