Terratrémol Vox: per què Andalusia no és el País Valencià?

Els líders de l’esquerra a Andalusia i de la resta de l’Estat estan noquejats per la irrupció tan espectacular de Vox en el parlament andalús. La primera i única resposta que han pogut balbotejar després de la sorpresa ha sigut plantejar un front antifeixista per a frenar la “bèstia”, argument que evidencia que l’extrema dreta està per primera vegada al mig del debat polític. Ni una mínima autocrítica, ni una mínima anàlisi de per què PSOE i Adelante Andalucía (Podemos+IU) han aconseguit a penes el 43% dels vots, ni molt menys per què quasi el 42% dels andalusos s’han quedat a casa. La no gens menyspreable xifra de 2,6 milions d’electors.

El PSOE ha estat 36 anys governant la Junta d’Andalusia, per la qual cosa no és d’estranyar que una part important de l’electorat estiguera fastiguejat i votara canvi –el menys ideologitzat– o es quedara el diumenge en el sofà –sobretot l’esquerra–. Una cosa semblant va passar al País Valencià el 2015, però amb el PP, que ja estava en la poltrona dues dècades i amb casos salvatges de corrupció que van accelerar el procés d’afonament. O pensaven els socialistes andalusos superar els 40 anys en el poder com el PRI mexicà o els bavaresos alemanys de la CSU?

La candidata del PSOE, Susana Díaz, la imatge del qual estava totalment cremada per la seua aventura orgànica i el comité federal dels “ganivets llargs”, tampoc no ha ajudat a portar a les urnes els progressistes sense paga de la Junta i ha mobilitzat els desitjosos de posar fi al “règim” nascut el 82. És més, la figura de Díaz ha ajudat a aguditzar més encara la imatge d’una marca socialista envellida a Andalusia i que l’efecte del seu arxienemic Sánchez no ha pogut edulcorar.

El que sembla més greu de les eleccions andaluses és el resultat de la confluència entre Podemos i Izquierda Unida. La direcció federal estava el matí del dilluns passant la culpa de la pilota electoral de Vox a l’Ibex-35 i a la banca. Ni una paraula per no haver pujat un vot, malgrat el daltabaix del PSOE –han perdut tres escons– ni tampoc per haver sigut incapaços d’entusiasmar un sol votant de l’onada de canvi que se n’han anat a Ciutadans i a Vox.

Podria aqueixa onada neoconservadora i xenòfoba influir en les eleccions autonòmiques a la Generalitat Valenciana? Sembla, a priori, difícil, perquè, tot i el risc d’equivocar-me, les condicions que es donaran d’ací a poc més de mig any seran bastant diferents a les actuals a Andalusia.

Vox ha jugat amb l’avantatge de la novetat. En unes eleccions on hi ha un partit que està governant 36 anys s’ha situat com el partit sense passat, sense màcula. Com li va passar a Podemos el 2015. El partit ultra de Santiago Abascal ha catalitzat el missatge de descontentament amb “la casta andalusa” i, en un escenari d’atacs xenòfobs contra la immigració liderat pel PP de Pablo Casado, és evident que aqueix sector de la població ha optat pel discurs original, que sempre és millor que la còpia.

Però a Vox li venen ara sis mesos complicats. Sis mesos en què, malgrat volar amb el vent de cua, es posarà el focus en els seus discursos xenòfobs i masclistes i en què els seus dotze diputats s’equivocaran i evidenciaran les seues contradiccions. Els electors valencians ja n’estan advertits i seran coneixedors del discurs ultradretà d’aquest partit. Perquè, encara que sembla mentida, la majoria dels ciutadans no es lligen els programes electorals i s’informen a través dels mitjans de comunicació i les xarxes socials. Hi ha els mateixos feixistes a Andalusia hui que fa tres mesos.

A més, el fantasma de Vox serà un catalitzador del vot de l’esquerra i, la seua ombra, de segur que serveix per a mobilitzar un nombre important de votants que altrament es quedarien a casa. Als electors els agrada que el seu vot servisca d’alguna cosa. I és que, al contrari que a Andalusia, on PSOE i Adelante Andalucía són quasi antagònics, al País Valencià PSPV, Compromís i Podem si que han mostrat la intenció de governar junts. I cada vot serà necessari i d’utilitat.

Les eleccions a la presidència de la Generalitat coincidiran amb les municipals, la qual cosa suposarà un increment important de la participació. En un ambient crispat per la ultradreta i amb el PP fent-li la competència, la participació pot ser superior al 76% –18 punts més que a Andalusia–, xifra que, segons l’historial demoscòpic, beneficia per força a qui està en el poder.

L’efecte sorpresa de l’onada del canvi tampoc sembla vàlid al País Valencia. El Botànic només està governant quatre anys i, quan els electors miren pel retrovisor, encara estan recents els casos de corrupció política dels governs de Francisco Camps i Eduardo Zaplana. De fet, els diferents sumaris judicials continuaran esguitant els populars en plena campanya electoral.

Al maig del 2019 hi haurà, com sembla evident, un creixement de Vox a costa del PP, com per cert ha passat a Andalusia. Però per la seua ala conservadora i xenòfoba. En les eleccions autonòmiques ja no hi haurà efecte sorpresa, ni votants confosos i molt menys una onada d’electors que anhelen un canvi polític. Almenys a escala autonòmica.

Falta saber què passa amb el conflicte a Catalunya. Per la situació viscuda a Andalusia, no sembla que el Govern de Pedro Sánchez continue coquetejant tan obertament amb les formacions independentistes. I en el Botànic ja fa uns quants anys que miren cap a un altre costat en aquest tema. Per no cremar-se els ulls.