Què frena l’economia valenciana?

No tinc cap dubte, les finances publiques suposen un fre per a l’economia valenciana. La continua situació de dèficit públic dels comptes de la Generalitat Valenciana i la seua conseqüència en l’augment de l’endeutament públic, son indicadors que ho confirmen. La capacitat d’actuació en polítiques de suport a les activitats productives (R+D+i, digitalització, infraestructures, etc.) resulta molt reduïda, ja que cada vegada es destinen més recursos al pagament dels interessos del deute públic.

Malgrat això, trobe que pot ser interessant analitzar els orígens.

La despesa pública de la Generalitat Valenciana per habitant se situava encara l’any 2021 (últim any amb dades publicades per la Intervenció General de l’Estat) lleugerament per baix de la mitjana de les comunitats autònomes. Per tant l’origen no està al nivell de la despesa.

El 80% dels ingressos de la Generalitat Valenciana depenen dels recursos del sistema de finançament autonòmic. I també amb dades de l’any 2021, l’administració valenciana rep el 10,55% dels recursos, mentre que la població que cal atenga representa el 11,41% de les comunitats autònomes de règim comú. Este desequilibri ocasiona una contundent paradoxa, som la novena comunitat autònoma pel que fa a l’aportació de recursos (capacitat tributaria), mentre que a l’hora de rebre ens situem al darrer lloc (dissetè). Les Valencianes i valencians aportem a la solidaritat del conjunt de les comunitats autònomes de règim comú. Un exemple concret, el pes de la renda valenciana sobre el conjunt de l’Estat se situa en el 9,3%, mentre que la recaptació per IRPF suposa el 9,96% del total estatal, per damunt del pes de la nostra renda.

Davant esta precarietat d’ingressos, la dotació d’infraestructures per a l’economia valenciana depèn exclusivament de la Inversió territorialitzada de l’Estat. I ací també tenim dèficit. La inversió liquidada de l’Estat al nostre territori durant els anys 2015 a 2020, se situa en el 6,1% del total, mentre que el pes de la població (ara incloent també les comunitats forals) se situa en el 10,67%.

No ens pot estranyar doncs que existisca dèficit fiscal de la nostra relació amb l’Estat, és a dir aportem més recursos, mitjançant impostos, que els recursos i inversions que rebem. Així ha quedat palès sempre, primer quan l’any 2008 (única vegada) el Ministeri va calcular les balances fiscals i després amb els comptes públics territorialitzats, que el Ministeri va deixar de publicar fa deu anys. Una solidaritat, la de les Valencianes i valencians, malgrat ser una comunitat autònoma pobra, amb una renda per càpita per baix de la mitjana espanyola.

El dèficit fiscal valencià amb l’Estat ofega la nostra economia. Com a comunitat autònoma pobra caldria que rebérem de la solidaritat de la resta de territoris. Com determina la teoria del federalisme fiscal, els territoris caldria aportarem recursos en funció de la renda i rebérem en funció del pes de la població.

Ara bé, tant important com l’equitat al sistema de finançament autonòmic i a la inversió de l’Estat, és el seu model territorial. La configuració d’un Estat radial des de Madrid té importants conseqüències fiscals. El caràcter radial de les infraestructures de carreteres i ferrocarril, la concentració de grans empreses i dels poders públics i institucions del Sector Públic Estatal reforcen les avantatges de Madrid. El manteniment dels majors centres de decisió respecte de la contractació i regulació pública atrau els centres de decisió privats, amb la qual cosa la majoria d’adjudicacions beneficien a empreses ubicades a Madrid. El procés es retroalimenta.

Després de quaranta anys d’Estat de les autonomies, les Valencianes i valencians necessitem que es revise el nostre dèficit fiscal amb l’Estat i el model territorial, per a no suportar més greuges.