El supermercat social que va donar menjar a milers de damnificats de la dana, en perill pel bloqueig d'Alfafar i la Generalitat

El supermercat social d'Alfafar és una iniciativa impulsada per la Coordinadora de Col·lectius del Parc Alcosa. Naix després de la catàstrofe de la dana com a resposta veïnal per a cobrir les necessitats de la població que van quedar desateses a causa de la inanició institucional. El mateix alcalde va denunciar a la premsa que “s'han oblidat d'Alfafar”, en referència a l'absència de bombers, l'UME o la Guàrdia Civil.

La societat es va bolcar amb els municipis afectats per la dana. Usuaris de totes les parts d'Espanya i, per descomptat, de la Comunitat Valenciana, es van solidaritzar amb els veïns damnificats enviant menjar, roba i ajuda a la zona zero de la catàstrofe.

No obstant això, aquesta iniciativa solidària està extremadament necessitada d'una forta coordinació per a l'organització i el repartiment d'aquestes donacions. Quan parlem de desenes de tones de queviures entregades de forma espontània per part de ciutadans i municipis de tota Espanya, la gestió –de la qual també es van fer càrrec algunes organitzacions com Creu Roja– és un aspecte clau perquè aquesta solidaritat aterre a les cases de les persones afectades i, per tant, es faça efectiva.

En aquest context, la gestió veïnal va proliferar per tots els municipis afectats i es va articular de manera espontània i comunitària per suplir les mancances inicials de les administracions. Aquesta mobilització ciutadana va donar lloc a la creació de punts de recepció d'ajuda en escoles, parròquies, botigues i casals fallers.

El supermercat social va néixer així amb l'objectiu de distribuir aliments, productes d'higiene, mobles i electrodomèstics entre les famílies damnificades. L'UME va obrir l'espai que es va convertir en un centre de coordinació d'emergència organitzat pels mateixos veïns.

Després de quasi dos anys, el supermercat social continua la seua tasca facilitant la cistella de la compra a aquells veïns que viuen per sota del salari mínim. Toni Valero, representant de la Coordinadora de Col·lectius del Parc Alcosa, explica en una conversa amb elDiario.es la funció de l'espai solidari actualment i els motius del desallotjament al qual s'enfronten per part de l'Ajuntament d'Alfafar.

A qui es dirigeix el projecte?

Es tracta de persones que no compleixen els requisits per a accedir a determinades ajudes dels serveis socials. Segons explica Valero, “la iniciativa no és una resposta a la pobresa extrema. La pobresa extrema és una altra cosa. Són les persones que estan al carrer demanant i no tenen res”.

Per tant, la proposta es dirigeix majoritàriament a la població vulnerable que viu per davall del salari mínim i que, com a resultat, “es queda en una mena de llimbs en què no té prou per a cobrir les seues necessitats, però tampoc rep suport, cosa que la condueix a una dinàmica d'empobriment de la qual és difícil eixir”.

Aquesta conjuntura no és exclusiva del seu municipi, exposa el representant de la Coordinadora, sinó que és un problema que afecta en general tota la societat: “És una problemàtica nova que naix com a conseqüència de les societats postmodernes. Això fa 50 anys no es donava, però hui és una realitat. Hui hi ha una població desplaçada a les grans ciutats”.

Un exemple paradigmàtic són, segons Valero, les persones que no estan en condicions de ser contractades per raó d'edat o que no compten amb les capacitats físiques o psicològiques necessàries per a poder treballar en el model de contractació vigent actualment, però que tampoc poden accedir a una baixa mèdica. Això genera processos d'exclusió i d'empobriment que no són atesos: “els serveis socials només atenen les necessitats, diguem-ho així, de pobresa extrema”.

Quina tasca duu a terme el projecte?

El supermercat social és una resposta a aquesta problemàtica: “per a aquestes persones, que han de triar entre poder pagar el lloguer, la llum, l'aigua o el menjar, facilitar-los la cistella de la compra és una cosa que repercutirà positivament en la seua qualitat de vida”. Tanmateix, la seua funció no s'esgota ací. L'espera prèvia a l'entrada del supermercat constituïx un espai de trobada entre treballadors socials i voluntaris que acompanyen els veïns en altres aspectes fonamentals.

Durant la visita al supermercat, amb motiu de conéixer més a fons la iniciativa, vam poder observar com, a la cua, es preguntava a cada persona per les seues necessitats prioritàries i se li oferia suport en la gestió de tràmits: “hi ha reunions on s'analitzen quines són les circumstàncies de cada persona, però no te les imagines com se sol treballar als serveis socials, sinó d'una manera molt més pròxima”. A més, Toni ens explica que, durant el procés de regularització, el supermercat es va convertir en un punt de trobada per a ajudar a gestionar la documentació necessària.

