Josep Picó, nascut a València el 1941, és un sociòleg molt considerable, però no prou considerat, m’atreviria a dir. Sovint s’ha assenyalat que el País Valencià és un ens, un conglomerat humà, una màtria, bastant desagraïda. Escassament procliu a reconèixer i valorar -en vida- els seus fills que han destacat en algun camp. Després si, durant una estona, amb els excessos verbals de rigor, però de manera efímera. Serà que la síndrome subalterna i ofrenadora que ens aclapara, i ens minva, no dona per a més.
Josep Picó té una obra extensa, àmplia, diversa, que ja voldrien molts sociòlegs espanyols “de campanillas” o “ringo rango” que els haurien procurat -a Madrid- tot de sinecures, en aquells edificis amb un bidell a la porta -que havia estat cabrer o guàrdia civil- abillat d’almirall de secà. Ara la revisarem amb una certa detenció. Però més enllà d’això, la ciutadania i les institucions valencianes -la polis valenciana- haurien d’estar molt agraïdes a Picó, perquè va salvar i reconstruir, o refer, una institució molt important del país, la Institució Alfons el Magnànim, que va recollir el 1980 -amb elegància i respecte- i va potenciar al màxim, transformant-la en IVEI (Institució Valenciana d’Estudis i Investigació) el 1985. Fins que el 1995 l’entrada de cavall sicilià del PP a les institucions va ofegar tantes alegries. Allò fou un “retorn a l’ordre” en tota regla i la IVEI es va veure grapejada, difamada i finalment dissolta, amb el concurs de Tarancón, Villalonga, Camps i tutti quanti. De les restes d’aquell naufragi anunciat se’n varen fer càrrec uns quants mediocres a sou de la dreta corrupta, provinciana i inculta, que va mirar de desfer, inspirada per Las Provincias, els assoliments democràtics anteriors. Un rere l’altre.
Josep Picó fou el director de la IAM i de la IVEI entre 1980 i 1995, amb Mario Garcia Bonafé -un altre personatge que cal reivindicar- com a director de Publicacions. Fou una gran època, l’esbós d’una institució d’alta cultura llargament acaronada pel valencianisme històric. Es va promoure la recerca i es publicava la revista debats, insòlita en la seua qualitat, i un catàleg molt ben enfocat, en valencià (o català) i en castellà, realment impressionant i reconegut urbi et orbe, tret dels antres reaccionaris de València, amb una conjugació encertada entre la variable local i l’aspiració universal. Sense pagar peatge a Madrid i sense manies.
Doncs bé, Picó va encapçalar tot això. Havia començat la seua llarga trajectòria en l’àmbit dels jesuïtes -com l’antropòleg Mira als escolapis- però comprovà que la seua vocació era una altra. Acabà Filosofia i Lletres i estudià Sociologia a Roma, amb Franco Ferraroti. Picó, en tot cas, per bé que assimilà la disciplina d’estudi dels jesuïtes, no ha tingut mai cap recialla eclesial. Va establir lligams estables amb els millors sociòlegs italians i després passà per l’EHESS de París, on trenà una gran relació amb Maurice Aymard. Després encara es vinculà a Cambridge, al Clare Hall College, en contacte amb Anthony Giddens i els editors de Polity Press. Aquestes coneixences internacionals -que afavoriren també, per exemple, la visita de Jürgen Habermas a València- foren decisives en l’orientació antiprovinciana de la IAM i la IVEI que ell va dirigir. Una història esbossada al llibre El Magnànim: setanta anys de cultura valenciana (IAM, 2018) que jo mateix vaig tindre l’honor d’editar però que hauria de ser més coneguda i difosa, perquè és el passat immediat que ens condiciona, segurament més que els anys trenta o la mitificada (o bescantada) Transició.
La tesi de Picó Empresario e industrialización es va publicar com a llibre a l’editorial Tecnos, amb pròleg d’Amando de Miguel. Era una recerca d’aproximació concreta a la realitat, basada en una enquesta adreçada a empresaris, la peça clau del procés de transformació industrial del País Valencià als anys setanta, en la qual Picó introduïa la vessant empírica -gran novetat!- en un context intel·lectual on predominaven les intuïcions o els apriorismes ideològics.
A partir d’aquí se succeeixen els llibres al voltant dels agents socials determinants de la formació social valenciana: Moviment obrer al País Valencià (3i4), amb Ramir Reig; Feixistes, rojos i capellans (Moll, recuperat el 2004 per PUV) també amb Ramir Reig; Los sindicatos en el País Valenciano (IAM, 1984), amb Pere Beneyto. O bé visions de conjunt com ara L’EGB al País Valencià (IAM, 1982), amb Salvador Gil; o El franquisme (IAM, 1982). És a dir, aprofundiment en el paper dels empresaris, del moviment obrer i de l’Església catòlica. I recerca sobre l’estat de l’ensenyament en la vespra de la seua transformació positiva i sobre el passat immediat, la dictadura, que calia analitzar en termes estructurals, com a sistema. No estava gens malament.
