“En deu anys com a jutgessa he vist una denúncia falsa per violència de gènere”

Lara Esteve és magistrada especialitzada en violència de gènere en el Jutjat d’Instrucció número 3 de Carlet. Doctora amb qualificació cum laude en dret penal-violència de gènere, amb la tesi “Violència de gènere en el codi penal espanyol. Anàlisi de l’article 172 ter” per la Universitat CEU-Cardenal Herrera.

Esteve fa deu anys que exerceix la judicatura en formació constant i des de la seua posició en una localitat perifèrica reclama que es dote el sistema judicial de mitjans per a poder dur a terme la seua faena com la llei i les víctimes exigeixen. La magistrada reivindica la necessitat de formació dels funcionaris de justícia i els cossos policials, tal com recullen els convenis internacionals, per a fer efectiva la prevenció dels delictes.

Com és el dia a dia en un jutjat de violència de gènere?

Jo estic en jutjat mixt, porte tant Penal com Civil i, de manera exclusiva, Violència de Gènere i Família. El meu dia a dia és fer judicis civils alternats amb qüestions de menors i divorcis, delictes lleus i serveis de guàrdia. Faig la guàrdia de tots els casos de violència de gènere del partit judicial, que comprén uns set municipis. Hi arriben d’un a tres casos al dia. El volum de faena és elevat, perquè comprén uns delictes que, encara que processalment no són molt complicats, sí que necessiten molt de temps i dedicació. Moltes vegades les dones acudeixen al jutjat quan acaben de passar els fets, molt afectades, acompanyades de menors o de testimonis familiars que també estan afectats. Cal treballar amb elles prèviament, estabilitzar-les...

Quan tinc coneixement del fet de violència, siga per atestat o perquè la persona acudeix al jutjat, cride les parts a declarar, la forense perquè valore a la dona, es fan inspeccions oculars en el domicili per la Guàrdia Civil, he de resoldre la situació personal del denunciat, pronunciar-me sobre els menors... L’any passat vaig instruir 1.100 assumptes penals i el 70% eren casos de violència de gènere. Tot això compaginat amb altres actuacions de jutjat mixt i amb la complexitat d’aquests assumptes.

Fa uns mesos, unes quantes companyes de Castelló van demanar el trasllat assenyalant que no podien amb la càrrega de faena i pensaven que no podien donar una bona atenció. Amb aqueix volum de casos... Als jutges els dona temps de fer bé la seua faena?

Les persones que treballem en justícia estem desbordades. Sé que és recurrent dir que hi falten mitjans, però és així. No es pot donar una resposta adequada. És fantàstic que hi haja tantes lleis [de protecció], però la realitat és que no s’hi dona proveïment. Els funcionaris estan treballant, han d’explicar a les víctimes què passa, el procés... Algú que no ha anat mai al jutjat, a qui no expliquen que aqueixa dona que li parla és una jutgessa... És traumàtic, li ha pogut fer mal possiblement la persona en qui confia més. I de sobte, amb gent que no coneix, ha d’explicar la seua intimitat amb presses, perquè darrere hi ha esperant dues persones més. Una gran part del moviment de jutjat a jutjat és perquè la càrrega de faena no ix.

Són reivindicacions compartides amb la Policia...

Hi passa el mateix, especialment en els municipis. Pot ser que a València, com que és la capital, siga meravellós, però la majoria som els de la perifèria. Potser, quan hi ha un cas de violència de gènere, la víctima la porta normalment la Guàrdia Civil al metge i al jutjat. Si una patrulla està fent tasca d’acompanyament, que ho diu la llei, i el poble només té una patrulla..., el poble es queda sense patrullar. Després hi ha unitats de Policia Local o Guàrdia Civil que no tenen ningú especialitzat en violència de gènere, o només hi ha una persona, que també té dret a descansar... Si aqueixa persona no està, tornes a quedar-te coix. Ells són els primers que tenen contacte amb la víctima, que li donen o confiança no, i la seua formació és fonamental.

Veuen moltes dones tirar-se arrere en el procés, perquè no confien en la justícia o la policia?

La teoria de la llei és preciosa, dona molts recursos per a la protecció integral de la víctima, assenyala que garanteix els drets de la dona en tots els àmbits. Aqueix mecanisme, a l’hora de portar-lo a la pràctica, està coix. Hi ha jutjats en què una dona està esperant a ser atesa i es creua en el corredor amb l’agressor o la seua família. Amb aqueixa situació, quina resposta li estem donant?

Sobre les mesures de protecció, jo he tingut contacte amb cossos policials fantàstics, donen de si més del que per professió haurien de donar, és una cosa personal, però és cert que si no hi ha mitjans i recursos una tasca d’acompanyament i protecció de la dona no es pot fer com toca. Entenc que hi ha dones que se senten desprotegides.

