El “mestissatge” que separa Sánchez i Iglesias no és el que funciona a València

Des de la seua candidatura frustrada a president del Govern, el socialista Pedro Sánchez ha demanat aquesta setmana al líder de Podem, Pablo Iglesias, que done suport a un canvi sostingut en el “mestissatge ideològic”. El candidat del PSOE va assenyalar: “Estem obligats a mesclar-nos”. Alhora que advertia que, per a desplaçar al PP, “no hi ha una suma de partits de la mateixa ideologia” perquè “l’esquerra no suma”. Era la seua argumentació per a apuntalar un pacte insuficient amb Ciutadans.

Iglesias, al seu torn, en rebutjar la investidura, el va qualificar d’“incongruent”, perquè no es pot arribar a “acords polítics” entre “opcions ideològiques completament distintes”. En un sentit semblant es va pronunciar la dirigent política que va posar en circulació el terme, Mònica Oltra, de Compromís, que va considerar que Sánchez “no ho ha entés”. Segons Oltra, el “mestissatge” del Govern valencià, que presideix el socialista Ximo Puig i del qual ella és vicepresidenta, “suposa la construcció d’un projecte plural entre formacions polítiques compatibles”. En canvi, “el mestissatge entre formacions i propostes incompatibles dóna com a resultat aberracions”.

El Pacte del Botànic, que el juny del 2015 va donar peu a un govern d’esquerres en la Generalitat Valenciana format pel PSPV-PSOE i Compromís i amb el suport parlamentari de Podem, ha servit de referència als sectors favorables a un acord de progrés a Espanya, en allò que s’ha denominat “la via valenciana”. Però ni Sánchez, ni Iglesias, el partit del qual va concórrer a les generals amb la coalició d’Oltra, comparteixen exactament la concepció del “mestissatge” que funciona en la pràctica de les institucions valencianes. L’un perquè el fa servir per a justificar el seu pacte amb Ciutadans, l’altre perquè en la seua intempestiva proposta de Govern –en què sí que va imitar Oltra en postular-se com a vicepresident– va fer un repartiment de carteres previ a qualsevol acord de programa. Ni l’un ni l’altre sembla que han entés que el de la via valenciana és un mestissatge del poder fruit d’un acord programàtic previ, una cosa que va més enllà d’un mer repartiment. Només en la segona sessió de la investidura Iglesias va invitar Sánchez a fer “un govern a la valenciana”, entés com aquell en el qual “s'assumeix que totes les decisions es prendran conjuntament”

Al cap d’unes quantes setmanes d’incertesa i d’episodis de forta tensió per l’aspiració de Puig i Oltra a la presidència, l’Acord del Botànic es va desbloquejar una vegada es va aconseguir un document consensuat en cinc grans àrees que a hores d’ara serveix de full de ruta a la Generalitat. Aqueix dia Oltra va convocar els mitjans i va assumir per primera vegada que Puig seria president. La dirigent de Compromís va proposar llavors un govern en què el PSPV-PSOE (que té 23 diputats), Compromís (19 diputats) i Podem (13) estigueren representats en proporció als seus vots, amb quatre carteres cada un dels dos primers i dos consellers el partit del cercle. El dirigent d’aquest últim, Antonio Montiel, va optar al final –a causa de la política d’Iglesias de no entrar llavors en cap govern–, per limitar-se al suport des de les Corts Valencianes.

Va ser en aqueix moment que Oltra va rebutjar que el nou Consell es convertira en un conjunt de “regnes de taifes” i va advocar per la “cooperació, el mestissatge i la unitat”. Si Podem no volia entrar en l’executiu autonòmic, va explicar, les seues dues carteres les ocuparien independents, com així ha estat (ho són la titular de Medi Ambient, Elena Cebrián, i la de Justícia, Gabriela Bravo). I va afegir que el segon escaló de les conselleries seria ocupat per gent de partits diferents del dels consellers. A més, el Govern seria paritari, amb cinc dones i cinc homes.

El mestissatge és avui una realitat en l’estructura de la Generalitat Valenciana i, llevat de la presidència i la vicepresidència, en tots els departaments es mesclen secretaris autonòmics, subsecretaris o directors generals del PSPV-PSOE, de Compromís o independents. Els resultats de l’experiment són millors en alguns casos que en altres. De cap manera miraculosos. I encara que s’han produït algunes tensions per aqueix joc de contrapesos, tant Puig com Oltra, que exerceix de portaveu del Consell, s’han aplicat a dissipar qualsevol imatge de divisió. Per això s’ha assumit que el “mestissatge” és una característica destacada de la política valenciana del canvi després de més de dues dècades d’hegemonia del PP.

De moment, ni Pedro Sánchez ha deixat entreveure que estiga disposat a compartir la taula del Consell de Ministres en un Govern de coalició (només ha parlat de suports a la seua investidura), ni Pablo Iglesias s’ha declarat partidari d’un altre “mestissatge” que no siga reclamar la seua quota per repartir amb el PSOE –i, eventualment, amb Esquerra Unida i alguna “confluència”– les carteres ministerials i el control de certs organismes públics. Però el portaveu de Compromís en el Congrés, Joan Baldoví, ha advocat per rebaixar el to dels retrets entre els líders del PSOE i de Podem després d’aquest primer intent d’investidura, convençuts com estan en la seua formació que els dos mesos de termini fins una eventual repetició de les eleccions generals poden permetre que a Espanya, amb tots els matisos d’una aritmètica molt més complexa, s’òbriga una via “mestissa” com aquella per la qual ha començat a circular la política valenciana.