Sis afirmacions de Toni Cantó (d’ara i d’abans) que no són certes
La crítica al pretés pancatalanisme de l’esquerra valenciana és un dels pilars sobre els quals Toni Cantó està construint la seua campanya a la Comunitat Valenciana. El diputat de Ciutadans i precandidat a la Generalitat –a falta de primàries– vol importar el discurs que la formació utilitza a Catalunya i que, en algun cas, sosté en informacions falses. Cosa en què ja és reincident.
Un dels seus arguments més recurrents és la persecució del castellà en l’ensenyament valencià. “Estic fart que els nostres fills no puguen estudiar ni una sola hora en castellà en molts col·legis de la Comunitat Valenciana”, va dir diumenge en un acte públic a València. El diputat va utilitzar el dilluns per a justificar les seues afirmacions en una trobada amb periodistes un col·legi com a exemple d’absència del castellà que resulta que imparteix ensenyament en les dues llengües oficials. El partit ha eixit dimarts en defensa del candidat al·ludint a què es refereix a 204 centres d’infantil en programes experimentals. En aquesta etapa d’educació no obligatòria, en la qual no s’estructura la docència en assignatures, s’han implementat projectes aprovats pels consells escolars de cada centre, que utilitzen un 90% de les hores en valencià i un 10% en anglés a petició dels pares. A la Comunitat Valenciana hi ha més de 1.300 col·legis i en tots es donen com a mínim un 25% de les hores lectives en castellà, com a marca la llei. El model plurilingüe del Govern del Botànic prescindeix de les antigues línies educatives –castellà i valencià– i de la immersió lingüística i ha passat a un model trilingüe amb uns mínims d’ensenyament en cada llengua.
Una altra crítica educativa al Govern valencià sense base es refereix a les aules prefabricades. “S’han llevat menys barracons que en l’època popular”. El diputat va fer aquestes declaracions en un acte que va recollir l’agència EFE. Segons les dades d’Educació, s’ha reduït a la meitat el nombre d’alumnes que estudien en aules prefabricades, que han passat de 8.000 a 4.000. La Generalitat va aprovar el 2017 el Pla Edificant, que preveu la construcció de 200 col·legis públics i la reforma de 500 entre els anys 2018 i 2021. Des de l’inici de la legislatura s’han produït 700 actuacions en centres públics.
À Punt li sembla a Cantó un capritx molt car. El candidat de Ciutadans va arribar a afirmar, en el mateix canal que critica per sectari, que la televisió pública costa 9.000 euros per cada persona que la veu. Segons els pressupostos de la Generalitat, À Punt costa 11 euros per habitant. Si al que es refereix és a l’audiència, tampoc no quadren les xifres. Segons la quantitat esmentada per Cantó, només hi hauria uns 6.000 espectadors d’À Punt a la Comunitat Valenciana, tot i que les agències de mesurament indiquen dades molt superiors.
Les afirmacions errònies de Cantó no són noves i, de fet, constitueixen quasi un clàssic en les xarxes. “La majoria de les denúncies per violència de gènere són falses” va escriure quan era diputat d’UPiD (va deixar el partit el 2015 amb els cartells de candidat a la Generalitat als carrers), per defensar que les estadístiques estan esbiaixades. La Fiscalia només ha provat des del 2009 que 92 denúncies són falses, 131 si es conten les que estan en tramitació, davant dels 1,2 milions de denúncies acceptades. Hores més tard, el diputat es va disculpar per haver fet servir fonts errònies.
Cantó té el tuit fàcil. Per això va confondre una campanya publicitària privada amb una de l’Ajuntament de València. “Al tripartit valencià no li agrada el flamenc”, va escriure en el seu compte de Twitter, a propòsit d’una campanya de l’empresa Aftershare per als premis Jaume I que al·ludia als tòpics espanyols per a reivindicar la ciència. Albert Rivera va repicar l’afirmació, que va ser desmentida pel responsable de l’agència, Risto Mejide.
