L’exsogre del ‘ionqui dels diners’ relata la seua traïció amb els àudios del cas Taula: “No em deia a qui gravava”

Marcos Benavent i el seu exsogre, l’empresari Mariano López, van tornar a veure’s les cares en un tribunal. Aquesta vegada, amb el primer com a acusat i el segon com a testimoni, compareixent per videoconferència. L’autodenominat ‘ionqui dels diners’ s’asseia dimecres al costat del seu advocat, el penalista Juan Carlos Navarro, en comptes del banc dels acusats, que estava buit en la segona sessió del judici per la peça separada E del cas Taula, en què la Fiscalia Anticorrupció demana per a l’exgerent de l’empresa pública Imelsa sis anys de presó pels presumptes delictes de suborn, prevaricació administrativa i malversació de cabals públics.

“Crec que és la quarta o la cinquena vegada que li prenem declaració sobre això”, va ironitzar el lletrat de la defensa. Mariano López va considerar que el tràmit era “reiteratiu”. Es tracta de l’interrogatori de sempre: per què va donar a una diputada provincial d’Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i, després, a la Fiscalia Anticorrupció, deu hores de gravacions comprometedores del seu exgendre a polítics del PP en plena faena corrupta? La jugada fins i tot va costar a l’exsogre asseure’s en el banc dels acusats per la peça D, en què va ser absolt. En un altre judici anterior, va explicar que ho va fer per venjança.

Marcos Benavent i Mariano López mantenen una relació peculiar com exgendre i exsogre, respectivament. Es veuen les cares cada vegada que se celebra un judici del cas Taula. En el seté judici oral de la macrocausa, esdevingut davant la secció cinquena de l’Audiència Provincial de València, López va descriure la seua relació: no mantenen “cap” amistat, encara que tampoc enemistat. “No ens parlem”, va dir a tall de resum. Es van veure al principi del cas, però no van bescanviar “ni paraula”.

A preguntes del fiscal anticorrupció, Fernando Maldonado, l’exsogre va rememorar la troballa de les gravacions, emmagatzemades en un disc dur extern d’un ordinador en un xalet propietat seua, situat en el terme municipal de Xàtiva. “L’ordinador era meu”, va aclarir el testimoni. No obstant això, l’usaven tant la seua filla com el seu gendre.

El disc dur (“una andròmina gran”) va començar a fallar i va decidir “traure” el contingut a llapis de memòria (memòries USB “més menudes”, segons el fiscal).

—Vaig veure que hi havia unes gravacions, sense saber què era, vaig començar a escoltar-les. Per cert, no les vaig escoltar totes en el seu moment, em va semblar una cosa tan greu i desagradable que no les vaig escoltar totes.

Els àudios van immortalitzar converses del ‘ionqui dels diners’ sobre presumptes comissions com les dels contractes de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de València durant l’etapa de Rita Barberá que s’enjudicien en la peça E.

Mariano López no recordava l’any en què va descobrir els àudios, encara que en tot cas va ser després de la separació de la seua filla de Marcos Benavent, esdevinguda el 2009.

“El van dur al fiscal”

Passat el temps, el 2014, López els va lliurar a Rosa Pérez Garijo, portaveu d’EUPV llavors en la Diputació de València. L’home es va acostar a Catarroja, localitat de què és oriünda Pérez Garijo, i li va parlar dels àudios. Com que ella “dubtava”, Mariano López es va emportar el llapis de memòria i la diputada i un assessor, José Manuel Sanz, el van punxar en un ordinador portàtil per a escoltar les gravacions “parcialment”.

L’interrogatori del fiscal, en la línia amb els judicis anteriors, va ser pràcticament de rutina:

—Què van fer?

—Van gravar en l’ordinador portàtil tot el disc dur. Jo me’n vaig adonar. Els vaig preguntar si l’havien copiat i em van dir que és per veure si és una cosa constitutiva de delicte.

—Què van fer?

—El van dur al fiscal.

El testimoni va assegurar que no va manipular els àudios. Les gravacions les va lliurar López en mà a la Fiscalia Anticorrupció el setembre del 2014, en una memòria USB de color roig denominada “Intens” objecte d’innombrables sessions de judicis anteriors de la causa i de peritatges informàtics, per haver-se erigit en la prova clau del procediment.

L’exsogre del ‘ionqui dels diners’ també va lliurar a Anticorrupció l’ordinador, encara que mai va facilitar el disc dur extern original en què s’emmagatzemaven els àudios.

Es tracta d’un dels cavalls de batalla de la defensa, que detecta contradiccions en les versions successives del testimoni sobre el disc dur. La defensa de Benavent no s’explica per què ni Anticorrupció ni l’UCO van obtindre el dispositiu.

—Això és un motiu de reflexió, ja m’ho van preguntar en una altra causa. És molt senzill: he arribat a la conclusió que ja l’havia tirat, fallava fins que va parar de funcionar.

Per part seua, la diputada que va denunciar inicialment la presumpta trama no va comparéixer dimecres davant el tribunal per haver-se fet un embolic amb la citació del jutjat. La magistrada que presideix el tribunal va anunciar una sanció de 200 euros per a la testimoni absent i va requerir la Guàrdia Civil perquè la citaren per a la vista següent, dijous.

El codi HASH dels àudios

En la mateixa sessió del judici, va declarar un dels agents de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil que es va encarregar dels àudios. El sergent llavors (actualment brigada) va explicar que els investigadors de l’institut armat van fer una “còpia” per a les seues perquisicions i que “no toquen l’original”.

L’agent de l’UCO va destacar que el codi HASH dels àudios (el codi alfanumèric a manera d’empremta d’un fitxer informàtic) “no es pot variar”. El codi dels àudios ja va ser objecte fa tres anys d’un llarg acarament de perits informàtics en el judici de la peça separada B, relativa als treballadors zombis en l’empresa pública de la Diputació de València.

L’investigador de l’UCO va dir que suposava que l’abocament dels àudios “es faria a Madrid”, en dependències de la Guàrdia Civil. “Ha d’haver-hi una cadena de custòdia on vinga qui fa els trasllats i qui fa els abocaments”, va postil·lar.

Una altra agent de l’UCO poc va poder aportar a l’esclariment dels fets: el seu número de targeta d’identificació professional simplement apareixia en un ofici sobre documentació confiscada a l’Ajuntament de València, encara que no va ser ella qui va fer la “recollida” dels papers.