Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

No ficció (quan arriba l’estiu)

Gustau Muñoz

0

El rètol “no ficció” per a referir-se a un cert tipus de llibres que no son de literatura creativa o imaginativa -narrativa o lírica- té mala premsa. És una designació expeditiva, indiferenciada, més negativa que no positiva. Però la cosa té mala solució. Perquè, per exemple, encabir sota la denominació “assaig” tota una galàxia llibresca que inclou memòries, reportatges, història, biografia o les diverses formes de la literatura autobiogràfica o testimonial tampoc sembla gens escaient. L’assaig, certament, és un “calaix de sastre” (ja ho deia el baró de Maldà), on hi caben moltes coses. Però no totes, si volem ser una mica precisos. 

No fa molt Enric Sòria, en una conversa apareguda a la revista Compàs d’amalgama, feia apreciacions divertides -Enric té sentit de l’humor-  sobre la qüestió: “Qualsevol descripció que no pretenga ser exageradament restrictiva serà molt àmplia. Es diu de l’assaig que és un text d’aproximació a un tema, que l’inicia, que té un caràcter personal i que, en el cas de l’assaig literari, presenta una voluntat d’estil. El Penguin Dictionary of Literary Terms el defineix com «una composició generalment en prosa que pot constar d’uns pocs centenars de paraules o omplir un llibre sencer i que debat de manera informal un tema o una gran varietat de temes. És una de les formes literàries més flexibles i adaptables». Segons aquesta citació, tot el que no és ficció és assaig, de manera que realment és un calaix de sastre.” Em sembla una bona invitació a matisar i distingir. A fer ‘distinguos’, que és un entreteniment intel·lectual acreditat.

Però no ens endinsarem ara en aquestes aigües procel·loses (però també plenes d’interès). Ací em vull referir a un seguit de llibres de no ficció  -de factura diversa, alguns assaigs pròpiament dits-  que trobe molt recomanables de cara a una lectura tranquil·la i reposada convenient per als mesos que s’acosten.

Per exemple, el volum d’Aitana Guia La rebel·lió dels vianants. El Jardí del riu Túria al centre d’una nova València (Bromera). Un gran llibre que combina història, crònica, observacions diverses i apunts pertinents sobre un espai urbà salvat per a la ciutadania de València. No consta que el nou govern municipal pretenga ara com ara carregar-se’l. Però per si de cas, caldrà estar a l’aguait. El Jardí del Túria és una meravella, que ha transformat la ciutat. Els vianants se l’han fet seu, i deixa bocabadats els visitants. Aquest llibre de gran riquesa argumental i factual, una veritable enciclopèdia contemporània, a càrrec d’una historiadora compromesa i molt competent, guanyà el Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta el 2022. Per unanimitat. Tothom al Jurat -jo en formava part- ho va veure clar de seguida. Em fa l’efecte que Aitana Guia, a partir de la matèria de l’antic llit del riu Túria esdevingut Jardí esplendorós, ofereix una reflexió profunda i de volada -a traços d’assaig- sobre les formes de vida i les relacions socials al món d’avui. I sobre la València que tornarà a renàixer.

Per la seua banda, el periodista Joan Safont Plumed ens ofereix un llibre oportú i encisador: L’estiu passat (Comanegra), subtitulat “Una geografia de les vacances d’artistes i escriptors dels Països Catalans”. L’estiueig és una cosa molt curiosa. Una pràctica burgesa que més o menys s’ha democratitzat. Tant que a poc a poc va esborrant-se, com a tal. La gent ara viatja més o fa estades breus en apartaments llogats o en les anomenades “cases rurals”. El llarg estiueig -de juny a setembre- en pobles de muntanya fugint de la calor o vora mar es difumina. Al llibre de Joan Safont es retrata l’ambient, la manera i la localització de l’estiueig d’escriptors i artistes pretèrits, com Pere Calders, J.V. Foix, Carles Riba, Ruyra, Eugeni d’Ors, Joan Maragall, Espriu, Gabriel Ferrater, Marià Manent, Montserrat Roig o Santiago Rusiñol, entre molts altres, incloent els valencians (arquetípics) Blasco i Sorolla. Podria haver inclòs també Carmelina Sánchez-Cutillas a Altea o Josep Iborra a Navaixes. Joan Fuster, no. Fuster no “estiuejava”. Tot un matís... Si alguns han vingut a aquest món “a estiuejar”, altres ni s’ho plantegen. O s’hi veuen forçats, com Francesc Pujols, que quan tornà de l’exili es va recloure a la Torre de les Hores de Martorell a “estiuejar tot l’any”. Aquest llibre de Joan Safont val molt la pena: una lectura lleugera però alhora amb substancia, amena, plena de notícies i suggeriments, evocadora.