En l’àmbit judicial, anem tan carregats de faena que es pot perdre la perspectiva del drama personal i familiar pel qual passa una víctima. A vegades mecanitzem el procés i no ens adonem que aqueixa dona no té per què haver tingut contacte amb la justícia i conéixer el procediment. Una cosa tan senzilla com saber qui és qui quan es pren declaració, explicar això... Pot ser que no es faça i és intimidador. L’estatut de la víctima del delicte permet que entre acompanyada sempre que no siga per un testimoni –per no contaminar el testimoniatge– per tindre a prop algú que li done confiança. Això no costa diners i es pot fer.

Sobre formació dels jutges, el conveni d’Istanbul recull algunes recomanacions. Quin falta per incorporar a Espanya?

Cal partir d’una idea, i és que un jutge és una persona que creix en una societat patriarcal, com tots. És una cosa estructural i està reconegut per organismes internacionals, no per quatre associacions. Traiem l’oposició com en qualsevol professió i hem de continuar formant-nos, un no aprova i es jubila sense aprendre res. La necessitat de formació no és una exigència només en l’àmbit intern. Ve del Conveni d’Istanbul, de la Cedaw (Comité per a l’Eliminació de la Discriminació contra la Dona) arran del cas González Carreño, que va exigir a Espanya que es formara, també ho va fer el Comité d’Europa. No és solament que hi haja temari en les oposicions, sinó també en la formació posterior de l’escola judicial, complementat amb la necessitat que per a accedir als jutjats de violència de gènere es facen proves d’especialització. Ara s’hi accedeix per escalafó.

Seguint aquesta línia... Quan es parla de justícia patriarcal, s’apel·la a casos mediàtics en què els jutges, per posar un exemple, pregunten com anava vestida la víctima o fan aquest tipus de declaracions... Són una excepció o realment és un problema comú?

Jo no sé el que fan els meus companys. Són comportaments que ens fan poc de favor a la judicatura. Aquests comportaments serveixen per a cridar l’atenció, posar el focus sobre la judicatura i que fem autocrítica. Amb una repercussió com la que tenim els jutges, hem de ser exquisits en els fons i les formes.

Arran de casos com el de La Manada, que van tindre tanta resposta social, alguns censuraven que es criticara la sentència i els jutges com si això posara en perill l’Estat de dret i la democràcia.

Els jutges tenen independència de criteri a l’hora d’avaluar una prova i fer una resolució, però les sentències són públiques i així ho reconeix la legislació. La sentència té un relat dels fets i a aqueix relat s’associa un tipus delictiu. Tu hi pots estar d’acord o no, pensar que és un altre tipus de delicte i es pot dir. Sí que és cert que històricament les sentències no eren criticades ni comentades, ara sí que es fa i amb les noves tecnologies tot va més ràpid, hi ha més publicitat de les resolucions de justícia. No crec que siga dolent. Cal que la ciutadania participe del debat i que siga fundat i amb dades vertaderes.

Tornant a la faena del jutjat, veuen algun patró en les agressions sexuals?

Veiem que estan augmentant, en l’últim any un 13%. Majoritàriament es donen d’homes a dones. Cal anar al cas concret, que per a això estem els jutges, però s’adverteix una situació de discriminació i superioritat, d’un abús de poder. El Conveni d’Istanbul reconeix que la violència de gènere no és sol la que s’estableix en l’àmbit de la parella, sinó que també entén que cal anar un pas més enllà i que la violència de gènere comprén delictes que afecten de manera discriminada la dona. És important tindre en compte la incidència que tenen alguns delictes contra la dona.

No sóc experta en aquesta qüestió, però pel que he estudiat he vist un percentatge important d’agressions que s’esdevenen a edats molt primerenques. Ací és molt important l’educació sexual i afectiva, veure els primers contactes amb les relacions. Hi ha un estudi del ministeri, del 2015, que assenyala que només el 12% dels menors coneixen el sexe per explicació dels familiars. Què passa amb el 88% restant? Molts el coneixen pel porno. Si un menor no té el filtre per a diferenciar la realitat del que no és, si la seua experiència no reprodueix aqueixa realitat, pot produir frustració, violència o agressivitat. Crec que aqueixa educació afectivosexual és fonamental.

I a part de l’accés a la pornografia, troben casos de violència de gènere relacionats amb les noves tecnologies?

