Què es pot fer per reduir el rebuig a les renovables: tarifes més barates i participació local

“Renovables sí, però no així”. El lema ha proliferat en els últims mesos en concentracions en els entorns rurals i a les ciutats. L’aposta per la descarbonització és àmpliament compartida per partits polítics i sectors socials, llevat de les posicions d’extrema dreta i d’un sector reduït de negacionistes del canvi climàtic, però el model d’implantació de renovables de manera massiva genera nombrosos conflictes territorials. El marc, accelerat a Espanya pels fons europeus impulsats després de la pandèmia i atiat amb l’escalada de preus provocada per la guerra d’Ucraïna, ha derivat en una paradoxa: ecologistes manifestant-se contra mesures per a pal·liar el canvi climàtic.

En els últims mesos han proliferat les plataformes de rebuig a les macroplantes fotovoltaiques i parcs eòlics, que es concentren setmanalment en alguns punts de l’interior i que han alçat protestes en algunes ciutats. L’activisme contra el canvi climàtic conviu amb un activisme contra projectes de gran importància, que amaga una gran complexitat en la seua casuística. Les agrupacions que rebutgen el model que impulsa el Govern central, consideren les instal·lacions un atac al territori, tant des del seu valor paisatgístic com cultural, malgrat que alguns tenen informes favorables d’impacte ambiental.

Per a abordar la transició ecològica i el canvi de model, els experts coincideixen que la transició energètica a través de la tecnologia solar fotovoltaica és la més ràpida. Permet també un model més democràtic i participatiu i a Espanya, per la seua orografia i les hores anuals de sol, és una energia més aprofitable. L’impacte ambiental és més baix que el d’altres tecnologies, és necessària per a tancar les centrals nuclears i contribuiria a la reducció de la dependència exterior, però, per molta obstinació que hi posen els experts, el missatge positiu no sempre cala.

Entre els que s’oposen als macroprojectes que tenen avaluacions ambientals favorables hi ha varietat de grups. En el marc dels ecologistes hi ha algunes posicions anticapitalistes, que consideren els desenvolupaments massius de renovables com un negoci més de grans empreses que estan reconvertint-se, o els decreixentistes –sovint anomenats col·lapsistes en termes pejoratius– que consideren que la resposta al canvi climàtic és una reducció del consum i la producció i veuen en la transició energètica un canvi superficial, no de fons. A aquestes postures se suma el rebuig d’una capa de població des de postures identitàries, sovint vinculada amb els municipis d’interior on es projecten aquestes plantes. Fins i tot en alguns casos s’ha arribat a contraposar el model energètic amb la sobirania alimentària, malgrat que Espanya té un model exportador, al fet que augmenten les terres abandonades i al fet que gran part del territori agrícola va destinat als cultius industrials, vinya, olivera i alimentació per a bestiar.

El conflicte s’aborda des dels dèficits de governança, com un enfrontament territorial i un model extractivista: la ciutat es beu l’energia que extrau en els municipis en riscos de despoblació, s’emporta on no hi ha ningú l’impacte ambiental. En alguns municipis els agricultors i els propietaris del terreny se senten desemparats, no coneixen els procediments o els períodes d’al·legacions –exposats en el Butlletí Oficial de l’Estat– i perceben que des dels ministeris se’ls imposa un model que afecta directament el seu estil de vida. En altres casos, alguns partits polítics ho equiparen a la bambolla immobiliària, atesa la proliferació d’empreses i projectes, i reclamen una planificació territorial consensuada i ordenada. L’ambientòleg Andreu Escrivà apuntava en una entrevista recent algunes claus del conflicte en el seu aspecte més social: “Els canvis han de ser democràtics, consensuats i planificats; no imposats pel mateix sistema depredador que s’enriqueix”. El divulgador, que aborda aquestes qüestions en Contra la sostenibilitat (editat per Arpa i Sembra Llibres), considera que “no pot percebre’s que les ciutats demanem energia que vindrà d’un altre lloc (...) El que passa és una qüestió democràtica, necessitem explicitar que a les ciutats hi ha un compromís clar, que canviarem com produïm i com consumim energia”, i conclou que el canvi de model ha de ser més profund: “No té sentit que implantem milers d’hectàrees de plaques solars en el territori per a alimentar cotxes elèctrics en ciutats si no han canviat el seu model de mobilitat”.

