La jutgessa incòmoda i els enigmes resolts de la dana: nou mesos darrere la pista d'un fals advocat anomenat Carlos Mazón Guixot

Feu-ne la prova: busqueu Carlos Mazón Guixot en el Cens de Lletrats del Consell de l'Advocacia Espanyola (on hi són tots els col·legiats). El més paregut és un tal Carlos Mazón Martínez, del Col·legi d'Advocats d'Oriola. El primer Mazón, actual president de la Generalitat, manté en la seua biografia en X que és “advocat”. Tot i això, a diferència del seu tocai oriolà, el cap del Consell no ho és; només seria “jurista” en tot cas. Hi ha qui diria que és un mer impostor, fet reconegut en primera persona sense gaire problema. És aquesta essència pilla d'un 'molt honorable' president allò que reflecteix molt bé aquests nou mesos transcorreguts d'ençà de la dana del 29 d'octubre passat. En la mateixa línia de la molt singular concepció metafísica del temps del comensal del Ventorro: “Evidentment, les 20.28 són després de dos quarts de set”.

El fals “advocat” resisteix en el càrrec malgrat haver arribat l'últim a la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrat (Cecopi) després d'un àpat que ja ha passat a la història pel seu caràcter inoportú i misteriós. Es tracta d'un dels pocs consensos que deixa la catàstrofe, fins i tot al si de la dreta: no estava on havia d'estar.

La causa que investiga els 228 presumptes homicidis imprudents (un el d'una dona embarassada de vuit mesos) ha culminat la primera fase abans de les vacances d'estiu resolent alguns enigmes del dia dels successos i amb un intent de capgirament que, al final, no ha estat tal. La Unitat Orgànica de Policia Judicial de la Guàrdia Civil de València va intentar colar un explosiu informe que incomplia de ple l'encàrrec de la jutgessa (en una interlocutòria ferma del passat 27 de febrer) i que donava carta de naturalesa a la línia argumental que manté Mazón (el president, no l'advocat d'Oriola) des dels primers dies de la catàstrofe.

Hi ha dos espais diferenciats que no poden evitar mirar-se de reüll: la instrucció (amb la jutgessa, els advocats, els fiscals i els soferts periodistes de tribunals) i la batalla política pel relat d'una tragèdia descomunal. En el segon àmbit, per descomptat, els fets són allò menys important: ací hi tenim el portaveu del PP valencià, Juan Francisco Pérez Llorca, dient que l'informe el va fer —ni més ni menys— la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. Que és com això de vestir la teua biografia en una xarxa social posant que ets “advocat”, que sempre queda millor. La UCO, a tot això, és la nova UDEF, que també va tindre la seua etapa àlgida fins que va passar de moda i va caure en la claveguera de la història.

Fernando Presència: érem pocs i va parir l'àvia

Un altre que també creu fermament que la UCO investiga aquests fets és l'exjutge Fernando Presencia, que està en plena vaga de fam en la seua cel·la de la presó salmantina de Topas. Des del submon 'conspiranoic' dels canals de Telegram, el “jutge” (tal com l'anomenen els seus seguidors i el seu 'community manager', malgrat complir una pena de presó i haver estat expulsat de la carrera judicial després d'una sentència ferma del Tribunal Suprem) tracta de ficar el cap en el procediment de la dana. Ja els avance que sense molt d'èxit i amb una nul·la fidelitat als fets. Resulta que l'associació que lidera, per denominar-la d'alguna manera perquè teòricament va ser desmantellada per l'Audiència Nacional, diu que s'ha querellat contra la jutgessa instructora de la dana, a la vista —atenció a la dada— “de l'informe de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil dirigida per Antonio Balas”. Un informe que, faltaria més, “dona la raó al jutge Presència”.

