El cos mutilat d’un pobre home atropellat per un tren

Lamente no estar a l'altura dels moltíssims analistes i dirigents polítics que, després de les eleccions europees de diumenge, ja ho tenen tot clar. Els escolte i em sembla estar sentint els clàssics aficionats al futbol que s’enlluernen sempre amb l’últim jugador que ha fet un gol per l’esquadra, que mai veuen els errors del seu equip i que mai dubten. Jo tinc més preguntes que respostes.

Certament, les recents Europees han donat molt de joc. La davallada dels dos grans partits, els mantenidors del sistema, ha sigut d’unes dimensions inèdites, però d’això a sentenciar ningú, em sembla que hi ha encara molt de camí a recórrer.

El Partit Popular no ho pot fer pitjor, això és indiscutible. La mala marxa que porten no té aspecte de refer-se. Jo diria que el que van patir diumenge és el primer termini de la seua amortització i han reaccionat, de nou, molt malament. Continuen dient que han guanyat, que els que han perdut han sigut els altres. No són capaços de canviar el discurs, no saben, no volen, no poden. Ni es plantegen fer les coses d’una altra manera. Si tinguera bons amics en el PP (que no els tinc), els advertiria que si ara han patit un colp dolorós, això no serà res pel que els espera. El segon termini podria tocar-los just d’ací a un any i llavors no serà un simple retrocés en vots sinó la caiguda del seu règim. Si cauen, canviaran els despatxos de govern pels bancs de l’oposició i, quan comencen a aparéixer papers i proves, podria ser que molts agafen la senda de la presó; el camí que ja han començat Carlos Fabra, Hernández Mateo o Blasco sense que ningú reconega la imprescindible responsabilitat política de tot PP en allò que ha passat. Fa molt de temps que el Partit Popular viu gràcies al vot de tres tipus de persones: gent de bona fe, ignorants i còmplices de la seva corrupció. Ara el temps se’ls esgota. La gent de bona fe ja fa estona que han vist la trampa, una bona part dels ignorants comencen a dubtar i els que eren còmplices de la corrupció han arribat a la conclusió que el PP s’ha convertit en un mal negoci. Només Alberto Fabra pot pensar que la solució és posar a Maria José Català (“tengo el defecto de hablar valenciano”) de portaveu del Consell. Català és una “tirita” en el cos mutilat d’un pobre home atropellat per un tren.

El PSPV tampoc ho té millor. Certament, els socialistes no tenen el perill d’acabar entre reixes però la seva demostració que qualsevol resultat electoral sempre es pot dividir per dos, com a prova matemàtica, és espectacular i, com a balanç polític, l'exemple més gran d’incapacitat que jo conec. Ni tenen discurs, ni tenen persones. És impossible que ningú es crega que ets l’alternativa quan portes 30 anys formant part d’allò del qual et declares alternatiu i tampoc “cola” parlar de renovació quan, passats 20 anys, estàs igual que el primer dia, amb les mateixes cares i els mateixos tics. Què es pot esperar d’un partit que trau la bandera contra les retallades i la modernitat i que en el seu míting central porta d’estreles a Manuel Valls, el retallador francés, i a Felipe González?

Així les coses, el PP podria mantenir l’esperança de conservar el govern de la Generalitat després de les pròximes autonòmiques si UPyD (i és molt suposar) s’avinguera a pactar. El problema és que en aquestes Europees per cada vot que guanyen els de Rosa Díez, el PP en perd cinc.

Jo crec que la partida es juga a l’esquerra. En aquestes Europees, si sumem els vots d’Esquerra Unida (EU), Podemos i Compromís superen clarament al PSPV i s’acosten molt al PP.

De cara al futur, Esquerra Unida i Podemos ofereixen dues imatges contràries: enfront de l’aparença de gran solidesa d’EU, la incògnita del partit de Pablo Iglesias. Enfront de un projecte consolidat, encara que amb considerables diferències internes, com el que ara encapçala Marga Sanz, Podemos té unes grans expectatives però, al mateix temps, la immensa dificultat de confirmar l’èxit sense tindre a Iglesias (i la seva cua) com a reclam directe. Qui diu, però, que d’ací allà, els dos partits no sumen forces i acaben presentant-se en la mateixa candidatura...

Per la seva banda, Compromís, igual que el seu principal referent, Mònica Oltra, han quedat eclipsats per l’esclat del madrileny Iglesias. Quedar com a sexta força, després de ser els tercers en les passades autonòmiques, genera inquietud encara que s’hagen obtingut més vots dels esperats. Les Europees són unes eleccions molt complicades per una força d’àmbit territorial; en canvi, en les autonòmiques i municipals de 2015, Compromís jugarà a casa. Tot i això, els interrogants són innegables.

Destacaré dues d’aquestes qüestions. La primera: donat que el més potent dels missatges que llança Compromís és el de ser una força propera, moderna i superadora del sistema, caldrà buscar la fórmula de combinar aquesta imatge amb la presència consolidada en les institucions. L’aparició de noves veus que també aposten per la transgressió i el final de la “casta” obliguen a afinar el discurs.

Quant a la segona: Compromís és el gran perjudicat de la desaparició de Canal 9. Totes les altres forces, donat que són d’àmbit estatal, tenen grans televisions en les quals es tracten el temes on elles tenen protagonisme, Compromís, no. Les marques PP, PSOE, IU, UPyD o Podemos estan en totes les cases perquè ixen en TVE, Antena 3, La Sexta, Tele 5 o Cuatro, Compromís es queda fora.

Com diria Raimon, l’única seguretat és l’arrelament dels meus dubtes... però em sembla que la derrota del PP, ara més que mai, només la pot evitar la mateixa esquerra. És més, estic per dir que la derrota del PP només la pot evitar el PSPV... Vaja, com sempre però ara més descaradament.