L’odissea de denunciar la violència masclista: “El procés t’empeny a tornar amb ell”

María –nom fictici– té 52 anys, és administrativa de professió i és víctima de violència masclista. Un divendres, després d’un episodi greu de violència, va abandonar la llar que compartia amb la seua parella a València, on residia amb la seua filla, a qui està intentant “traure d’ací”. El mateix dia, María va anar a la Policia a posar una denúncia per maltractaments, va passar al jutjat de guàrdia i es va decretar una ordre d’allunyament del seu maltractador. Va eixir de casa amb la camisa a l’esquena i ja no tenia on anar.

Aproximadament sis mesos abans que començaren les agressions físiques, una amiga la va convéncer de telefonar al 016, el telèfon d’atenció a les víctimes, que deriva les telefonades segons la província de l’afectada. La conversa, diu, no va ser massa productiva. La van tractar amb supèrbia i de manera despectiva, explica. Després va acudir a un dels centres Dona 24 hores, que també presten aquesta atenció telefònica, per a assessorar-se. Allí, conta, li van dir: “Ui, ho tens fotut per a denunciar”. Sense un part de lesions no podria fer res. “Vaig eixir plorant del centre”, conta. I va tornar a casa.

María acudeix a contar la seua història acompanyada d’una amiga, amb qui viu de manera provisional fins que trobe faena i pis. No solament l’habitatge és propietat de la seua exparella, sinó que també treballaven junts, així que, a més de sense casa, es va quedar sense faena quan va decidir anar-se’n. La seua acompanyant també ho ha sigut en diverses fases del procés, testimoni d’algunes agressions, i va acudir amb ella a presentar la denúncia. També l’ha acompanyada alguna vegada als centres d’atenció i ha parlat amb les treballadores. “Et venen el 016 com una ajuda, que has de denunciar, que no estaràs sola... però et fan sentir com si no fores res”, diu, molesta amb el laberint burocràtic, que deriva d’una oficina a una altra. “Vas ací i allà i et diuen que és en un altre lloc, que sense això no pots fer res, que necessites mil papers...”, narra la seua companya. “Si vas a un centre abans de posar la denúncia, se te’n van les ganes”.

El dia de l’agressió que la va fer eixir de casa, va tornar a telefonar al 016 i la van remetre a passar pel centre a última hora del matí, sense concretar una cita. “Els vaig explicar que ja havia telefonat altres vegades, però, com que és anònim, no tenen registres, no recordaven el meu cas i jo no sabia amb qui havia parlat”.

La seua amiga la va convéncer d’anar directament a la Policia a interposar la denúncia i ací va començar el tràmit judicial. María havia saltat del cotxe que conduïa la seua parella llavors, enmig d’una baralla, i una testimoni va avisar un metge. El doctor la va atendre, a més, amb un quadre d’ansietat i en examinar-la va veure que hi havia alguna cosa darrere. “Em va dir ‘això no ve d’ara, veritat?”, i va redactar el document que acredita violència psicològica i el part de lesions, que va ser crucial en la resta del procés. “Va ser el meu àngel”, diu agraïda. L’endemà el jutge de guàrdia, vistes les lesions, va decretar una ordre d’allunyament. Qualifica de molt bona l’atenció mèdica, policial i jurídica, on els tràmits van ser ràpids i la van informar “de tots els llocs a què podia anar a demanar ajuda”. “Es van portar de meravella”, diu sobre la comissaria.

Dies després, amb la denúncia posada, va tornar al centre Dona 24 a informar-se sobre la manera de refer la vida. Allí, conta, es va sentir qüestionada. Qui la va atendre li va retraure que no hi haguera anat abans de posar la denúncia per a assessorar-se, que “cal pensar-s’ho molt abans de denunciar”. “Com pot dir-te això algú que se suposa que t’ajudarà quan estàs vivint un infern?”, exclama la seua amiga.

La tutela excessiva

“Vaig fer un muntó de tests, m’explicaven coses òbvies, com ara demanar un advocat d’ofici... Si jo he treballat sempre en aquest món, sé com es demana un advocat, necessitava una altra cosa”, critica, considerant que es busca fer un perfil de dona maltractada, i no n’hi ha. “Totes som diferents”, al·lega. Ambdues entenen que les treballadores han de fer la seua faena, emplenar formularis i guardar dades per a les estadístiques, però no consideren que siga el millor tracte per a una dona que està passant per una experiència traumàtica. “Ni et diuen el seu nom, això no et tranquil·litza”, afig la seua acompanyant. “Les funcionàries no tenen empatia”, lamenten.

Sol·licitar les ajudes econòmiques tampoc va ser fàcil. María s’havia quedat un cap de setmana sense casa i sense faena i necessitava “el que fora”. “Et suggereixen que hi ha gent que s’ho inventa per aconseguir-ne, com si t’acusaren del mateix”.

María diu que volia optar a un pis protegit per poder emportar-se la seua filla, però que no hi havia places i li van recomanar anar a un centre per a dones. Les condicions del centre, afig la seua acompanyant, “són com si foren per a menors d’edat, a les 8 has d’estar a casa”, “com has de refer la vida, com has d’anar a treballar si has de tornar a les 8?”, qüestiona.