I què pinta aquesta banda de xerraires en una cosa tan seriosa? Doncs, desgraciadament, massa. Quan vaig escoltar per primera vegada que l'advocat de l'associació Liberum qüestionava la xifra de víctimes mortals de la dana, vaig recordar un pensament que em rondava el cap els primers dies de la catàstrofe: quan això es judicialitze, tots els sonats d'Espanya acabaran ací.

Dit i fet, a més de Liberum i del 'youtuber' Rubén Gisbert (que exerceix una de les acusacions particulars i es dedica a insultar testimonis), està personada una lletrada anomenada Clara Isabel Colomer Carrillo, que ha donat fins a tres versions diferents del la mateixa faula sobre el nombre de morts. Totes igual d'incertes i absurdes, entre altres excessos protagonitzats per la mateixa advocada. La 'conspiranoia' és molt útil per desviar l'atenció i per fer perdre el temps a la magistrada.

Després dels mites i les impostures, els fets (més o menys) aclarits. Els darrers mesos d'instrucció han aportat llum sobre interrogants essencials de la gestió calamitosa de la Generalitat de l'emergència del 29 d'octubre. La secció segona de l'Audiència Provincial de València ha avalat el que és obvi: el comandament únic de la resposta a l'emergència l'ostentava el Consell de Carlos Mazón. Els sis magistrats d'aquesta secció simplement s'han llegit la normativa; així de senzill. Sembla palmari, però els primers mesos Mazón i els seus es van dedicar a qüestionar que la Generalitat exercira el comandament únic. Aquesta fase sembla ja superada davant de les evidències més bàsiques.

D'altra banda, han estat mesos de llargues declaracions de testimonis i de pèrits. Algunes més interessants que altres, però totes han aportat alguna peça al puzle. Per exemple, les dues pauses de la reunió del Cecopi, que van deixar amb la pantalla en negre durant més d'una hora les agències que hi participaven de manera telemàtica, entre les quals hi havia l'Aemet, la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) o la Delegació del Govern.

La jutgessa, en les seues actuacions, sol recordar (i posar a parir) l'explicació que va donar el director general d'Emergències, Alberto Martín Moratilla, sobre les pauses: va ser un “període de treball exclusivament presencial”. Doncs resulta que no. Tal com va explicar el 3 de juliol passat el testimoni R.N.S., coordinador del departament de telecomunicacions de l'Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, la reunió del Cecopi es va interrompre per intentar organitzar una altra trobada en línia amb els alcaldes de les localitats potencialment afectades per un possible trencament de la presa de Forata. Reunió aquesta última que mai no es va arribar a celebrar (fet que, per cert, va revelar aquest diari el 6 de novembre passat). És evident que la fosa en negre, segons ha expressat la magistrada en el seua darrera interlocutòria, va tindre un “resultat nul”.

No cal perdre de vista les pauses al Cecopi: són un dels puntals que acreditarien la presumpta negligència que la jutgessa imputa indiciàriament als dos investigats: l'exconsellera Salomé Pradas i l'exsecretari autonòmic d'Emergències, Emilio Argüeso.

La ucronia de Jose María Ángel

L'antic alt càrrec de Mazón, director de l'Agència Valenciana de Seguretat i Resposta a les Emergències, va dir fa mesos que va actuar amb una “encomiable diligència” el dia de la dana. Porte des d'aleshores interrogant-me sobre tan lloable paper, tenint en compte, a més, que un famós antecessor en el mateix càrrec acaba de dimitir per un gran escàndol de títols universitaris. Un dels pocs aspectes positius de la declaració com a testimoni del president de la Diputació de València, Vicente Mompó, va ser que va aclarir l'enigmàtic rol del responsable d'Emergències. “El paper d'Emilio Argüeso, no dic que nul, però va ser molt bàsic, almenys allà [en el Cecopi], de viva veu, no hi va intervindre” li va dir a la jutgessa. Misteri resolt! Mompó no recordava gairebé res, però d'això no en tenia cap dubte: el secretari autonòmic simplement no va fer gran cosa. Argüeso, a tot això, té quatre llicenciatures i un màster; José María Ángel ni una cosa ni l'altra. Què hauria passat si el 29 d'octubre el del bigoti poblat hagués estat en el càrrec és una mera ucronia.

