El Govern de Camps va gastar 7,7 milions en mitjans de comunicació 6 mesos abans de la campanya que va pagar la Gürtel

A poques setmanes de les eleccions del 25 maig de 2007, el magnat de l’automobilisme Bernie Ecclestone va viatjar a València per anunciar juntament amb el president de la Generalitat, Francisco Camps, que la ciutat acolliria un gran premi urbà de la Fórmula 1. La capital valenciana feia dos anys que es preparava per acollir en les seues aigües la Copa de l’Amèrica, que un mes després d’aqueixos comicis municipals i autonòmics reunia els millors velers del món prop de les platges de la ciutat. Un any abans, havia estat el mateix papa Benet XVI qui va posar els peus a la ciutat de Blasco Ibáñez.

El model polític de les grans obres i els grans esdeveniments, inaugurat per Eduardo Zaplana i posteriorment estirat fins a trencar-lo per Francisco Camps, va donar una gran rendibilitat electoral al Partit Popular de la Comunitat Valenciana, amb victòries indiscutibles sobre els seus rivals polítics i tenyint de blau tota la geografia. Mentre a Espanya el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero governava sense molts compromisos, el 90 % dels municipis valencians estaven governats pel PP.

Però no sols els grans esdeveniments i la política megalòmana van ser els que van fer convertir Francisco Camps en el Palleter (el valencià que va encoratjar l’alçament contra Napoleó i a qui l’expresident professava una gran devoció). Segons les investigacions dutes a terme per jutges, fiscals, Policia Nacional i Guàrdia Civil, el PP valencià hauria fet trampes en aqueixes eleccions per haver-hi concorregut amb finançament il·legal. A través de la trama Gürtel amb els pagaments dels empresaris va disposar –que s’haja reconegut en el jutjat– d’1,2 milions d’euros per a les autonòmiques. El partit va declarar al Tribunal de Comptes uns 156.000 euros.

A aquesta xifra, que s’excedia amb escreix del que permetia la llei, caldria sumar els tres milions d’euros que, segons la Guàrdia Civil, s’haurien invertit en la campanya de Rita Barberá a l’Alcaldia de València. En aquest cas, va ser la trama Taula la que va canalitzar aquests diners presumptament provinents d’empresaris, però segons sembla també de fundacions públiques. En total 4,2 milions.

A aquest capital públic –el dels grans esdeveniments– i de diners fraudulents caldria sumar les ingents quantitats de recursos que el Govern de Camps va destinar als mitjans de comunicació l’any de les eleccions del 2007. El llibre El secuestro de la democracia (Akal, 2011), dels professors José Antonio Piqueras, Francesc A. Martínez, Antonio Laguna i Antonio Alaminos, revela que mesos abans dels comicis la Conselleria de Sanitat va gastar més de dos milions “per informar els ciutadans dels serveis de les conselleries”.

La Conselleria d’Hisenda, per la seua banda, va invertir 1,7 milions d’euros en sengles campanyes de promoció institucional per al primer semestre del 2007. De la Conselleria d’Educació i a través de les campanyes Creaescola es va destinar a mitjans un altre milió d’euros, apunten.

A aquest reg de milions en anuncis de l’Administració es va sumar el suculent contracte del programa Premsa Escola, un conveni del Ministeri d’Educació per al foment de la lectura de la premsa escrita, però que administrava cada govern autonòmic a parer seu. Al març del 2007 (a dos mesos de les eleccions) el Govern de Camps va repartir tres milions d’euros entre els periòdics de la Comunitat Valenciana.

Crida l’atenció, ho diuen també els mateixos autors del llibre, que el repartiment de diners per als periòdics no va ser d’acord amb la difusió l’audiència. Levante-EMV i El País eren els mitjans més llegits –també els més crítics amb el Govern de Camps– però no els que més diners del programa van rebre. ABC, amb menys venda, els superava tots dos i El Mundo i Las Provincias van obtenir 450.000 euros cadascun.

En total, només el semestre previ a les eleccions del 2007, el Govern de Camps més la campanya de Rita Barberá van destinar quasi dotze milions d’euros a la promoció dels polítics del PP. I això sense sumar l’aparell de propaganda que va suposar Canal 9.