Serem si volem ser: l’ampolla mig plena?

El to general dels articles d’aquest blog serà “crític” en la mesura que l’objectiu final és posar damunt la taula allò que en la meua opinió són camins i decisions errònies o manifestament millorables pel que fa a la política, la planificació i la gestió de la ciutat. Sempre, això sí, utilitzant en la mesura del possible raonaments i argumentacions tretes de les disciplines d’economia, sociologia i política urbana, amb algun recurs ocasional a la història urbana.

Una aproximació d’aquest tipus sempre té el perill de menystenir allò que ja hem aconseguit o els èxits assolits, la qual cosa finalitza necessàriament amb l’adjectivació d’esgarriacries, torracollons o cendrós. Un antic conegut i amic amb una dilatada experiència política, em digué no fa molt que “calia també parlar de les coses bones” en una mena de “crítica de la crítica”. No sé si ho deia pel clàssic desig de no donar-li arguments a la dreta, certament antediluviana, allunyada (provisionalment) del poder i que al novembre tornarà a intentar manar gràcies a la depurada estratègia de l’esquerra (“si esquerra son”, que diria Joan Fuster).

En qualsevol cas, aquest primer article de la sèrie hauria de clarificar les raons de la recerca d’un to seriós, un xic acadèmic i allunyat de les baralles de campanar i el vol gallinaci. Un to, tanmateix, crític, perquè de pregonar el èxits dels governants (independentment del signe) o d’empreses para–públiques ja s’encarreguen corifeus i poders mediàtics proclius, sense comptar amb els assessors d’imatge. Com a mostra, les dues pàgines que cada dos dies apareixen en la premsa local parlant del Port (sense el rètol de “publicitat”), no em semblen cap model d’informació objectiva i desinteressada. D’informacions “interessades” de tota mena n'hi ha per donar i vendre i d’alguna en parlarem.

Per tant, en la meua opinió, ha de prevaldre l’argumentació i la raó perquè la població, en la mesura del possible, què és molt poc, té dret a disposar d’informació i de judicis certs o erronis però mai interessats. Per tant, s’ha d’imposar la llibertat d'expressió i el lliure pensament, per incòmodes que siguen. Una impostació, de caire socràtica si voleu, que siga especialment bel·ligerant amb els “mantra”, allò que es dona per suposat sense passar per cap sedàs, i amb maneres conceptuals i lingüístiques que confonen el discurs, més que enriquir- ho.

Tanmateix, cal dir que seria contrari a raó una posició hipercrítica, catastrofista i que vegera sempre l’ampolla mig buida. La successió de temps i pressupostos (i també els encerts, no massa freqüents malauradament) han fet que la ciutat d’avui, des del punt de vista del benestar dels ciutadans, haja millorat de forma impressionant si agafem com a referència la situació prèvia a la democràcia re-instaurada el 1979. Les fotos, els documentals i la pròpia memòria s’encarreguen de recordar una ciutat de caire tercermundista on els directors del neorealisme italià hagueren fet l’agost.

Qualsevol temps passat fou pitjor i, fins i tot patint de les dèries de la dreta, ni tan sols el període més fosc i corrupte (1991-2015) hauria de considerar-se semblant a la dècada ominosa de Ferran VII o el bienni negre de la República. Tampoc el període del primer franquisme (l’autarquia), aconseguiria posar la marxa enrere perquè la ciutat, vella matrona, i els seus ciutadans tenen allò que ara es coneix com a resiliència, capacitat d’encaixar les crisis i de superar-les.

La ciutat, per tant, fugint de qualsevol anacronisme, ha millorat molt en termes demogràfics, econòmics i de benestar i avui no es pot negar l’evidència, per grans i punyents que siguen els reptes pendents. A més d’haver millorat, qualsevol anàlisi de la família dels DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), descafeïnada la propaganda, ens oferiria un diagnòstic “complex” que és un adjectiu que els agrada molt als meus companys de la Universitat, encara que, sovint, no saps com interpretar-ho, perquè complexa és, cada vegada més, la societat.

