La portada de mañana
Acceder
Presidencia paga 2,5 millones en personal de Casa Real al margen de su asignación
Las tres grietas del pasaporte COVID como barrera para acceder a interiores
OPINIÓN - Abascal, el que volaba, por Elisa Beni

Detectius, monges i fosses: un documental narra la lluita per a trobar els bebés robats en el franquisme

Protesta a Madrid pels nadons furtats.

Les faenes d’exhumació de la fossa 10 de la repressió franquista del cementeri municipal d’Alacant van descobrir una caixa funerària de 12 centímetres d’alçària que delatava la possible inhumació d’un individu infantil entre el 1963 i el 1964. 

No obstant això, en l’interior no es van trobar restes òssies. La Conselleria de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, responsable l’exhumació que du a terme l’equip especialitzat Arqueoantro, va denunciar la presumpta inhumació simulada davant el Jutjat d’Instrucció número 1 d’Alacant, personant-se per a informar de la troballa i sol·licitant l’obertura de diligències d’investigació. La troballa, el mes de març passat, és l’últim rastre en el territori valencià d’un possible cas de bebés robats durant el franquisme. 

La conselleria que dirigeix Rosa Pérez Garijo presenta el documental ‘Morir tranquil·la. Bebés i mares furtades a terres valencianes’, produït per InfoTV i amb guió i direcció del periodista Sergi Tarín. “És un tema amb moltes arestes i aspectes per tancar”, explica a elDiario.es l’autor del documental. “És impossible localitzar documentació, les famílies afirmen, i nosaltres assumim aquesta tesi, que la documentació es va fer desaparéixer a propòsit”, postil·la Tarín.

Paco Alarcón, secretari de l’Associació Víctimes Xiquets Robats d’Alacant, lamenta el “silenci i l’ocultació de dades” en la cerca dels nounats que van ser donats irregularment en adopcions. “Tenim proves fefaents que hi ha hagut falsificacions de documents”, assegura Alarcón, que denuncia la falta d’ajudes per part de les administracions públiques i privades implicades en la longeva trama de desaparicions. 

Els atzucacs en la cerca dels bebés robats provoquen un “estrés tremend en les famílies, molt de desgast i discussions entre familiars”. “Aquestes actituds dels governs freguen el maltractament, tal com ha denunciat Amnistia Internacional “, afirma Alarcón. 

La majoria dels casos ressenyats provenen de l’Hospital General d’Alacant. “No ens donen dades, diuen que no els consten i la cerca és pels nostres mitjans, estem molt desemparats davant la justícia”, afig. Les famílies, conta el periodista Sergi Tarín, “se les induïa a enterrar els bebés en fosses comunes i ací es perd el rastre, perquè moltes d’aquestes fosses es van buidar sense coneixement de les famílies i es van depositar en osseres”. “Les famílies estan molt frustrades, perquè les fiscalies no han pogut investigar cap cas”, afig.

El documental narra dos casos especialment cridaners. María José Picó, presidenta de l’Associació Víctimes Xiquets Robats d’Alacant va aconseguir exhumar la fossa comuna on reposava la seua pretesa germana, però les restes òssies estaven en mal estat per a extraure ADN i la Fiscalia va arxivar el cas. “S’arxiva per falta de proves i és impossible per a la família tancar el dol”, explica l’autor del documental. 

El cas de Laura Perales, un altre dels testimoniatges que apareixen en l’obra, és un “rosari documental d’incoherències”, amb fins a cinc causes diferents de la mort de la seua pretesa germana. Quan van trobar la caixa on, teòricament, reposaven les restes, “el que hi ha és l’avantbraç d’un adult”. “Es pot determinar que el bebé va ser robat, però s’arriba fins ací”, diu Tarín. 

“Les famílies denuncien que hi havia una màfia”, afig el periodista, “i jo crec que anava més enllà, era un comportament assentat socialment, una manera d’actuar de monges i ginecòlegs”. Les trames de robatori de bebés es van iniciar el 1939, amb la victòria del bàndol franquista en la Guerra Civil, i es va allargar fins a ben entrada la democràcia. “En els anys del primer franquisme, hi ha un concepte de castic cap a les dones republicanes, el psiquiatre Vallejo Nájera teoritza sobre el gen roig i sobre com s’havia d’evitar que el gen cresquera per higienitzar la raça”, explica Tarín.

Superada la primera etapa de la repressió franquista, a partir de la dècada del 1960, “les víctimes ja no són les dones republicanes, sinó les mares pobres i humils amb qui es fa una política d’higiene. Són mares a qui els poden robar un fill i donar-lo a una de molt rica, amb el benefici econòmic consegüent. “És una mescla de menyspreu i classisme”, assegura el documentalista.

Paco Alarcón, secretari de l’Associació Víctimes Xiquets Robats d’Alacant, explica que l’objectiu dels activistes se centra ara a obtindre el suport econòmic de les institucions públiques per poder procedir a l’exhumació de fosses, a imatge i semblança de les polítiques públiques de recuperació i identificació de les restes de les víctimes de la repressió franquista de postguerra. L’associació ha ressenyat casos des de finals dels anys 50 fins a la dècada de 1970. “La solució és seguir el model de l’Argentina per trobar els fills dels desapareguts i que l’Estat assumisca la responsabilitat”, diu Alarcón. “Sospitem que a Espanya hi ha desenes de milers de bebés robats i d’adopcions irregulars”, afig.

L’activista assenyala també la responsabilitat de l’Església catòlica: “Les monges, en alguns casos, es van emportar tots els documents, però quan demanem ajuda al Bisbat d’Alacant, perquè a les mares els van dir que el bebé l’havien batejat abans de morir, ens responen que no consta o que hi ha llacunes d’uns quants anys”, assegura Alarcón. 

El portaveu de l’associació al·ludeix també a un cas recent d’un home de Santa Pola (Alacant), adoptat irregularment, que durant anys va buscar sa mare biològica. “Quan el van adoptar tenia algunes dades, se sabia on va donar a llum la mare i calia buscar en els arxius quantes dones van donar a llum aquell dia i estirar el fil”, conta Alarcón. “Vam contactar amb un detectiu i la vam trobar”, afig. 

De fet, el Col·legi de Detectius de la Comunitat Valenciana “està disposat a col·laborar en el moment que es puga”, explica l’activista. “El problema amb els detectius és que no en coneixem molts que estiguen especialitzats en aquest tema i això té un cost que no podem assumir”, afig. 

A falta d’una secció del ministeri fiscal especialitzada en la trama i amb la llei sobre els bebés robats bloquejada en el Congrés, els activistes incideixen en la necessitat de crear un banc públic d’ADN d’àmbit nacional per poder encreuar les dades genètiques. “Són trames que han donat molts diners i que han tingut una impunitat total”, conclou Alarcón. 

Etiquetas

Descubre nuestras apps