Canviat molt de registre, em referiré ara a una història familiar intensa. L’escriptor mexicà Juan Villoro ha escrit un d’aquells llibres que plantegen el repte de les distincions al voltant de l’assaig: La figura del mundo (Random House), dedicat a la figura del seu pare, el filòsof mexicà amb arrels catalanes Luís Villoro. La figura del pare hi és central, però no excloent. El llibre és també autobiografia i inclou incursions il·lustratives sobre la història i la realitat actual de Mèxic. Ara bé,  el pare -personalitat difícil de circumscriure, una presència poderosa però també elusiva- amara aquestes pàgines, que esdevenen absorbents. Luis Villoro havia nascut a Barcelona, passà la guerra civil en un internat a Bèlgica, i es va fer adult a Mèxic, on fou catedràtic de filosofia i una figura intel·lectual i cívica respectada. Deixeble de José Gaos -d’origen valencià, gran amic de Max Aub- i un teòric del reconeixement de l’altre, que convindria reivindicar. Em va impressionar el seu llibre Estado plural, pluralidad de culturas (Paidós-UNAM, 1998). Luis Villoro -il·luminat ací des de diversos angles, però sobretot des de la subjectivitat literària del fill- hauria de ser més conegut. El seu pensament ens podria ajudar a imaginar “identitats plurals”, un context de reconeixement i acceptació de la pluralitat cultural, lingüística i d’adscripcions nacionals, que avui pateix una gran agressió. El fill retrata al pare amb tots els clarobscurs i en destaca racionalisme extrem, el distanciament emocional, però a la fi el salva. Una carta al pare, com la de Kafka, amb tots els ets i uts. Luis Villoro -catedràtic de la UNAM i de la UAM, membre d’El Colegio Nacional- era molt lúcid. Una prova: “considerava els europeus incapaços de deposar la seua visió colonial per a interessar-se per la intel·ligència llatinoamericana”. Podien apreciar el realisme màgic o històries esbojarrades de dictadors demencials, que els confirmaven el prejudici, però no l’obra de teòrics o filòsofs. Una idea que ens interpel·la i que convé meditar.

Hi ha molts més llibres d’aquesta línia recomanables aquests dies. Com ara, especialment, Libre, de Lea Ypi (Anagrama). Una autobiografia a manera de novel·la d’idees d’una acadèmica (actualment professora de Teoria Política a la London School of Economics) que ha viscut en carn pròpia la història contemporània: infantesa a l’Albània d’Enver Hoxa, un dictador ultra-estalinista (i patrocinador del PCE-ML); adolescència enmig de la caiguda del socialisme i la instauració d’un capitalisme salvatge. Xoc de concepcions, de dos mons. Emigració a Occident, i reconsideració del seu passat, del passat familiar, de la seua experiència del socialisme (o el que fos allò) i del capitalisme més brutal on tot -literalment- estava en venda. Una mirada lúcida a les contradiccions insuperables del segle XX i dècades posteriors a càrrec d’una observadora intel·ligent que es considera encara i malgrat tot... socialista. Perquè a la fi, el socialisme -un socialisme reinterpretat-  és la garantia de la llibertat per a tots i no només per a una minoria privilegiada. Com va dir Fernando de los Ríos, “soy socialista a fuer de liberal”. Perquè el llibre de Lea Ypi és bàsicament una reflexió de llarg abast sobre el concepte de llibertat. D’ací el títol.

I dos llibres més de collita pròpia, literatura de proximitat. I morir deu ser deixar d’escriure (Afers), d’Enric Sòria, i D. Sam Abrams, el compromís amb la literatura (Lleonard Muntaner), ed. a cura d’Isabel Graña. El primer és un recull dels textos que Enric Sòria ha anat escrivint sobre Joan Fuster al llarg dels anys, proveïts de postdates actualitzadores. Una de les visions més lúcides sobre l’obra i la figura cívica de Joan Fuster. Un llibre que convé llegir i guardar, perquè serà de referència.  El segon, una mena d’homenatge quan Sam Abrams ha complert els 70 anys (el 2022). Un recull de textos seus  -52, exactament- amb pròlegs de la curadora, Isabel Graña, Vicent Alonso, Francesc Parcerisas i Antoni Vidal Ferrando. Sam Abrams és un crític literari amb la mirada àmplia i universal necessària per a destriar el gra de la palla i valorar sense manies parroquials el que té de bo una literatura com la catalana (catalana-valenciana-balear): els orígens reculats en temps medievals, l’esplendor, els eclipsis i fases de decadència i els ressorgiments. La pluralitat i diversitat, la complexitat, la lluita contra els elements, la connexió amb la modernitat gràcies a una metròpolis industrial com Barcelona. El tarannà resistent i els tresors amagats que ell com ningú ha sabut detectar i destacar. La vitalitat actual d’una literatura sense Estat (i amb un Estat o dos en contra), i repartida entre autonomies desconnectades, és indiscutible: un fet sense parió a Europa. La contribució de Sam Abrams a donar-li visibilitat mereix el nostre reconeixement infinit. En aquests llibre s’aprenen moltes coses. Crítica literària de qualitat.

Sobre este blog

Economista, assagista i traductor valencià, activista cultural i cívic, Gustau Muñoz és codirector de la revista L'Espill i col·laborador de L'Avenç i altres publicacions. Durant anys va ser editor a la IVEI, on fou cap de redacció de la revista Debats, i posteriorment a Publicacions de la Universitat de València. Autor dels llibres ‘Espill d’un temps’ i ‘Elogi del pensament crític’, així com de 'Corrents de fons Societat, cultura, política', 'El vertigen dels dies. Notes per a un dietari' i 'La vida dels llibres', tots publicats entre 2019 i 2021. Abans havia publicat 'Intervencions', 'A l'inici del segle' i 'Herència d'una època'.

Autores

Etiquetas
stats