Sobreseguda la causa del Pla Rabassa tres anys després d’haver-la reobert

Tres anys després de la reobertura, el nou titular del jutjat número 6 d’Alacant, decreta en una interlocutòria d’aquest mateix dijous el sobreseïment del cas Rabassa en què estaven investigats l’exalcaldessa de la ciutat, la ‘popular’ Sonia Castedo, i l’empresari Enrique Ortiz.

La interlocutòria argumenta que no ha quedat “prou justificada la comissió del delicte” investigat, en referència als tipus que s’atribuïen de suborn, prevaricació i tràfic d’influències. El magistrat nega que hi haja motiu per a declarar la complexitat de la instrucció i la dóna per closa.

El cas va començar l’abril del 2008 per un presumpte tracte de favor envers el constructor i presumptes irregularitats relacionades amb la tramitació del Pla Rabassa, barri de la ciutat en què es preveu la instal·lació d’un centre de la multinacional sueca Ikea. Va ser sobresegut el maig d’aqueix any i es va reobrir per ordre de l’Audiència Provincial el maig del 2013.

Diu César Martínez, jutge encarregat del cas, que “el que s’han denominat possibles irregularitats en el pla Rabassa, resulta que de les diligències practicades no ha quedat prou justificada la comissió del delicte que ha donat lloc a la formació de la causa”.

Assegura que el pla Rabasa “no és una activitat delictiva. I per això, les actuacions encaminades a la tramitació, l’aprovació i l’execució del pla no poden ser definides ab initio com una trama”.

“Si s’agafa la perspectiva que aqueix pla és en si delictiu, qualsevol acte que hi estiga relacionat, encaminat no ja a facilitar-lo, sinó a no entorpir-lo, serà sospitós”.

Recorda que “la totalitat del material probatori” sorgeix de les converses intervingudes a Ortiz i del registre de les seues empreses i raona que el constructor era l’“agent urbanitzador” quan el 2005 el ple municipal va aprovar el Pla Rabassa.

I manté: “No és prou la transcripció d’unes converses” i “ni tan sols” la interpretació que puga fer-ne la Policia, perquè han de servir per a “iniciar o encaminar una investigació, però no per a continuar-la i sostenir l’acusació”.

Preveu que Ortiz és“obligat” com a agent urbanitzador a “tenir una postura activa per a l’avanç continu del pla” i afirma: “La persecució d’un benefici econòmic és el suport mateix de la seua activitat, i la persecució de funcionaris i autoritats de l’execució d’allò que s’ha aprovat legalment, fins que no siga deixat sense efecte, és la seua obligació”.

Afirma que “no hi ha indicis de l’existència en aquest assumpte de prevaricació, és a dir, una contradicció patent i grollera amb l’ordenament jurídic” que “desborde” la legalitat vigent, que “supose desviació o torcement del dret”, i que, “constituïsca exercici arbitrari del poder”.

Assenyala que el tràfic d’influències està “íntimament lligat amb la prevaricació”. Així, exposa que el Tribunal Suprem ha delimitat que “la influència ha d’exercir-se per a alterar el procés motivador del funcionari influït, la qual cosa exclou les meres sol·licituds d’informació o de gestions emparades en la seua adequació social per a interessar-se del bon fi d’un procediment”.

I sobre la possible existència de suborn –actiu si s’ofereix un regal; i passiu, si se n’exigeix o se’n rep, considera que “una vegada examinats quins eren els deures de les autoritats i dels funcionaris investigats en aquestes actuacions, i la posició del particular a qui s’investiga per haver-los corromput; així com també els delictes pels quals han estat imputats, no ha quedat prou justificada la comissió de cap”.

Dubta sobre la possibilitat que hi haguera suborn impropi i conclou: “En aquest cas estaria ja prescrit al moment de la reobertura de la causa”, atés que prescriu al cap de tres anys.