El 1986 va publicar un article molt comentat i reproduït a la revista debats: “País Valencià: sociologia de la sociologia”, on formulava observacions agudes sobre l’evolució de la sociologia valenciana a partir del seu context històric, de la cultura i les ideologies en presència. Em sembla que encara no s’ha fet una cosa semblant en els molts anys que ens en separen, més de tres dècades ja. El temps passa veloç i sovint ens mantenim fixos en moments històrics que ja no marquen el ritme del present (ni tan sols del present com a història). I bé valdria la pena fer-ho, fer una consideració de fons de la sociologia valenciana des dels seus orígens moderns fins avui, en la qual Josep Picó hi tindria, sens dubte, un lloc preeminent i destacat.
Perquè la seua obra s’ha mantingut a un ritme i amb una regularitat sense parió. El 1988 publicà un reader o compilació important, Modernidad y postmodernidad (Alianza Editorial), que recollia els textos clau d’una controvèrsia fonamental. El 1987 havia publicat Teorías del Estado del Bienestar (Siglo XXI) i el 1998 treia a la llum Los límites de la socialdemocràcia europea (Siglo XXI). El 2010 La Escuela de Chicago de Sociología (Siglo XXI), amb Inmaculada Serra. El 1999, abans de la fi del segle, va publicar Cultura y modernidad. Seducciones y desengaños de la cultura moderna (Alianza), una panoràmica de la relació entre cultura i societat en la modernitat amb derivades diverses (Marx, Freud, Simmel, la cultura de l’apogeu burgès -Berlín, Viena-, antropologia, cultura de masses, mitjans de comunicació, història de les idees, el multiculturalisme, etc.). L’any 2003 sorprengué amb un dens volum titulat Los años dorados de la sociologia (1945-1975) (Alianza), un tour de force que reconstruïa la història de la sociologia al llarg de la postguerra, època en què la sociologia semblava la “bona nova” explicativa en termes científics dels fenòmens socials, del canvi i l’estabilitat, l’estatus i el rol, des del prisma de la versió americana triomfant de la disciplina, empírica, però deutora -en un viatge d’anada i tornada- del pensament europeu anterior. Un volum documentat i compendiós de 470 pàgines. A l’abast de pocs.
I per si no fos prou, el 2013 encara publicaria Los intelectuales nunca mueren. Una aproximación sociohistòrica (1900-2000) (RBA), amb Joan Pecourt. Un recorregut per aquesta història apassionant d’un segment social divers i contradictori, indestriable de l’experiència històrica occidental de lluita per la llibertat a partir de l’affaire Dreyfus i fins la crisi definitiva i la dissolució de la figura clàssica de l’intel·lectual -representant sense mandat de la consciència moral de la societat- a les acaballes del segle XX, una situació plena de paradoxes i de noves constel·lacions que es prolonga agònicament fins avui mateix. L’intel·lectual potser ha mort com a tal, però el seu fantasma no acaba de morir...
A més dels títols suara esmentats hi ha altres recerques i els articles de revista. O el volum Sociología y Sociedad (Tecnos) amb Enric Sanchis, un manual introductori a la sociologia que ha tingut diverses edicions. I potser alguna cosa més, inèdita, amb la qual -n’estic segur- ens sorprendrà. Potser algun escrit memorialístic... Estaria molt bé.
Perquè la trajectòria i l’experiència de Josep Picó a la Universitat i a les Institucions -fou també director general de Cultura amb el primer govern autonòmic o pre-autonòmic-, el seu compromís amb la cultura i amb la sociologia, i sobretot amb l’elevació del nivell cívic -o de civilització- de la societat valenciana, son dignes de destacar. Com la seua contribució a la recerca -a la potenciació d’un ambient científic- en diversos camps des de la IVEI.
Només la secular descurança i menyspreu d’una societat i uns estaments polítics que no sé com qualificar -se m’acut allò de la “perpètua somnolència digestiva” de Fuster, però ja no és el cas- poden explicar que la figura del sociòleg i el ciutadà Picó no tinga el reconeixement que mereix.
Ha publicat llibres importants en editorials de prestigi. És clar que amb això no n’hi ha prou. Cal anar als textos. Molta gent se’ls ha mirat? Hauríem de veure-ho. Uns per descomptat son més sòlids que altres, i n’hi ha de gran qualitat, però el conjunt -ja ho he dit- impressiona i no té parió. Per fi un sociòleg valencià complet i perseverant, no diletant, arrelat a la seua societat, atent a les seues necessitats i despert, amb forta consciència teòrica, en sintonia amb el pensament internacional i totalment al·lèrgic a la limitació localista i provinciana. Un europeu complet, ben relacionat amb Cambridge, Roma i París, sense passar per Madrid. Imagine que això cou, i no s’acabarà de pair en segons quins ambients.
0