Així com altres testimonis han esclarit enigmes, Mompó va fer tot el contrari. Van ser gairebé set hores de contradiccions flagrants.amb molt poques certeses i moltes llacunes -difícils d'interpretar. El president de la institució provincial ha canviat de versió tantes vegades que és fàcil perdre's. És una mica com amb algunes conspiracions, que un es pregunta a qui beneficiaria que Begoña Gómez fora en realitat un home o que el Govern xinès propagara un virus per tot el planeta. En què beneficien o perjudiquen Mompó els moviments que suposadament fa Mompó? Francament, és una cosa que només Vicente Mompó entén (o no). Siga el que siga, intuisc que no és dolós; més aviat és de curt de gambals.

Més enigmes (en aquest cas, resolts a mitges): la mobilització dels Bombers per mesurar el cabal del barranc del Poio. Com les pauses del Cecopi, és un altre dels plats forts de la causa. Ja sabem que van ser sol·licitats -encertadament- per part del Centre de Coordinació d'Emergències i retirats, molt erròniament, per ordre del mateix Consorci Provincial de Bombers. Aquesta ordre, d'autoria desconeguda, va deixar “a cegues” Emergències, segons va declarar un testimoni. Només falta aclarir qui va donar l'ordre, una dada que ningú no ha revelat encara.

Pèrits i testimonis

També han declarat dos pèrits de gran importància: l'enginyer Francisco Vallés i la geògrafa Ana Camarasa. La testifical d'aquesta darrera, tal com va titular aquest diari, va ser una autèntica lliçó magistral que honora això que es diu en les universitats transferència del coneixement. La declaració de Camarasa va posar molts punts sobre les is i va ser molt incisiva. Va ajudar a comprendre per què el missatge de l'Es-Alert era erroni, per què es va enviar extremadament tard (ningú va pensar, entre molts altres aspectes, que les criatures ixen de l'escola a les 17.00) o per què el terra dels barrancs estava impermeabilitzat a conseqüència de la primera fase de pluges. No us la perdeu, aclareix moltes coses importants.

Cinc hores abans de l'enviament de l'alerta automàtica als mòbils, en el Centre d'Emergències de la Generalitat estaven “saturats” i “desbordats”, amb una tremenda allau de telefonades al 112, segons va relatar la testimoni L.A V. Han declarat nombrosos tècnics d'Emergències que van donar una imatge clara del panorama complex que van viure el 29 d'octubre: “Complicat és un eufemisme”, va dir un supervisor del 112 amb un quart de segle d'experiència. Els Bombers ja havien rebut de matí 394 incidents o peticions de servei, segons un altre informe oficial. I és que un dels elements positius que la catàstrofe es trobe judicialitzada és la ingent quantitat d'informació que no tindríem sense una jutgessa pel mig, que així ens hem assabentat que gairebé el 42% de les trucades al 112 no van ser ateses...

En la batalla pel relat, que també s'escola en la instrucció, hi ha un moment importantíssim de la vesprada del 29 d'octubre i, com que allò més revelador d'aquesta tragèdia és la cronologia, se'n coneix l'hora i el minut exacte: les 18.43. El correu electrònic amb l'avís del Sistema Automàtic d'Informació Hidrològica (SAIH) de la CHJ va arribar a Emergències a aquella tardana hora. El Consell de Mazón fia tota la defensa de la seua funesta gestió en allò que considera una “apagada informativa” per part del Govern; en un moment en què el Cecopi estava pausat (insistisc, les foses en negre de la reunió són capitals en aquest procediment).

