De part de tots

Ja s'ha dit a bastament. Quan entres a Lledoners se t'encongeix el cor i les vísceres. Tot està net, en ordre, l'edifici és modern, els funcionaris són amables i cap element evoca violència, però quan la porta es tanca darrere teu i et quedes entre reixes, un calfred et trasbalsa de dalt a baix.

Aquest dimarts 18 de desembre visitàvem a Lledoners Oriol Junqueras i Raül Romeva.

De camí a Lledoners, les xarxes no deixaven de fer-nos arribar missatges de gent del País Valencià que ens demanava que els férem arribar el seu escalf. Abraçades i missatges de suport per a Oriol i Raül i també per al Cuixart, Sánchez, Rull, Turull i Forn, empresonats a Lledoners i per a Dolors Bassa i Carme Forcadell, empresonades al Puig de les Basses. Amb la intenció de fer-los arribar una gran abraçada des del País Valencià entrarem a Lledoners.

Quan la persona que ens acompanyava ens va dir “feu-los una abraçada de part meva” un mosso que hi havia a la porta va dir “de part de tots”. Sí. De part de tots. Efectivament.

La de dimarts anava a ser una visita institucional. Per primera vegada el president d'un partit valencià, Esquerra Republicana del País Valencià, i un President, el primer President del Consell del País Valencià, visitaven els presos polítics catalans per donar-los suport. I, potser no hem sigut massa conscients d'aquest fet fins passades les hores i els dies, però lluny d'enorgullir-nos, ens avergonyeix que haja sigut així. No és cap motiu de joia haver estat “els primers”.

La pregunta és com pot ser que cap representant institucional del País Valencià haja sigut capaç de posar-se del costat dels presos polítics?… Són membres d'un Parlament legítim i elegits pel seu poble. El mur que separa Vinaròs d'Alcanar només existeix a la mentalitat estreta i segregadora d'aquells que li ballen l'aigua al botxí i piquen pedra per seguir ofrenant glòries a Espanya. Una Espanya que, fins ara, no ha fet cap cosa que no siga espoliar els nostres recursos i tancar l'aixeta de les inversions. I que vol amb els presos polítics exemplificar el càstig contra la majoria d’un poble, criminalitzant la persecució d’una dissidència tan legítima com pacífica i democràtica. Una Espanya que castiga -i humilia- la dissidència.

El conflicte no és pas assumir o no els objectius perseguits pels coratjosos votants de l'1-O i que l’Estat vol que paguen només una minúscula part dels que hi varen participar. La vergonya per un Estat de Dret és l’escàndol d’una presó preventiva, que es manté en el temps de forma exagerada i en cap cas a l’alçada del pacífic protagonisme personal de cadascun dels empresonats. Mesura repressiva i bel·ligerant que nega les llibertats dels empresonats i els drets de representació dels seus votants i que, al mateix temps, limita les possibilitats de defensa i els seus drets a la presumpció d’innocència. És difícil imaginar un país dins d’Europa amb una situació semblant.

És per tot açò que la solidaritat amb els empresonats és una acció “de tots”. O hauria de ser un reclam de tots els demòcrates, si se n’adonen que darrere d’aquesta cruel criminalització de la dissidència política, són les llibertats de “tots” nosaltres, atés que si no fem patent el nostre disgust i rebuig enfront de la discriminació dels Poders Públics, tota la societat tindrà a les espatlles el risc de la persecució política pels motius que convinguen l’Estat en cada moment.

En la reunió amb Oriol Junqueras i Raül Romeva, que es va estendre durant més de dues hores, ens va sorprendre el seu nivell de coneixement de la història recent i de l'actualitat política valenciana. Estan al dia del què, el com i el qui del que passa al País Valencià, i aborrona comprovar el seu coneixement sobre els protagonistes del que es decideix al País. Una informació que contrasta amb el clamorós silenci que fins ara acompanya la seua presó provisional. És aleshores quan ens va assaltar un sentiment de vergonya que ens va fer oblidar qui som i què pensem i lamentar-nos de no tindre cap representant institucional amb el nivell polític, amb la cintura política si ens permeteu, de posicionar-se del costat d'uns representants polítics d'ideologies diverses que han tingut la valentia de dur fins a les últimes conseqüències allò que el seu poble els ha demanat. Com ens va dir Raül Romeva “a algú li havia de tocar. No té importància que siguem nosaltres”.

Si hem de destacar algun aspecte de la reunió, ens quedarem en l'alegria d'Oriol i Raül pel fet de rebre la nostra visita fent patent una xicoteta mostra personal de solidaritat valenciana, perquè, en la seua situació, estan al corrent d’haver-hi rebut fins ara el suport dels milers de valencianes i valencians i amb ells, caps visibles del teixit associatiu, empresarial i cívic del País Valencià. Ens varen transmetre la petició d’agraïment a les valencianes i valencians que des de fa un any els remeten cartes de suport i la invitació a seguir la conversa més endavant.

No ens pregunteu com però la conversa política ens va dur a parlar de tot, inclosa la importància de la figura de l'humanista Michel de Montaigne. I és que, a la cintura política d'aquests presos polítics cal afegir un nivell intel·lectual aclaparador.

Entràrem per donar suport a aquells que pateixen la violència de l'Estat en forma de presó preventiva i eixirem carregats amb la gratitud, i la dignitat que hi ha a les cel·les de Lledoners. I la pregunta que ens persegueix és QUÈ MÉS HI PODEM FER?