Em limitaré en aquest primer article a assenyalar algunes fortaleses i oportunitats i també alguna debilitat al meu parer endèmica i paralitzant. Pel que fa a les primeres, la ciutat de València gaudeix d’actius innegables per població, activitat econòmica, geo-localització i aqueixa difosa (per horitzontal) innovació que ha estat a la base de la declaració fa poc com a capital mundial del disseny per al 2022. Una bona notícia si es gestiona bé l’esdeveniment i ens fan oblidar els fastos de la Copa de l’Amèrica i de la Fòrmula 1 que ens han deixat una pesada herència malgrat l’invent de la Marina que ha fet de la necessitat virtut i continua oferint bones notícies a la ciutat malgrat la llosa del deute.

Gaudim també d’altres atractius de què autòctons i estranys (ja en parlarem, del turisme urbà) podem fruir. Sols nomenaré, per evidents, un magnífic Jardí del Túria, un exitós Passeig Marítim, un atractiu (malgrat barbàries diverses) centre històric, un patrimoni cultural, arquitectònic i històric rellevant, un parc natural com el de l’Albufera (salvat in extremis), un clima propici (gotes fredes o DANA a banda)... Afegisca el lector allò que li semble. També hi ha, com no, oportunitats de futur i d’això anirà el capítol dedicat al segle XXI. Només com a mostra, recordar que la confluència del Jardí del Túria amb un Nou Llit antropitzat i amb el Parc de les Riberes del Túria ofereix un projecte engrescador que encara ho seria més si en lloc d’una més que discutible ZAL tinguerem un corredor que lligara el vell i el nou llit del Túria. Per no parlar d’una àrea metropolitana com cal, que ja és hora.

Deixaré (sols apuntades) fortaleses i oportunitats per a fer esment de les debilitats. Al llarg d'aquesta sèrie d’articles que comença ara aniré posant-les damunt la taula. Tanmateix, ara sols em referiré (i ja no tornaré a fer-ho) a allò que, al meu entendre, és la debilitat més endèmica i paralitzant: la notable dificultat que té aquesta ciutat de superar una visió que no veu més enllà del camí de Trànsits enverinada com està per una malaltissa contemplació del seu melic. I no ho dic sols pel complot implícit que malda per evitar un govern metropolità (les mancomunitats de l’Horta Nord i Sud, sense la ciutat, són un “projecte” ple d’idiòcia), sinó de la trista retòrica del cap i casal, de la dimissió del seu paper de ciutat dirigent d’un país en què no hi creu i d’una llengua que no practica (les darreres dades son esfereïdores). Ni tan sols la vocació mediterrània refermada des de temps d’Alfons el Magnànim troba continuïtat més enllà d’algunes propostes com les de mitjans dels 80 sota el mandat de Ricard Pérez Casado, tossudament resseguides per gent com Vicent Garcés (president de la Fundació ACM)

Tampoc sembla que la ciutat vullga estar present als fórums europeus de ciutats. On hi ha un equip qualificat que s'hi dedique? Benvingudes siguen les “capitalitats” puntuals (de l’alimentació o el disseny) però cal una política molt més constant i ferma de presència en l’arc mediterràni, de col·laboració estratègica amb Catalunya sense posar-se de perfil, de formar part de l’Euroregió defensada per Pasqual Maragall i de tindre veu en el Consejo de municipios y regiones de Europa (CCRE/CEMR).

Con que tot això sembla una manera de somiar truites no tornaré a avorrir el lector. Dit, però, queda. Sense una política exterior (de País, de la Mediterrània i d’Europa) farem honor a l’ ideal blasquista (l’Atenes Valenciana en un entorn rural i eclesial) i, el que és encara pitjor, ene conformarem ambos seguir ofrenant noves glòries a Espanya com diu l'himne de Maximilià Thous i el mestre Serrano que continuem cantant amb tot “lo cor” sense parar esment de la seua obsolescència. Si no volem ser, no serem. Sempre ene quedarà, no París, sinó la somnolència digestiva dels panxacontents i la subalternalitat.