El catedràtic de geografia humana de la Universitat de València Joan Romero anomena els llocs que perceben el mal “territoris de sacrifici” i relaciona els conflictes amb mancances de governança. En el volum Conflictos territoriales y geografías del poder, apunta la complexitat per a abordar el problema, ja que davant de l’efecte NIMBY (sigla en anglés de not in my back yard; al meu pati posterior, no), en altres llocs es produeix el YIMBY (l’efecte contrari, d’acceptació). “En uns llocs es generen conflictes entre empreses, veïns, propietaris de terrenys o caçadors. En altres, la resistència és menor o inexistent. No sols no hi ha unanimitat en les mateixes comunitats rurals, sinó que gran part de l’allau de peticions s’explica perquè molts propietaris de terres agrícoles han trobat en la instal·lació de plantes fotovoltaiques i de molins una font d’ingressos que no admet parangó amb els ingressos procedents de l’activitat agrícola i ramadera”, apunta el professor en l’article acadèmic, que recalca la diferència de preus per hectàrees segons l’ús.

Així doncs, indica, “es tracta per tant d’una modalitat de conflicte territorial complex, en què coexisteixen, en un context de relacions de poder molt desiguals, valors i interessos diferents i realitats molt diferents que no sempre s’han tingut en compte: una gran instal·lació no té el mateix impacte en un territori rural fràgil i amb una estructura atomitzada de la propietat del litoral mediterrani que en un medi de cereal extensiu de secà on predomina la gran propietat”.

Consens social i beneficis directes per a impulsar la transició

Per reduir el rebuig que generen alguns projectes en el territori i complir els objectius climàtics, l’ex-director general de Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana, Pedro Fresco, ha elaborat un document de propostes d’acció i comunicació. L’expert en el sector energètic analitza les causes del rebuig i apunta que “l’Estat ha de crear tota una estratègia comunicativa i un consens social ampli per explicar i promoure la importància de la transició energètica i la implantació de renovables, i com aquesta es convertirà en la principal palanca de desenvolupament econòmic del país”. Al seu judici, és vital fixar-ho com a “projecte col·lectiu”.

Fresco, que va deixar en la Direcció General un codi de bones pràctiques i d’incentius per als projectes més responsables, planteja en un dossier de l’Observatori de Transició Justa alguns d’aquests aspectes i advoca per un ampli consens social que “necessàriament ha de comptar amb els representants dels treballadors i de les empreses, i també d’altres sectors socials rellevants que han de sentir-se compromesos amb el projecte de descarbonització de l’economia”.

Però més enllà de les qüestions socials, l’ex-director general, expert en el sector energètic, advoca per mesures d’impacte directe en la població. Entre aquestes, planteja oferir electricitat més barata als veïns o a les empreses dels municipis mitjançant la bonificació de les factures, per la implantació de comunitats energètiques o sistemes d’autoconsum compartit; augmentar els ingressos dels municipis mitjançant alguna figura impositiva addicional –lligada a la generació anual–, o una aportació voluntària com a Alemanya; la creació d’oficines de suport als municipis per a poder gestionar de manera eficient els ingressos extraordinaris de la implantació de parcs renovables i incentius per als municipis que tinguen una implantació de renovables important, mitjançant la seua promoció turística o amb subvencions específiques

En l’àmbit burocràtic, proposa modificar les condicions d’adjudicació per premiar els projectes amb més participació social i la creació d’una via administrativa ràpida per a l’autorització dels projectes amb característiques d’excel·lència mediambiental i social. “La manera més efectiva per a reduir el conflicte social per la implantació de renovables és creant mecanismes per augmentar els beneficis que reben les localitats que els acullen”, conclou.