El problema dels premis literaris

De tant en tant, amb regularitat d’au migratòria, retorna el debat sobre els premis literaris. Tant fa que siga el Nobel, el Planeta, el Sant Jordi o un modest premi d’àmbit comarcal. En tots els casos hi haurà algú que quedarà descontent, com és lògic sempre que hi ha alguna cosa a guanyar –i, per tant, a perdre. I, sobretot, sempre hi haurà qui alçarà la cella i, amb displicència, desplegarà els arguments clàssics sobre l’honestedat dels certàmens i el seu valor.

No vull repetir aquestes idees, ni contrarestar-les amb un punt de vista ingenu: en el fons de la crítica hi ha raons fonamentades, com demostra a bastament la història de la vida literària –la qual no coincideix sempre amb la història de la literatura. El que m’agradaria ara és recordar que no tot allò que és criticable és prescindible –si fóra així, la humanitat tindria les hores comptades, ben mirat. Tot i que és profundament millorable, el sistema de premis literaris, relativament semblant en tots els països europeus, és necessari encara. Els premis a obra original donen oportunitats d’edició i representen un estímul comunicatiu i econòmic per a tots els agents implicats, començant pels autors i les editorials. El suport institucional que tenen molts premis suposa, de més a més, un compromís per part de l’administració en la promoció de l’escriptura i la lectura. Es tracta, en definitiva, d’un motor de dinamització del circuit literari que, sobretot en casos com el de la literatura catalana, és absolutament necessari. Per descomptat, convé renovar els jurats de no pocs premis, i incorporar-hi gent més jove, sobretot dones. Cal trencar determinades inèrcies i fer que les convocatòries siguen atractives per a un ventall ampli de creadors. I cal comunicar bé el resultat dels premis, aconseguir que els autors siguen coneguts pels lectors i que hi haja un cert star-sytem literari. El repte, a escala valenciana, és immens.

Quan algú –com ara jo– incideix en el vell problema dels premis literaris, sovint apareix en el debat la idea de reforçar els premis a obra publicada, bé aquells que reconeixen una trajectòria completa, bé aquells que destaquen un títol concret. Els primers semblen prou consolidats en el nostre àmbit, com demostra el Cervantes o el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Els segons, en canvi, són una referència en altres literatures (el Booker anglosaxó, el Goncourt francòfon o l’Strega italià en són bons exemples), mentre que no s’acaben de fer un lloc entre nosaltres. Disposar de més premis així (com ara el Crexells o el Llibreter) seria un símptoma de salut, no cal dir-ho. Però mentrestant, no disparem als premis convencionals: és molt fàcil que la bala se’ns gire en contra.