El poder del trepa

L'autoritarisme democràtic du incorporat el fenomen poc estudiat dels presidents no electes o substituts. Els càrrecs electes van de baix cap a dalt per decisió o voluntat (sufragi) popular, mentre que els substituts van de dalt cap avall per la imposició particular dels alts òrgans d'un partit polític. La imposició del càrrec ve acompanyada d'una campanya que normalitza aquesta situació per tal d'eclipsar una pràctica més democràtica com és la dissolució d'un parlament i l'avanç d'unes eleccions democràtiques, clar està, en el cas que un president haja d'abandonar les funcions que li han sigut encomanades per una massa majoritària de votants.

Aquest sistema de representació invers el podem trobar a dia d'avui en diverses geografies estatals. En el context autonòmic, tenim a Ignacio González en la Comunitat de Madrid, a Alberto Fabra en el País Valencià i a l'espanyolíssima Susana Díaz a Andalusia; en el context local, a Ana Botella en l'ajuntament més endeutat d'Espanya: Madrid. Una diferència singular entre els càrrecs electes i els no electes és que aquests darrers no es queixen mai de les herències (econòmiques) rebudes quan accedeixen per aquesta via als centres de poder.

Tot poder o comandament sols és possible si la població li mostra obediència. Ara bé, hi ha comandaments i “comandaments” així com hi ha obediències i submissions. La gent no acaba d'entendre que d'un dia per a un altre, el partit al qual han votat perquè els governe, canvie el líder que els ha servit de referent per un altre que en cap moment ha eixit en el cartell electoral com a candidat presidencial. Si al ja per si qüestionat valor d'ús d'un vot li afegim aquest sentiment d'estafa, la fe en el sistema passa de desfer-se en trossos a enfonsar-se de manera irreversible. No cal atorgar-li el protagonisme d'açò, en exclusiva, al PP, sinó també al PSOE junt amb la complicitat d'Esquerra Unida pel que fa a la nova presidenta no electa de la junta d'Andalusia. La impressió més immediata és que hem passat de tindre i de suportar presidents a haver de suportar i veure com a normal les distintes sobiranies en mans de simples governadors autonòmics. No és natural ni normal en democràcia, és insuportable.

La resposta institucional que se'ns dóna sempre és la mateixa: la gent no vota a persones, sinó a partits polítics i a tot el que els esdevinga dins, manen o no. La contraresposta cívica és que la gent elegisca en llistes electorals que siguen obertes per a no endur-se sorpreses. El debat queda tancat (tancat?) a colp de porra en “magnífiques” i “proporcionades” actuacions i detencions policials per cases i carrers junt amb una llei orgànica de seguretat ciutadana que legitima aquest despotisme o terrorisme d'estat. La por és la injustícia per excel·lència que dóna vida a la tirania quan el silenci entra a formar part de l'ordre natural de la cosa pública.

Sanejar implica un canvi, unes eleccions; enquistar un partit polític en un òrgan de poder representatiu implica un president electe i, en l'ombra, un recanvi d'emergència per: a) un hipotètic canvi de càrrec de president a ministre o senador, b) per enviscar-se en una trama corrupta o c) totes les respostes són correctes. Mai se sap on ni quan la corrupció pot sorprendre-li per davant, per darrere o pel costat, fins i tot, al més honorable. La màxima interplanetària d'aquell quasi-acrònim “no hay mal que por bien no venga” és ací religió, tot és obscenament relligable. Macabre.

En l'entorn públic i privat de la quotidianitat de cadascú podem observar com de normalitzada està la idea per tots sabuda de “qui no plora, no trepa”. Aquesta ideologia, pròpia de les grans corporacions empresarials, s'ha injectat dins de la funció i de la gestió pública amb l'únic objectiu de treure saborosos rèdits. Tràfic d'influències, gent endollada a dit en llocs de gran responsabilitat, conspiració, corrupció o injustícia són mots que circulen diàriament pel nostre llenguatge. Per alguna raó serà.

La preocupació socialment compartida per la falta de treball ha creat una indiferència respecte a tot i respecte a tots de tal nivell que ha donat pas a una promiscuïtat general, escandalosament degradant, respecte al sentit i l'essència de les coses. Se'ns en fot que ens comande un trepa sempre que aquest puga “crear” treball quan, precisament, no és la persona més indicada per a fer-ho (per no fer, no ha fet ni la seua pròpia campanya electoral). Dues solucions: la primera, seguir encomanant-nos a figures de cera perquè la Verge ens plante una cooperativa que contracte a més de sis milions d'aturats; la segona, res solucionarà una missa mentre no es convoquen unes eleccions anticipades que posen fi a tant de desgavell parasitari.

Si renunciem al principi legítim de representació institucional estarem enfonsant encara més l'autoestima i la credibilitat col·lectiva per a poder eixir d'aquesta crisi. Tot açò afectarà a les nostres possibilitats reals per a crear treball i seguirà posant la nostra salut i benestar en mans de “gestors” que sols tenen en ment el maníac negoci de privatitzar-nos les necessitats més bàsiques. Deixar pilotar les administracions públiques per trepes en plena crisi era l'ingredient que ens faltava per a afirmar que ens trobem en un problema de seguretat nacional de primer ordre. Ens han venut a tots.