Juan Mondéjar, president valencià de Cocemfe: “Hi ha 15.000 persones que no poden eixir de casa per les barreres físiques”

Juan Mondéjar és des de l’any passat el màxim representant de Cocemfe , la Confederació Espanyola de Persones amb Discapacitat Física i Orgànica, a la Comunitat Valenciana. La confederació fa anys que treballa per un model social inclusiu que garantisca els drets de les persones amb discapacitat i evite la seua discriminació en totes les formes en què es dona. Des de la plataforma, reclama unes lleis accessibles i unes institucions que escolten a tothom.

Pregunta: El Cermi i Cocemfe van elaborar un informe sobre accessibilitat en les Corts Valencianes. Quin ha sigut el resultat?

Resposta: Treballem per fer un accés que no es va fer amb accessibilitat general, sinó parcial. De la possibilitat que la persona en cadira de rodes puga accedir a la tribuna. Trobem a faltar més implicació de les Corts per a fer un accés per totes dues bandes. Una persona que estiga a l’altra banda ha d’eixir de l’hemicicle i fer la volta per poder accedir a la tribuna. Treballem en això i cal entendre que hi ha hagut uns quants problemes amb les inundacions i això va frenar l’obra. Hi ha representants nostres, Laura Soler i Carlos Laguna –diputats del grup socialista i Compromís– allí.

Ja que tenen contacte directe amb diputats... Com és la relació amb la institució i els grups parlamentaris?

No hem tingut oportunitat de tindre relació directa amb Enric Morera, jo soc president des de fa a penes un any. Amb els grups sí que hi ha relació.

L’entrada d’uns quants diputats amb discapacitats va suposar alguns problemes per a la institució, tant per la rampa com per la necessitat d’una diputada de disposar d’intèrprets. Es pot considerar que la institució és realment accessible?

Bé, és una institució molt antiga. No s’ha tingut en compte fins que ens hem posat tots les piles.

Quan Pablo Echenique va ser elegit diputat d’Unides Podem en el Congrés, molts mitjans i diputats van parlar que l’obra per a adaptar l’hemicicle “costaria” prop de 260.000 euros. Veient aquest tractament... què li sembla que encara es parle de cost i la despesa en l’accessibilitat?

Em sembla una barbaritat, ja que les lleis i la convenció de l’ONU sobre els drets de la discapacitat deixen clar que el tema econòmic ni s’ha d’esmentar. No és justificable que pel tema econòmic no hi haja la possibilitat que una persona puga desenvolupar el seu dret com a representant públic. Quan fas una obra d’accessibilitat, necessites diners, clar, però sembla que a cap altre col·lectiu se li mesura el preu dels drets.

Com és la relació amb el Govern autonòmic?

Treballem braç a braç en diverses àrees. Començarem a treballar la llei d’accessibilitat, que creiem que va en benefici de totes les persones, no sols de les que tenen discapacitat. Cal recordar que moltes persones temporalment tenen mobilitat reduïda. És una norma que entra en tot el ventall de necessitats: esportives, d’oci, de consum, habitatge, transport... Serà complicat i una faena dura, però la línia de l’Administració és clara. S’ha compromés a traure aquesta mesura avant i ens ha demanat suport; nosaltres ho posarem tot de la nostra part.

La llei actual recull la figura de l’assistent personal. Tenen ja dades sobre l’acollida?

La instrucció s’ha passat fa relativament poc i ja es pot sol·licitar en els serveis socials. Falta un decret que la regule, encara que la instrucció és molt completa, però encara estem avaluant quina acollida pot tindre. Requereix un projecte de vida: anar a la faena, a un centre d’estudis... i és important en els acompanyaments d’oci. Eixir al carrer, anar a veure una pel·lícula... requereix suport. Nosaltres tenim un projecte propi d’assistent personal a menors, que els permet tindre un projecte al marge dels pares. Ajuda el xiquet a empoderar-se, a estudiar, a fer el que vulga.

Tornant al panorama legislatiu, quines barreres queden per superar?

L’accessibilitat, que es complisquen els objectius del decret del 2003, refós el 2013. El que busquem no és només que es faça accessible el que ja hi ha, sinó que es treballe en positiu des de zero, com ara que la construcció d’edificis nous reculla aquests requisits. Sabem que és complicat, però és una inversió que és necessària per a tothom. Encara no s’ha considerat una cosa crítica, si no compleixes amb uns aspectes determinats, et donen la llicència igual. L’accessibilitat té unes característiques, com que siga d’ús autònom, que no es compleixen.

Vostés van demandar Renfe per incomplir els criteris d’accessibilitat. Com ha evolucionat aquesta qüestió?

Sí, hi ha dues demandes, l’una per vulneració dels drets de les persones amb discapacitat i l’altra per vulneració de drets com a consumidors. És la primera demanda d’aquest tipus que fa un col·lectiu com Cocemfe. Fins i tot hem detectat el cas d’una persona amb esclerosi múltiple que no pot accedir al seu tractament, perquè no pot agafar el tren des de Xàtiva a València. Ens vam reunir amb Renfe per plantejar eixides, vam demanar que hi haguera uns quants trens diaris i que, almenys una vegada al dia, les persones amb discapacitat puguen agafar el tren. Renfe s’hi va negar, perquè deia que tenia una planificació molt estricta i sota cap concepte podien incomplir la puntualitat dels trens. Ens va ofendre, perquè considera tots els clients, menys a nosaltres. Considerem que el pla d’inversions ha de tindre una partida per a accessibilitat.

Jo vinc del món ferroviari i als trens de llarga distància l’accessibilitat està més o menys clara, però en rodalia suspenen per tots els costats. I no fa falta que siga tot el tren accessible, només demanem un vagó.

Com valoren els passos que estan fent-se cap a la mobilitat sostenible i les conversions en zona de vianants a les ciutats?

Al Cabanyal, per exemple, s’han eliminat les voreres estretes i pràcticament els carrers són plans ja. Però cal mirar-ho tot bé. A València, per exemple, jo tinc un problema d’equilibri i anar d’una banda a una altra de la ciutat, doncs, puc fer-ho, però altres persones no. Reclamem itineraris que no ens facen patir. El que va amb patinet, bicicleta o cadira de rodes... pot anar, però el que té problemes per a caminar o utilitza crosses ho té complicat. També hi ha persones amb discapacitat per a qui l’única manera de moure’s és el cotxe adaptat, si tanques tot el centre al cotxe... Cal tindre-ho tot en compte.

Els problemes de les persones amb discapacitat estan en la vida pública?

Està visibilitzant-se i s’hi està implicant la gent, però tenim molta faena per davant.

Un dels problemes que més han denunciat públicament és el de les barreres arquitectòniques.

Hi ha persones que es queden sense eixir de casa, amb totes les implicacions que té per a la salut mental. Tenim un estudi que diu que hi ha 15.000 persones que no poden eixir de casa per les barreres arquitectòniques i físiques, per falta d’accessibilitat en les finques...

Per això, demanem un canvi en la llei de propietat horitzontal per a fer les obres; només és obligatori en obra nova.

L’Administració ha actuat de manera paternalista amb les persones amb discapacitat?

El canvi de paradigma del model assistencialista al social ve amb la convenció de l’ONU. Vam passar de considerar que hi ha persones per a cuidar i protegir a un model d’inclusió i de drets; parlem que una persona no pot estar exclosa i és responsabilitat social posar-hi les eines oportunes.