Hi ha una gran quantitat de llibres bons i interessants que passen una mica desapercebuts, per raons sovint misterioses i altres vegades més que evidents. La força de la indústria del llibre, la inèrcia del comerç, l’allau de novetats, la prepotència dels grans grups editorials que marquen pautes en les tendències lectores, la crítica o els espais dedicats a llibres (escadussers, en regressió) als grans mitjans de comunicació, sense oblidar la logística o l’ocupació dels espais físics a les llibreries.
Tot té raons i explicació, afinant una mica. D’altra banda, però, no es pot obviar el fet que els grans grups també publiquen coses de gran qualitat, com ara el llibre Francesc Cambó. L’últim retrat, de Borja de Riquer (Edicions 62, que forma part del Grup Planeta). Un volum de 914 pàgines plenes d’interès, imprescindibles, per a entendre la figura central del catalanisme burgès, però també moltes altres coses: la política espanyola d’abans del franquisme, el mecenatge, la vida burgesa a l’època d’entreguerres, els mecanismes de formació de les grans fortunes, i un llarg etcètera. La versió castellana l’ha publicat l’editorial Crítica.
El monumental llibre de Borja de Riquer sobre Cambó -una biografia en principi definitiva-, obra a la qual ha dedicat dècades de recerca, no passarà desapercebut, per mèrits propis. Tampoc novel·les tan destacades com Mater (Proa), de Martí Domínguez, o Mireia (Drassana), de Puri Mascarell, o El dit de Déu (Proa), de Raquel Ricart. No sembla exagerat dir que la novel·la és la reina de la festa literària. De vegades és desconcertant, però també té explicació: s’adreça a un públic molt general, transmet idees o aproximacions a la condició humana, admet -encara que no sempre- una lectura fluïda, i és un gènere obert. Multiforme. Tan obert i multiforme -o experimental, de vegades- que s’ha publicat com a novel·la el llibre 1969 (l’altra editorial), d’Eduard Márquez, on sobreabunda la reproducció literal de documentació d’època lligada per un fil narratiu molt tènue. Com a mínim, arriscat.
Més enllà de la novel·la (apartat amb aportacions rellevants -llibres dels quals caldrà parlar, de Sebastià Carratalà, Núria Cadenes, Joan Deusa, Jovi Lozano-Seser, Tomàs Llopis, i un llarg etcètera), sovinteja avui -com és ben sabut- el gènere testimonial i l’autoficció. Dietaris, memòries, biografies i “narracions reals” atrauen un públic creixent. Potser perquè, si son reeixides, aquestes obres deixen de banda l’artifici ficcional i transmeten les idees i les impressions de manera clara i directa. L’artifici ficcional, ha de ser molt bo. De vegades és superb, màgic. Crea un mon versemblant i aconsegueix penetrar en els replecs més amagats de les realitats humanes en totes les seues dimensions.
Un llibre molt recomanable i llegidor sobre la problemàtica de l’autoficció -sobre la tensió entre literatura i realitat-, farcit d’anàlisis subtils i intel·ligents, és El soldat de Baltimore, Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció (Lleonard Muntaner), de Xavier Pla. Diria que és imprescindible per a qui s’interesse en aquestes qüestions. Xavier Pla, gran especialista en Josep Pla, és un historiador i crític de la literatura original i informat. Professor de Literatura Catalana Contemporània a la Universitat de Girona, hi dirigeix la Càtedra Josep Pla de Literatura i Periodisme. Difícil resumir la riquesa de contingut d’un aplec d’assaigs relligats de manera oportuna i operativa.
Per la seua banda, Fusta de carrasca (Bullent), de Manel Alonso, i Mai no s’acaba de tornar (Bullent), de Matilde Gordero-Moreno, son dos exemples d’autoficció -o d’un registre molt proper- a casa nostra. Manel Alonso és un escriptor de trajectòria dilatada -un corredor de fons de la nostra literatura- que ens ofereix un llibre sincer, evocador, molt ben pastat, en el qual molta gent s’hi reconeixerà, i que té com a matèria la memòria. Matilde Gordero-Moreno és una periodista i escriptora de Cullera que aborda amb gràcia i desimboltura la qüestió del retorn periòdic o definitiu al poble d’origen dels qui han hagut d’instal·lar-se a la gran ciutat. Una lectura refrescant i amena, també profunda a estones.