Com que no hi havia pisos disponibles i no manifestar voluntat d’acudir a un centre, diu, li van preguntar si podria quedar-se a casa d’algun amic o familiar. “El seu remei era que fera tallers d’autoestima per a aprendre a demanar diners i casa a les meues amigues”, explica. “L’autoestima la recuperaré quan torne a tindre faena i una casa, no amb un taller”, sentencia. També, “que anara al metge a demanar pastilles, perquè estava nerviosa”. “Imagina una persona que no tinga recursos, que haja de vindre mil vegades ací, que se la qüestione... Tot això mentre ell t’envia missatges perquè tornes i et diu que canviarà... T’empenyen a tornar-hi”, considera la seua acompanyant.

Després dels centres, va acudir a l’Institut Valencià de les Dones a continuar informant-se, on també valora l’atenció. María, de moment, viu a casa d’una amiga i ha acudit –derivada pel centre– al programa València Activa, una iniciativa de l’Ajuntament per a recerca d’ocupació, on en un parell de mesos ha aconseguit entrevistes. Fins que trobe faena, rep una ajuda d’emergència de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, uns 200 euros per mes per a alimentació i productes d’higiene bàsica.

La veritat és que l’Administració no té precisament fàcil ajudar. Una burocràcia sobredimensionada, els recursos repartits, anys de paràlisi pressupostària en aquestes qüestions, posteriors a retallades socials, no deixen un panorama en què l’actuació siga efectiva, encara que n’hi haja voluntat.

Des de la Direcció General d’Igualtat de la Generalitat Valenciana defensen que els centres no són llocs per a adjudicar ajudes, sinó que assessoren les víctimes i les acompanyen en el procés. La distinció entre un lloc orientatiu i un altre d’adjudicatari, diuen, és important. També dubten que les treballadores socials, “amb la formació que tenen”, hagen qüestionat una víctima.

Els centres Dona 24 són punts d’informació i assessorament que deriven la víctima a altres serveis públics. El personal d’aquests centres du a terme avaluacions i tasques de suport a les denunciants. La Generalitat Valenciana té la tutela de diverses modalitats d’allotjament protegit: els centres d’emergència, els centres integrals i els pisos tutelats. Les sol·licituds i les avaluacions per als ingressos les fa el personal dels centres Dona 24, que valoren la situació i deriven a l’alternativa que consideren adient, “sempre que la situació ho requerisca per la gravetat dels fets patits, i quan no tinguen cap altre recurs d’allotjament alternatiu, no disposen de prou mitjans econòmics per a poder afrontar la situació de maltractament i córrega perill la seua integritat física i/o psíquica”.

Una comissaria única

Precisament el de la coordinació va ser un dels eixos del pacte valencià contra la violència masclista. També la creació d’una oficina de denúncies especialitzada per a “evitar la doble victimització” (Eix 3, objectiu 3.1, mesura 6). Precisament, l’oficina que ha causat el conflicte recent entre la consellera d’Igualtat, que és la vicepresidenta Mónica Oltra, i la de Justícia, Gabriela Bravo, per la seua ubicació. La titular d’Igualtat defensa que ha de ser contigua al centre, mentre que Justícia negocia amb el Govern central que se situe a la Ciutat de la Justícia.

En una entrevista aquesta setmana, la vicepresidenta i consellera d’Igualtat, Mónica Oltra, va defensar l’oficina que el seu departament fa dos anys que prepara. “El 60% de les dones víctimes de violència de gènere ateses durant el primer semestre del 2018 en la xarxa de centres van presentar denúncia” i l’oficina contigua permetria “completar el circuit” que segueixen les víctimes, que abans són ateses per psicòlogues, treballadores socials i assessorades per lletrades.

“Quan una dona arriba a un centre, no la pots portar directament a denunciar. Si acceleres el procés de denúncia i ella no està preparada, la cosa més probable és que es trunque i acabe no presentant-se al judici, no declarant en contra de l’agressor perquè es penedeix a mitjan camí”, explicava Oltra. Per això, busquen un espai més amable.

Segons les seues dades, en el primer semestre de l’any els centres van atendre 1.145 víctimes de violència de gènere, el 61% de les quals patien maltractament físic o psicològic. A més, un centenar havien patit violència sexual (agressions, abusos i assetjament).

El 2017, la xifra més alta des que existeixen els registres, es van comptabilitzar 166.620 denúncies i 158.217 víctimes, segons l’Observatori de Violència de Gènere, dependent del Consell General del Poder Judicial. La taxa mitjana de víctimes de violència de gènere a Espanya és, per cada 10.000 dones, 66,6 víctimes, una mica superior a la Comunitat Valenciana, amb 85,3. Pel que fa a les mesures de protecció, els jutjats van decretar 26.044 ordres de protecció en els jutjats ordinaris i més de 4.000 en els de guàrdia. En la meitat dels casos, diu l’informe, la parella convivia. El mateix any, els jutjats de violència sobre la dona van adoptar 23.874 ordres d’allunyament i 22.825 mesures de prohibició de comunicació. En resum: es van incrementar les sol·licituds i les ordres de protecció i, derivades d’elles, mesures penals com les ordres d’allunyament.

L’Estat, l’Administració pública, té recursos per a atendre les víctimes i per a treballar en la prevenció –fa ja deu anys de la Llei d’igualtat, prou per a anar articulant un sistema– però encara pesen anys d’abandó dels serveis socials. La falta de pressupost és un dels arguments esgrimits des de les administracions per a respondre a les queixes. El que no es finança, no existeix. I mentre la burocràcia es converteix en una odissea, la vida de les persones continua