En realitat, tant se val. L'avís del SAIH sobre el cabal sobrepassat de la rambla del Poio va arribar a les 18.43 a Emergències, però no es va anotar en el 'CoordCom', la caixa negra que registra totes les comunicacions i decisions operatives davant la catàstrofe, fins gairebé mitja hora després. Els tècnics que estaven aquell dia en l'anomenada Sala Roja ho han reconegut: el missatge va arribar, però es desconeix qui el va llegir, a qui es va transmetre (si és que es va transmetre a algú) o què va passar amb l'avís.

Probablement, davant d'una situació que desbordava el departament d'Emergències (no hi ha dubte), ningú va parar esment a l'avís que indicava que la rambla del Poio estava a punt de propiciar una catàstrofe, amb un desbordament que va provocar la majoria de les 228 morts. Els Bombers tampoc estaven mesurant els cabals, dada que es desconeixia en Emergències (ho va confirmar un testimoni).

La jutgessa, tal com ha reiterat en diverses actuacions, creu que no hi ha prou indicis per imputar Miguel Polo, president de la CHJ. Polo és un dels principals testimonis de la causa, ja citat encara que sense data per a la declaració. El president de la CHJ, que depèn del Ministeri per a la Transició Ecològica, no ha fet ni una entrevista ni una roda de premsa en els darrers nou mesos. Com s'explique així de bé en una sala amb 40 advocats i repreguntes fins a l'infinit, pot acabar en un embolic pitjor que el de Mompó. De moment, només es coneixen els informes que la confederació ha aportat a les diligències de la jutgessa de Catarroja.

La “imperativa” Salomé Pradas

Però no tot són proves documentals. La darrera tanda de testimonis ha aportat novetats importants que afecten la principal investigada, l'exconsellera Salomé Pradas. A. B. C., coordinadora de recursos i protecció civil en el Centre d'Emergències, va ratificar que Pradas va demanar supervisar el text i l'enviament de l'Es-Alert. Un segon testimoni -J.R.C.C., cap de la Unitat d'Anàlisi i Seguiment del Risc- va confirmar que la investigada va dictar el missatge, com a “màxima” autoritat que era. “Va estar molt imperativa”, va postil·lar.

Un altre dels testimonis que va resultar, com a mínim, molest per al Palau de la Generalitat va ser José Ángel Núñez, cap de Climatologia de l'Aemet a València. La persecució que ha patit (amb un lamentable protagonisme de la defensa d'Argüeso) és impressionant. La jutgessa ha hagut d'eixir en defensa del testimoni unes quantes vegades. Potser tota la inquina cap a Núñez s'explica perquè en el seu testimoniatge va apuntar -directament- a cert president autonòmic. Si Carlos Mazón no figura com a investigat, és únicament i exclusivament per la seua condició d'aforat. Cada vegada que en una testifical ix a la llum el nom del cap del Consell (la del testimoni de l'Aemet no n'ha estat l'única), la magistrada pren nota. L'última vegada que es va referir explícitament a l'aforat va ser en una interlocutòria del passat 5 de maig, en què advertia que la instrucció “no està exhaurida”.

Ho explicava molt bé l'advocada i activista Anna Oliver, presidenta d'Acció Cultural del País Valencià (entitat que exerceix una de les acusacions populars), en una entrevista de María Palau en aquest diari: “Crec que [la jutge] separa molt bé el gra de la palla. Té un guió i va pujant esglaó a esglaó de l'escala sense presses. Així és com es construeixen les bones causes penals”. Tampoc cal perdre de vista el nexe causal, la clau més rellevant d'aquest complex procediment.

“Pregunte-li a Jorge Suárez”

Tot i això, no tots els misteris de la dana s'han resolt, com és natural. A mi em continua descol·locant pràcticament des de fa nou mesos el mateix dubte. Si, com sembla acreditat, ningú al Cecopi sabia res sobre el barranc del Poio i tota l'atenció estava centrada en la presa de Forata des de molt abans de les 18.00 i si el perill que suposava la infraestructura de titularitat estatal, tal com va dir encertadament Mazón en la seua primera compareixença a les Corts, era “apocalíptic”, com és possible que l'Es-Alert s'enviara tan tard i, sobretot, amb un text tan confús i erroni? El Ministeri de l'Interior, per cert, havia impartit fins a vuit cursos de formació sobre l'Es-Alert, segons consta en un informe oficial.