On se situa el conflicte?

Toni Valero explica que l'Ajuntament argumenta que el repartiment d'aliments, una vegada passada l'emergència immediata de la dana, “ja no té sentit”. Davant d'això, el representant assenyala que, mentre continue havent-hi veïns que hagen de triar entre pagar el lloguer o el menjar, la iniciativa sí que té sentit.

Per la seua banda, el consistori afirma que “les cues estigmatitzen les persones”. Valero rebutja aquest argument i insisteix que, lluny de sentir-se estigmatitzats o assenyalats, són els mateixos veïns del barri els qui s'organitzen per a dur a terme la iniciativa. En aquest sentit, sosté: “tot aquest discurs que diu que les cues enlletgixen socialment, que assenyalen la població que està fotuda, tot aquest discurs que utilitza l'Ajuntament cau en el moment que observes les persones i parles amb elles”.

El motiu més cridaner pel qual volen tancar el supermercat és que l'edifici manca d'una autorització administrativa formal: “L'equip de govern decideix que ens n'hem d'anar, perquè no estem en una situació regular, però no estem en una situació regular perquè qui la pot fer regular –que són ells mateixos– no ho fan”.

No obstant això, segons ens comunica el representant, l'última “excusa” esgrimida per desallotjar el local, i sota la qual s'empara la corporació municipal governada pel Partit Popular, és que el local ha de quedar lliure per construir un refugi climàtic. Valero aclareix que no s'oposa a aquest projecte –de fet, afirma que és una reivindicació del barri des de fa anys–, però proposa que el supermercat continue fins a l'inici de les obres i després es trasllade a un altre local públic o que es done ús a l'antic IES Jaume I, que es troba en un estat d'abandonament i deteriorament total, actualment propietat de la Generalitat.

L'Ajuntament rebutja la possibilitat de traslladar el supermercat a un altre espai públic. En aquest sentit, la Coordinadora denuncia una “estratègia de repressió” contra el moviment veïnal: “És el debat de si el públic està en mans de qui té la gestió administrativa de l'Estat o el públic és un concepte on la població també –a través del dret de participació– entra en l'ús d'aquests espais. És com si diguérem, què és democràcia? Votar cada quatre anys o participar dia a dia en les decisions que es prenguen en el teu entorn? Doncs això és exactament igual”.

L'organització comunitària com a resposta col·lectiva

El representant de la Coordinadora sosté que el principal valor de la iniciativa no reside únicament en la seua capacitat per a cobrir necessitats bàsiques, sinó en el model de xarxa comunitària que representa: “La mateixa gent que té aquest problema és la que s'ha organitzat i la que, juntament amb altres persones que estan en una situació similar, busquen una solució”.

Aquesta organització horitzontal enforteix el teixit comunitari en situar els veïns com a protagonistes, cosa que evoca inevitablement aquelles paraules que van recórrer els carrers enfangats durant la dana: “El poble salva el poble”. Quan la iniciativa naix des de baix, el barri deixa de ser un receptor passiu d'ajudes per a convertir-se en un subjecte col·lectiu capaç d'identificar necessitats, mobilitzar recursos i defensar els seus propis drets.

Això no significa, ni de bon tros, que les institucions no tinguen cap mena de responsabilitat ni d'utilitat o que calga prescindir-ne. Al contrari, l'Administració pública té l'obligació de garantir els drets socials de la ciutadania, assegurar l'accés als recursos bàsics i oferir una resposta eficaç davant de situacions d'emergència i vulnerabilitat. No obstant això, l'organització comunitària pot complementar aquesta tasca detectant necessitats que sovint queden fora dels canals institucionals i generant xarxes de suport des del mateix territori.

Quan parle de complementarietat em referisc, precisament, a la possibilitat que totes dues formes d'actuació no només convisquen, sinó que es reforcen mútuament. L'organització comunitària horitzontal, nascuda als mateixos barris, no substitueix les institucions, sinó que les interpel·la. Aquesta xarxa comunitària té la capacitat de dialogar amb l'Administració i, si cal, exercir pressió per a reclamar respostes, recursos i polítiques públiques que garantisquen els drets de la ciutadania. En aquest sentit, una comunitat organitzada no debilita les institucions: les fa més conscients de les necessitats reals del territori i contribuïx a construir una resposta col·lectiva més eficaç i pròxima.