Que no és el salari, Mari Carmen: és la dignitat dels mestres

Hi ha una manera molt còmoda d’intentar desacreditar la vaga del professorat: reduir-la a una qüestió de diners. Presentar-la com si mestres i professores de l’educació pública estigueren parant les aules només per uns euros més en la nòmina. Com si una xicoteta pujada salarial poguera evitar que demà un docent reba insults, amenaces, falses acusacions, una agressió, una campanya de desprestigi o la indiferència d’una administració que massa vegades el deixa sol.

La vaga del professorat parla de condicions de treball. Parla de ràtios, de burocràcia, de falta de recursos, d’atenció a la diversitat sense mitjans suficients, de convivència, de salut mental, de suport jurídic i de respecte. Parla d’una administració que ha convertit l’aula en el lloc on acaben tots els problemes socials, però sense posar al costat dels mestres els recursos necessaris per a afrontar-los.

Durant anys hem carregat sobre l’escola pública una responsabilitat immensa. Al professorat se li demana ensenyar, educar, acompanyar, detectar problemes, mediar en conflictes, activar protocols, atendre situacions familiars molt complexes i sostindre emocionalment una part de l’alumnat. Moltes vegades fan de mestres, però també de treballadors socials, orientadors, psicòlegs d’urgència i escut humà d’un sistema que els exigeix molt i els protegeix poc.

Hi ha conselleries on, quan un tècnic ha d’anar a un lloc, es demana un xofer, una dieta, una cobertura, un procediment i una ordre clara. I està bé: cada professional ha de fer la seua faena amb mitjans i garanties. Però després, en una escola, sembla que qualsevol cosa pot acabar sent responsabilitat del mestre. Subministrar medicació. Interpretar ordres judicials en divorcis conflictius. Detectar indicis d’una agressió física o sexual a un xiquet. Fer de testimoni, de mediador, de psicòleg, de garant administratiu, de vigilant de convivència i de para-xocs davant famílies, alumnat i administració.

Si demà mestres i professors començaren a dir “això no és faena meua” cada vegada que se’ls carrega una responsabilitat que no va acompanyada de recursos, formació, cobertura jurídica i suport institucional, en la Generalitat tindrien molta faena. Perquè bona part del sistema funciona perquè el professorat no abandona, perquè assumeix més del que li correspon, perquè posa vocació on l’administració no posa mitjans.

I especialment esta administració ha agreujat eixa sensació d’abandó. No es pot parlar d’educació pública mentre es menysprea el diàleg, es degraden les condicions laborals i es tracta la vaga com un problema de comunicació. El professorat no necessita lliçons ni propaganda. Necessita respecte, negociació, recursos i una administració que entenga que protegir els docents és protegir l’escola pública.

També una part de la societat ha canviat la seua mirada sobre el docent. Alguns pares i mares ja no el veuen com una autoritat educativa, sinó com un prestador d’un servei que “paguen amb els seus impostos”. I des d’eixa lògica equivocada confonen drets amb exigències particulars, educació amb consum, avaluació amb atenció al client i discrepància amb reclamació permanent.

Però l’escola pública no és un servei qualsevol. És el lloc on una societat decideix si el futur d’una criatura dependrà només del cognom, del barri, dels diners de casa o de les oportunitats que siga capaç de donar-li. L’escola pública és, moltes vegades, la primera porta oberta per a qui ha nascut amb totes les portes tancades.

Per això la figura del mestre és tan important. Perquè hi ha xiquets i xiquetes que no tenen una biblioteca a casa, ni classes particulars, ni pares amb temps o formació per a ajudar-los, ni una xarxa de contactes que els espere quan siguen majors. Però tenen una mestra que els mira i veu capacitat on altres només veuen dificultat. Tenen un professor que els exigeix perquè sap que poden arribar més lluny. Tenen algú que els diu, potser per primera vegada, que la seua vida no està escrita per l’origen familiar.

Això és el que fa avançar una societat. No els discursos buits sobre la igualtat, sinó una aula on una criatura descobreix que pot ser més del que li havien dit que seria. Una aula on algú li ensenya a llegir el món, a pensar, a parlar, a defensar-se, a imaginar un futur millor. Moltes trajectòries de vida han canviat perquè un mestre va insistir, perquè una professora va detectar un talent, perquè algú va confiar en un alumne quan encara ningú no ho havia fet.

També des del camp progressista hem de fer autocrítica. El Botànic va ser més empàtic amb l’educació pública que els governs de la dreta. Va recuperar un llenguatge de respecte i va posar en valor l’escola pública i en valencià. Però no n’hi ha prou amb dir “educació pública de qualitat”. No n’hi ha prou amb repetir “pública i en valencià” si després no construïm una norma forta de suport integral al professorat.

Una mirada progressista sobre l’educació ha de protegir qui la fa possible. Cal una norma valenciana que garantisca suport jurídic real, actuació d’ofici davant agressions o falses acusacions, acompanyament psicològic, reducció de burocràcia inútil, més personal especialitzat i reconeixement efectiu de l’autoritat docent.

Perquè el professorat és una força profundament progressista. No per una etiqueta partidista, sinó perquè iguala. Perquè combat la desigualtat en el lloc on més mal fa: en la infància. Perquè trenca el determinisme social. Perquè dona una oportunitat real a qui no té patrimoni, ni cognom, ni padrins, ni avantatges heretats. Per a molta gent, la gran oportunitat de la seua vida no va ser una herència. Va ser una mestra. Va ser un professor. Va ser l’escola pública.

Per això ara és l’hora de la comunitat educativa. Ara és l’hora dels pares, de les mares, de les famílies i de totes les persones que hem tingut fills i filles en edat escolar. És l’hora d’eixir al carrer a donar les gràcies als nostres mestres i professors. De tornar-los una part de tot el que han fet pels nostres fills. De donar-los el suport que massa vegades l’administració els nega.

Defensar el professorat no és anar contra ningú. És defensar l’alumnat. És defensar les famílies. És defensar la convivència. És defensar l’escola pública com una de les poques portes que encara s’obrin per a qui naix sense privilegis.

Esta vaga mereix solidaritat. Perquè parla de dignitat, de respecte i de futur. I perquè una societat que no cuida els seus mestres està renunciant a cuidar-se a ella mateixa.