La història real del pesquer de Santa Pola que va inspirar la sèrie ‘La ley del mar’

La llei de la mar diu que el capità és l’últim a abandonar el vaixell, que en els rescats se salve les dones i els xiquets primer i que el patró d’un vaixell té l’obligació de prestar auxili als que estan en perill. És el corpus ètic bàsic dels navegants, un codi moral i assumit per la legislació internacional que tot mariner coneix. Quan el juliol del 2006 la tripulació del Francisco y Catalina va eixir de Santa Pola a pescar per la Mediterrània, ignorava que haurien d’aplicar el mandat ètic. Ignoraven també que es veurien confinats en el vaixell amb cinquanta persones més, a la deriva entre les directrius del Govern espanyol i el maltés, en un conflicte diplomàtic i humanitari que va durar una setmana eterna.

El 14 de juliol de 2006, quan els deu homes estaven ja unes dues setmanes de faena, un d’ells va albirar una piragua. Estaven en aigües internacionals, entre la Valetta (Malta) i Trípoli (Líbia), dos ports separats per uns 350 quilòmetres de mar. L’embarcació precària transportava mig centenar de persones, migrants subsaharians de diferents nacionalitats. Després sabrien que eren la major part eritreus. I marroquins, pakistanesos, tunisians. Hi havia huit dones, dues d’elles embarasses, i una xiqueta. Sota les ordres de Pep Durà, patró experimentat, els pescadors van fer una votació ràpida i no van dubtar que calia rescatar-los. L’estampa no els deixava una altra opció: no es podia abandonar cinquanta persones a la seua sort a la Mediterrània. Van passar sis hores intentant contactar amb les autoritats, sense obtindre resposta atesa la falta de senyal. Així que els van pujar al pesquer i van posar rumb a la Valetta, el port més pròxim. Trípoli no era una opció.

El rescat del 2006 ha inspirat la minisèrie de Televisió Espanyola i À Punt Mèdia La ley del mar, que també recull part del documental Malta Radio. Protagonitzada per Luis Tosar i Blanca Portillo, la coproducció es va estrenar dilluns passat en la televisió valenciana i des de diumenge estarà disponible en TVE.

A terra va arribar la notícia el mateix dia del rescat. Durà va parlar amb la seua dona, Pepi Irles, i li va narrar el que havia passat. Pepi, que s’encarregava de l’administració de l’empresa pesquera, es va convertir ràpidament en la portaveu de la família, en mitjancera i en punt de suport de les altres. En terra, les dones ho passaven malament. A penes podien parlar amb els seus marits i tenien poir que pogueren ficar-se en un embolic. “Les dones estaven perdudes, no sabien què preguntar”, recorda Irles, que hui continua exercint de veu de la família sobre el rescat.

Mentrestant, a la mar, un patruller maltés impedeix el pas al Francisco y Catalina. Els nega l’accés a port. Poc després entra en joc l’acció diplomàtica de l’ambaixada espanyola a Malta. Assisteix un vaixell amb personal per identificar als rescatats, n’assisteix un altre després amb unes provisions ínfimes. A penes un parell de paquets de pa de motle i d’arròs, narra Pepi, encara amb indignació. Mentrestant, 60 persones conviuen en un vaixell de 24 metres d’eslora, uns 50 metres quadrats amb bona part ocupats per la maquinària pesquera. En terra, les famílies s’encarreguen de mobilitzar l’opinió pública.

El primer dia és pur nervi. Més de vint telefonades que s’interrompen al cap de pocs segons. Imagina, diu Pepi: “Et telefona el teu marit i et diu: he trobat una pastera... Era una cosa que senties a les Canàries, mai a la Mediterrània. Estava molt inquieta. Em telefonava i es tallava, pensava que passava alguna cosa”. Les dones van començar a parlar al poble entre elles, amb les confraries de pescadors i amb la resta dels mariners. Ací, conten, la impotència va ser bestial: “Veus que tots volen ajudar, t’atabales... vam pensar que els ficarien a la presó”, recorda.

Els Durà mai havien vist una pastera, mai fora del diari o el televisor, però sabien què era passar-ho malament en l’aigua. Deu anys abans van patir una avaria i van haver de ser rescatats per un pesquer italià. Aquesta angoixa no s’oblida. Aquells dies, la ruta migratòria habitual cap a Espanya passava per les Canàries des del Sàhara Occidental. Líbia, sota el govern del dictador Gadafi, exercia de dic de contenció a la frontera i prometia als governs europeus seguretat, malgrat els retrets internacionals per no respectar els drets humans.

La pressió ciutadana i mediàtica va ser necessària per a resoldre el conflicte diplomàtic, que encara així els va mantindre una setmana en la mar. Els mitjans de comunicació van fer un seguiment exhaustiu de la situació a bord, amb connexions telefòniques i un reportatge des del navili de Televisió Espanyola. Els mariners enviaven fotografies i vídeos a les seues famílies, que aquestes passaven a l’ordinador, portaven a revelar i mostraven a la premsa.

