La fuga

Malgrat el que han pensat els espectadors més retorçuts del ple de les Corts Valencianes celebrat dijous, la desbandada de diputats populars no va tenir res a veure amb la sobtada aparició de dos membres de la benemèrita, impecablement uniformats per cert, en el Parlament valencià. La visita dels il·lustres números de l’institut armat tenia a veure amb la lectura d’un manifest de condemna per les agressions a dos dels companys al municipi navarrés d’Alsasua i no per cap afer relacionat amb la tribu que comanda la gran cap Bonig, com és habitual.

En un acte impropi d’un grup tan procliu a reivindicar el “decòrum” institucional, els diputats del partit principal de l’oposició van abandonar d’una tacada la votació del Consell Rector de la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i la seua pròpia patrocinada per a formar part d’un òrgan tan honorable. Emulant l’Oltra d’altres temps, però sense camiseta que diguera “No pares Cañizares”, Isabel Bonig va dirigir les seues hosts cap a les portes del, segons Paco Camps, “sacrosant hemicicle” per a expressar la seua disconformitat amb el procés de reobertura de la televisió pública que ells, en un altre procés que només es pot qualificar de modèlic, van clausurar.

El que és realment divertit de l’espectacle és que no hi ha cap diputat ni diputada més interessada en la reobertura d’una televisió autonòmica que la síndica popular. La seua intranscendència en el panorama polític estatal, sumat al mal costum que tenen les forces i els cossos de seguretat de l’Estat d’emmanillar, batuda sí batuda no, els membres del seu partit, condemna la previsible candidata popular a la invisibilitat més absoluta. Ximo Puig no deixa, ni deixarà, per ara, de ser el president de la Generalitat Valenciana i, encara que només siga per a saber si la seua serà l’abstenció o l’abstinència, sempre tindrà un Ferreras, un Francino o un desdejuni de la 2 que el deixe parlar una estoneta de l’infrafinançament dels valencians. D’altra banda, Mónica Oltra és un fenomen mediàtic en si mateixa. Amb totes les Susanes que habiten en el seu Compromís hivernant les seues ganes de “pedrosanchejar-la” en les confortables coves de l’Administració valenciana, Mónica dosifica l’exposició mediàtica que uns altres supliquen. Però aquest no és el cas de la meua Isabel, no. La pobreta no té cap tertúlia que li telefone, cap magazín que la convide ni cap gosset que li lladre . Mentre que a l’altra la càmera l’adora, a ella li ha posat una demanda.

Potser hui, Isabel Bonig ha fugit per no votar un Consell tan votable. Però ja els dic jo que no va fugir lluny. S’hi va quedar prop. Prou per a sentir els aplaudiments dels qui s’hi van quedar. I mentre els sentia celebrar l’infantament de la nova tele, Isabel somiava platós rendits als seus peus, debats incendiats en què ella guanyava i dels quals s’escrivien cròniques plenes d’elogis envers la seua incompresa persona. Somiava Isabel al corredor el dia que no els quedarà altre remei que traure-la per fi en aquesta televisió que “els altres” hui li han votat.