Crec que són un aspecte important en molts delictes. Suposen una forma nova de comunicació i de veure la vida, i cal entendre-ho. En l’àmbit de les relacions, si no s’ha aprés a utilitzar-les, es pot produir el risc que es donen comportaments agressius, de control o discriminació. He vist xiques que havien d’enviar als seus nuvis fotos del que feien en aqueix moment, que per què estàs connectada a aquesta hora del matí... Es tracta de coses que no són constitutives de delicte, però aqueixos comportaments, si es repeteixen de manera constant i componen una manera de portar una relació, sí que poden donar lloc a comportaments delictius. No solament l’assetjament, el xantatge amb fotos íntimes, també l’assetjament en els centres escolars. Abans acabava en arribar a casa o canviar de centre, ara no acaba en eixir del col·legi. És constant, fàcil de cometre i en alguns casos se’n coneix l’emissor, però l’anonimat ho complica. Contra això? Educació. Per a saber utilitzar les tecnologies i aprendre a identificar aquests comportaments.

M’agradaria parlar d’alguns mites sobre la violència de gènere. En casos de divorci, les denúncies es posen en quarantena?

Absolutament, no. La violència de gènere és una causa penal. Els jutjats de violència de gènere tenen competència en els casos de violència i els assumptes familiars relacionats amb violència. Si comença un judici de família i hi ha un episodi de violència, el jutjat de violència de gènere assumeix la competència. Una cosa no té res a veure amb l’altra.

En la meua experiència professional, el que m’he trobat són procediments de divorci en què una dona ha sigut víctima de violència de gènere i no ha volgut obrir aqueixa via. Elles creuen que és millor per als menors i prefereixen no fer-ho. I no m’ha passat una vegada.

Una altra afirmació: si telefones al 016, el denunciat es passa la nit al calabós.

A veure, cal deixar una cosa molt clara. El 016 no és un telèfon de denúncies. És un telèfon d’ajuda. Et pot acompanyar, assessorar... No és sol per a les víctimes, hi poden telefonar amigues, amics, família, algú que ha vist alguna cosa pel carrer... Qualsevol pot cridar. Encara telefonant la víctima, si ella no vol, el telèfon no avisarà la Guàrdia Civil o el jutjat. Una altra cosa és que, posada la denúncia i amb indicis que hi haja violència de gènere, que el metge haja fet el garbellament i es veja situació de perill, s’actua. Es telefona a la víctima perquè conte què ha passat i la Guàrdia Civil o la Policia ha de citar el senyor. Si entén que els fets són bastant greus, pot procedir a detindre’l o enviar-lo a declarar al jutjat. És una decisió policial que avalua el risc.

L’última: que la Llei de violència de gènere elimina la presumpció d’innocència.

No sé quin article de la llei parla de la inversió de la càrrega de prova o de la presumpció d’innocència. Tinc un doctorat en violència de gènere, me l’he llegida. La presumpció d’innocència és un dret fonamental en l’àmbit penal. Si aquesta llei passara d’aqueix precepte, no faríem falta els jutges. Quan es posa una denúncia, el denunciat és investigat, no culpable. Es duen a terme proves, es prenen testimoniatges i al final del procés es decideix per l’òrgan competent si s’ha comés un delicte o no. La presumpció d’innocència acompanya qualsevol persona investigada fins que es dicta el contrari.

La Fiscalia assenyala que el 0,01% de les denúncies són falses, mentre que alguns grups inclouen en aqueixa categoria les sentències absolutòries o les denúncies retirades.

Les dades són les que marquen la Fiscalia i el Consell General del Poder Judicial. Aquests percentatges no sé d’on els trauen, perquè el Consell parla de les resolucions oficials, dels jutges que dictem sentència. Una altra cosa diferent són els assumptes que acaben en arxivament. Pot ser perquè no hi ha prou prova que l’investigat és culpable, que no significa que la víctima mentisca, sinó que no hi ha prou proves; com no s’ha trencat la presumpció d’innocència, davant el dubte, es beneficia l’investigat. D’altra banda, tenim els casos en què la víctima s’acull al dret de no declarar, que sol ser la prova de càrrega. Si no tenim la seua declaració, pot faltar-nos prova. Tampoc significa que mentisca, sinó que té raons per no fer-ho.

Fa 10 anys que sóc jutgessa i, de denúncies falses per violència de gènere..., crec que n’he vist una. No obstant això, he tingut moltes denúncies falses o simulació de delictes en cas de robatori o furt de mòbils, d’estafar a assegurances... Podem parlar de les denúncies falses ací. En el cas de violència de gènere, es tracta de dades oficials, que són d’organismes públics i independents.

Quins riscos tindria tornar a considerar la violència de gènere com a violència domèstica?

Confie que no es duga a terme. Seria anar en contra de 20 anys d’evolució legislativa. Hem subscrit convenis internacionals i seria un gran pas arrere. Em sorprendria molt que es derogara una llei orgànica, però em preocupa que no faça falta. Pots tindre una llei i no dotar-la. Si no hi ha pressupost per a l’Observatori, per al torn especialitzat, per als centres de dona, l’especialització en salut... Hi ha altres maneres d’atacar les lleis: deixar que muiren.