El col·lapse de la sanitat pública força els pacients a convertir-se en clients: “He pagat 800 euros per una intervenció amb una pensió de 680”

Profesionales médicos en un centro sanitario valenciano.

Pilar Rubio Costa ha començat a dormir “molt més bé” després de recórrer a la sanitat privada perquè li alleujara el dolor dels genolls fa tres setmanes. Explica aquesta dona de 80 anys des del seu domicili al barri popular de Carrús, a Elx, que ha passat per un malson des de finals de febrer, quan el sistema públic havia d’haver-li fet l’última infiltració en les dues cames, com era costum cada sis mesos arran d’haver-li diagnosticar desgast ossi de les ròtules fa tres anys. Literalment desesperada, “no podia més, ja no podia ni caminar”, es justifica, i sense que el seu metge de capçalera poguera oferir-li una altra cosa que calmants. “I no en volia, perquè l’efecte dura pocs dies”, així que va optar pel que mai pensava que faria, demanar cita en una clínica.

El col·lapse de l’atenció sanitària pública, en tots els nivells, per la pandèmia del COVID-19, està portant usuàries i usuaris que s’ho poden permetre, o a qui no els queda més remei, a buscar alternativa en les empreses de salut, un negoci que no està ressentint-se. Així ho constaten, per exemple, les assegurances de salut, la facturació de les quals entre gener i setembre va superar 7.000 milions, 327 milions més que en el mateix període del 2019 gràcies a les pòlisses d’assistència sanitària, que van créixer un 5,14%, segons la patronal del sector assegurador Unespa.

Aquest fenomen s’ha afavorit per l’aposta de les entitats bancàries de comercialitzar assegurances de salut coincidint amb la crisi sanitària. Una d’aquestes és la Banca March, que des de setembre ofereix l’assegurança de DKV, companyia asseguradora que va registrar entre gener i agost un increment en les vendes d’assegurances de salut individuals del 35%, “el creixement més important de la seua història”, van assegurar fonts de l’empresa. Sobre això, durant la pandèmia, la consultora Bain & Company va fer una enquesta a mil persones. Entre els que no tenien assegurança, un 27% afirmaven que tenien intenció de signar-ne una. Curiosament, el 23% dels interessats afirmaven que tenien recursos escassos, amb ingressos mensuals de zero a mil euros.

En el cas de Pilar Rubio, els seus únics ingressos provenen d’una pensió de viduïtat de 683 euros. Si haguera cotitzat tots els anys que va treballar en el sector tèxtil, revela, la seua situació seria diferent i podria haver fet front sense problemes a la factura de l’hospital privat de la seua ciutat per a la infiltració dels genolls. Un total de 810 euros, preu que va oscil·lar dels 280 euros inicials que li van dir, sense comptar les visites al metge especialista, que costen 70 euros. Al final, un familiar de Pilar s’ha oferit a fer front al pagament i ella espera que la pròxima infiltració siga en la pública. La Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública reconeix la demora: “Es va parar tot amb l’estat d’alarma, perquè no havien de vindre els pacients a l’hospital per evitar un possible contagi”. I el Servei d’Atenció i Informació al Pacient (SAIP) afig que ja s’han représ les infiltracions i que estan començant a cridar els pacients que estan en llista d’espera, entre els quals està Pilar, que continua sense saber quan podrà tornar al seu hospital de tota la vida.

Factura de 6.150 euros

En canvi, la factura de Josefa Girau, de 67 anys, ha sigut bastant més elevada: 6.150 euros per operar-se el muscle en una clínica de Benidorm. Conta la seua filla Noelia Bru que Josefa va tindre la mala fortuna de caure al carrer uns dies abans del 14 de març, dia en què es va decretar l’estat d’alarma. Els dolors al muscle, lluny de desaparéixer, van augmentar fins al punt d’impedir-li, com a Pilar, dormir a la nit. Sense la possibilitat de parlar amb el seu metge i després d’intentar-ho en l’ambulatori unes quantes vegades sense èxit, l’única cosa que va aconseguir va ser que la punxaren per al dolor, efecte que es dissipava prompte.

“No li va quedar més remei que acudir a la privada, on li van dir, després d’una ressonància, que tenia els lligaments del braç trencats”, recorda Bru. Sense assegurança i costejant-s’ho de la butxaca, va assumir el pagament “desesperada”. “Quan va anar a la clínica no sabia què li costaria, tenia tant de dolor que tant li feien els diners”, assenyala la seua filla, després d’aclarir que els seus pares tenen una situació “folgada”. “Encara que no la tingueren, ma mare hauria pidolat si els haguera fet falta”, conclou.

Etiquetas
Publicado el
13 de diciembre de 2020 - 07:31 h

Descubre nuestras apps

stats