A poc a poc, pas a pas, tant els investigats com, en menor mesura, molts testimonis han apuntat dos protagonistes principals del dia dels successos: el cap del Consorci Provincial de Bombers, José Miguel Basset, i el subdirector general d'Emergències, Jorge Suárez. Mompó va dir directament: “Pregunte-li a Jorge Suárez”.

Totes aquestes interessants declaracions se celebraran en la seu de Catarroja del jutjat instructor (que abandona la còmoda localització provisional en la Ciutat de la Justícia de València), una decisió de la Sala de Govern del Tribunal Superior de Justícia, presidit per Manuel Baeza, que suposa un autèntic maldecap per als familiars de les víctimes, els advocats (incloent-hi les defenses) i per als mitjans de comunicació, que pel que sembla hauran d'instal·lar-se en el bar més pròxim a mode de sala de premsa (fet que resulta significatiu davant d'una causa d'aquesta envergadura).

Nuria Ruiz Tobarra

És veritat, a qui l'importa això amb tants morts en aquestes diligències? Una altra cosa: com acaba després d'aquests demolidors mesos la protagonista de la instrucció, aquesta dona que solem anomenar “jutge de la dana” i que respon al nom de Nuria Ruiz Tobarra?

La magistrada (hi ha consens) ha exercit la seua autoritat com a poder de l'Estat amb un alt grau d'empatia cap als familiars de les víctimes. La presa de declaració dels perjudicats (és el terme jurídic, que sempre es queda curt) ha estat terrible. Només llegir les actes de les declaracions que consten en el sumari ja era una mica aterridor. Viure en primera persona cadascuna de les declaracions, ni m'ho vull imaginar.

A més, no podia faltar un fenomen comú en aquest tipus de causes: els atacs al jutge o a la jutgessa. En aquest cas a tots dos, ja que el marit de la instructora també és magistrat i està en el centre de la diana, tant de la premsa més dretana (que es va inventar que era roig, quan és de la molt conservadora Associació Professional de la Magistratura) com dels investigats. Les defenses de Pradas i d'Argüeso han demanat al Consell General del Poder Judicial (CGPJ) en sengles queixes (amb les respectives ampliacions) que s'aparte Nuria Ruiz Tobarra i que siga substituïda.

Que senzill que seria exercir la defensa d'un imputat així: escolte, aparte'm aquesta molesta jutgessa. Afortunadament, les coses són una mica més complexes. Les defenses ho saben, però al capdavall tot això és munició, encara que siga de baix calibre, en aquesta batalla (sempre recomane el llibre Estratègia judicial en els processos polítics, del diabòlic advocat Jacques Vergès, protagonista d'un fantàstic documental dirigit per Barbet Schroeder).

La jutgessa s'ha topat també amb Manos Limpias, pseudosindicat que, a mode de déjà vu, sempre apareix en aquestes tessitures i amb determinades funcions. Miguel Bernad li ha plantat una querella pels presumptes delictes de prevaricació i coaccions. La presentació en societat de l'atac contra la magistrada va ser un espectacle terrible: Bernad es va esplaiar amb les faules sobre la xifra de morts i va dir que el Govern de Pedro Sánchez amaga “una vintena” de morts de la dana. Es veu que 228 li pareixen pocs.

En fi. Quines coses s'han de veure i s'han de sentir! M'imagine que la instructora haurà reaccionat així més d'una vegada, enfastidida de la calor i de tantes ximpleries. Espere que tothom (magistrada, funcionàries del jutjat, fiscal, advocats, imputats i periodistes) descanse aquest mes d'agost. I recorden això: És el nexe causal, amic! Ens veiem al setembre.