48 hores després del rescat, els informatius de Canal 9 indiquen que les autoritats malteses no es fan càrrec de les persones a bord. Apunten que hi ha negociacions entre Espanya i Itàlia per a portar-los a terra, que la destinació de l’embarcació era Sicília. El quart dia escassegen els queviures i el patró exigeix provisions. La salut dels migrants empitjora; especialment la de les dones embarassades. Dos policies i un intèrpret arriben per identificar els migrants. Mentrestant, des de Santa Pola, Pepi informa en Canal 9 que el vaixell ha sol·licitat arròs, macarrons, pollastre, llet, oli i bolquers per a la xiqueta per a poder subsistir més temps. “Alguns estaven malalts, perquè es maregen en el vaixell, van arribar en males condicions... dormien tots en terra i com podien”, conta Irles.

Molt enfadat, Pep exigeix més provisions. Mà a mà amb el cuiner, Durà transmet a les autoritats una llista de la compra d’aliments bàsics. “Quan ho va veure [el primer enviament] Pep es va emprenyar. Va dir que ho enviaren i que ja ho pagava ell. Van demanar plats, coberts, paper higiènic, compreses”, relata Pepi. A mesura que passen els dies, amb el seu telèfon mòbil els mariners envien imatges a la televisió pública per a denunciar la situació a bord. “El patró el primer que va fer va ser complir una sèrie de regulacions internacionals i les més elementals lleis humanitàries”, va dir l’ambaixadora espanyola a Malta a Canal 9.

Passat el cinqué dia, les autoritats trauen les dues dones embarassades i la menor del vaixell. La moral de la tripulació ja trontolla, creuen que els han deixat a la seua sort i senten que els castiguen per la seua tasca humanitària. “Passaven els dies i no hi havia novetats. Ens telefonàvem, i sense novetats. Així la moral s’afona. Només sabíem que estaven en negociacions. Era un castic”, recorda Pepi. L’ambaixada, mentrestant, conta a la televisió pública valenciana que estan a l’espera de la resposta del govern de Malta i el Ministeri d’Afers Exteriors valora fer el trasllat. En connexió telefònica amb la televisió valenciana, Durà va dir: “Estem negociant un acte humanitari, no cal calcular res”.

El diari El País recull el 21 de juliol l’angoixa de la tripulació i dels rescatats. Segons el relat, el sisé dia, a les set de la vesprada, Durà, rep una trucada del patruller que vigila el vaixell a cinquanta metres que li ordena dirigir-se al port de la Valetta. A penes un quart d’hora més tard, els arriba la contraordre: que no es moguen. La rutina, descrita en el reportatge, és la següent: al matí cacau i galletes, dutxa; de dinar, un arròs a la cubana, després la becadeta i el sopar. La tripulació reparteix el tabac i vigila si hi ha algú malalt. En els dies previs els mariners es bolquen amb la xiqueta, a qui li costa menjar: li donen galletes, gelat, i li posen pel·lícules infantils amb un reproductor de DVD portàtil, contarien en tornar. En els nou dies que passen junts, comencen a entendre’s, malgrat la diversitat lingüística: uns parlen gallec i valencià, altres anglés i francés.

L’agència Europa Press, informava el 20 de juliol del final de l’operació: “El Govern espanyol ha enviat a Malta dos avions per recollir els 51 immigrants –dues dones i un bebé havien sigut desembarcats dimarts per problemes de salut– i ”redistribuir-los“ a continuació per diversos països”, diu la nota, que continua: “Segons va precisar el segon patró del pesquer, Bautista Molina, la notícia del desembarcament dels immigrants la va transmetre l’ambaixadora al voltant de les 18.00, no gaire temps després que el cònsol espanyol a l’illa mediterrània arribara al vaixell acompanyat d’un equip de TVE per a gravar un reportatge i assenyalara que no hi havia novetat en la cerca de possibles solucions a la situació dels immigrants”. Finalment, el 23 de juliol es completa el rescat.

Després del Francisco y Catalina, els pesquers alacantins es van bolcar amb la crisi humanitària. En dos anys van rescatar cinc embarcacions amb 128 persones que viatjaven a la deriva per aigües de la Mediterrània, concretament davant de les costes de Malta i Líbia. El 2018 el seu fill, Pascual Durà, va protagonitzar el rescat del Nuestra Mare Loreto, amb 12 persones a bord prop de les costes líbies. La tripulació va rebre la medalla al mèrit civil de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i un altre guardó de la Creu Roja. El Ministeri espanyol d’Exteriors va destacar la “implicació plena” de la Unió Europea en aquest acord i va recalcar que el seu contingut reflecteix els esforços desplegats per l’executiu espanyol en favor d’una política migratòria comuna europea.

Malgrat els reconeixements, la família indica que amb el que es queda és “amb l’afecte de la gent”: la mobilització del poble, les cartes anònimes i les telefonades de suport. I llancen una reivindicació: “El reconeixement és bonic. Però que arreglen les lleis”.

En la conversa telefònica, els Irles-Durà no transmeten la sensació d’haver dut a terme una heroïcitat, com els van dir els seus veïns. Tampoc el seu fill, que exigeix actuar en els conflictes d’origen que mouen les persones a fugir dels seus països. Parlen com si no hagueren pogut actuar d’una altra manera: “Això no ho fas ni al teu pitjor enemic”.