El dramaturg Chema Cardeña asseu tres feixistes a taula per Nadal

31 de desembre de 1943. El Comandantísimo Fango i la seua dona, María Concha, tenen a bé organitzar un sopar de Cap d’Any en el palau d’El Páramo de Mandrília, capital de Vandàlia. Han convidat a sumar-se a l’efemèride el canceller de Teutònia, Gandolf Hider, i la seua amant, Helga Bron, així com el mariscal d’Etrúria, Bruno Montalvini, i la seua dona, Bianca Pettani. La idea és donar-los a conéixer la molt espanyola tradició d’acomiadar l’any menjant raïm i, de passada, gaudir d’un sopar sense polarització en un moment en què una guerra mundial sacseja Europa. Aquest és el punt de partida de La gran cena, una proposta amb ordits chaplinescos i lubitschians amb què la companyia Arden i la Sala Russafa volen celebrar Nadal i que podrà veure’s del 18 de desembre al 25 de gener.

Escrita pel dramaturg Chema Cardeña, La gran cena promet no deixar canya dreta, amb el teló de fons de l’ascens de la ultradreta arreu del món i una cita, la de Cap d’Any, en què qualsevol comentari desafortunat pot transformar una vetlada entre amics i familiars en el ball de Torrent. Això s’esdevindrà amb els tres protagonistes de l’obra, units pel feixisme en una època en què es cancel·lava els altres. Entre copeta i canapé, els ànims van calfant-se i qualsevol minúcia pot desencadenar la tragèdia. Per cert, de qui va ser la idea de convidar un vegà com Hider a sopar sopa de turmes?

Testimoni d’aquest esdeveniment històric és el pianista i cantant Gilberto Aubán (el polièdric Gilbertàstic), encarregat de donar solemnitat musical a la trobada –encara que preferiria estar en qualsevol altre lloc del món– i per a qui cap des del clàssic d’Irving Berlin Cheek to cheek fins a El relicario de José Padilla, passant per Shania Twain o Camela. La resta de l’elenc el conformen Darío Torrent, Raquel Ortells, Jaime Vicedo, Rosa López, Vicent Pastor i Iolanda Muñoz.

Una distopia del passat

Segons explica l’autor i director de l’obra, el punt de partida és imaginar com podria haver sigut aquell Cap d’Any del 1943. “Però aquest sopar de celebració, segurament, no es diferencia massa del que passa hui dia, entre bastidors, en certes trobades internacionals d’alt nivell”.

“Els sopars, els dinars i les reunions de Nadal els carrega el dimoni –afig Cardeña–. Jo crec que aquestes festes trauen el millor i també el pitjor de cadascú. L’any s’acaba i tot el que ens ha molestat dels altres sorgeix. I, a vegades, acompanyats de l’alcohol, la llengua no es frena. Rancors, deutes i malentesos ixen a flotació. Així que és millor tindre un perfil baix i passar-ho com més prompte millor”.

Potser l’últim recurs que ens queda és riure’ns d’ells i encreuar els dits perquè mai puguem ni tan sols imaginar que individus com aquests puguen tornar a dirigir els passos d’una nació

Ara, segons sembla, no es pot parlar de res, però llavors, avall, que fa baixada! “El 1943, a Espanya, tu podies parlar del que volgueres si eres lleial al règim i comparties els seus principis. Si no, el silenci era la cosa més prudent, perquè fins i tot dins de les famílies hi havia persones que podien delatar-te. En la nostra obra tots comparteixen ideologia i pensament; per tant, les discussions van en una altra direcció: a veure qui és més totalitari i radical”, apunta.

El que per a uns és un malson –tres dictadors repartint-se Europa– és, per a uns altres, un somni humit. Per al director, “potser l’últim recurs que ens queda és riure’ns d’ells i encreuar els dits perquè mai puguem ni tan sols imaginar que individus com aquests puguen tornar a dirigir els passos d’una nació. L’obra és una mena de conjur per a allunyar els desitjos d’alguns inconscients, que no són capaços de calibrar què suposaria el retorn del feixisme”.

I què passaria si, d’ací a 50 anys, demanaren a Cardeña una actualització de La gran cena? Qui hi convidaria? “D’ací a 50 anys utilitzaria personatges del nostre moment que encaixarien molt bé en un esperpent teatral. Per exemple, Trump, Milei, Orbán, Ayuso, Meloni o l’infame Netanyahu. Tots i totes han comés els mateixos crims i les mateixes corrupteles per a arribar al poder. El poble al final acaba veient-ho, encara que, a vegades, ja siga massa tard…”, conclou.