En un altre terreny caldria assenyalar un llibre que no hauria de passar desapercebut: Conversos valencians i Inquisició. Experiències vitals d’una minoria perseguida (1481-1521) (PUV), de Jacob Mompó. Amb un pròleg de Vicent J. Escartí, aquesta aportació a la vida i vicissituds dels jueus valencians, és fonamental. En una primera part aborda la presència jueva en terres valencianes des de la Conquesta, i encara abans, i l’Expulsió del 1492, incloent també l’assalt al Call de València el 1391 i l’arribada de la Inquisició (“Quan vingué mestre Gualbes [1482] hi havia gran por”. El gruix del llibre son històries de vida de jueus conversos processats pel Sant Ofici. Una història brutal de persecució, discriminació i opressió de la qual encara no se n’ha fet cabal en la consciència col·lectiva.
Hi ha molts llibres de recerca o assaig que podrien sol·licitar l’atenció del lector exigent aquests dies. Per aprofundir en qüestions apassionants o per afinar idees. És el cas de La unitat d’Espanya com a valor polític(Afers), d’Antoni Simon Tarrés, que té com a subtítol Una arqueologia intel·lectual. Un llibre cabdal per a explicar-nos el sentit que té allò de “la sagrada unitat”, un intangible, un assumpte -sembla- exempt i al marge del debat democràtic. Antoni Simon analitza la història i el present amb un bagatge de recerca i de bibliografia impressionant. Altament recomanable. També és considerable i recomanable Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians (Drassana), de Carles Fenollosa, amb pròleg de Vicent Baydal, un volum atractiu que es deixa llegir i que traça una història molt completa i accessible – l’autor el qualifica com un assaig- ple d’informacions i perspectives sobre la llengua i la literatura dels valencians entre 1238 i l’actualitat. També convé parar atenció a El oficio de Casandra. Escritos de paciència política (Tirant) del professor de Dret Constitucional a Alacant i ex conseller Manuel Alcaraz, un conjunt de proses polítiques que trenen anàlisi i opinió amb l’amenitat i el sentit de l’humor d’un observador (i actor) polític imprescindible. Per què és tan recomanable aquest llibre, prologat per Joan Romero? Diria que perquè aconsegueix establir un marc de referència que ajuda a interpretar els darrers anys de la política valenciana i espanyola -tan agitats- amb perspectiva històrica, i des de posicions democràtiques fortes.
Hi ha encara molts més llibres -el vast continent submergit, l’iceberg que només ensenya el cim- dignes d’atenció i lectura. Seria el cas de Revolución. Una historia intel·lectual (Akal), el darrer llibre d’Enzo Traverso, que mereix comentari a banda. O bé Contra los lugares comunes. Historia, memoria y nación en la España democrática (Catarata), a cura de Ferran Archilés, Julián Sanz i Xavier Andreu, un encert de plantejament en què un conjunt d’acadèmics mira de desmuntar tòpics i “idees rebudes”. O bé la narració La sang del cel(Afers), de Piotr Rawicz, en traducció de Susanna Fosch, una obra colpidora que recrea l’atmosfera irreal -però tan mortíferament real- de la persecució i extermini dels jueus a Ucraïna durant l’Holocaust...
I finalment, ara que s’acaba l’Any Fuster i abans del moment en què caldrà fer recompte de publicacions i aportacions, un volum fonamental d’aproximació a l’obra de Fuster: Una posteritat de paper (PUV), a cura de Ferran Carbó, Antoni Furió i Tobies Grimaltos, que recull les contribucions al Simposi Internacional Joan Fuster organitzat per la Universitat de València. La nòmina d’autors és àmplia i prestigiosa i el llibre -com el Simposi- s’articula en tres grans apartats, corresponents a la filologia, la història i la filosofia. Em sembla que aquest volum serà una de les aportacions perdurables -pel rigor i la qualitat dels textos- a l’Any Fuster, que ha estat realment farcit d’iniciatives positives al conjunt de terres de parla catalana, que han ajudat a revalorar i projectar com mereix la figura cabdal de l’homenot de Sueca.
0