La Secció Quarta del TSJ ens vol governar
Al juliol va ser el Tribunal Suprem i al setembre ha sigut el Tribunal Constitucional. L’obstinació de tres magistrats del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana per perseguir un decret del Govern valencià de gener del 2017 que ja no és vigent manca de base legal. El Suprem va parlar de “la pèrdua sobrevinguda de l’objecte processal”. El Constitucional ha parlat d’incompliment del “deure de fonamentació” i ha afegit, amb un enuig a penes dissimulat, que cal extremar “les garanties destinades a impedir un ús inadequat de la qüestió [d’inconstitucionalitat, que pot plantejar un òrgan judicial], com seria promoure-la per a obtindre pronunciaments innecessaris o indiferents per a la decisió del procés en què aquella se suscita”.
La Secció Quarta, formada per tres de la vintena llarga de jutges que integren la Sala Contenciosa Administrativa del TSJ de la Comunitat Valenciana, s’ha extralimitat en el seu acaçament a la política de plurilingüisme del Govern del Pacte del Botànic, que formen el PSPV-PSOE i Compromís, amb el suport parlamentari de Podem. El seu leit motiv ha sigut impedir que es “discrimine” el castellà, fins a extrems de no voler abandonar la persecució fora de les seues competències de la política del conseller d’Educació, Vicent Marzà, de Compromís, ni després que derogara la norma que el tribunal va anul·lar parcialment a instàncies del PP i d’organitzacions contràries a la promoció del valencià en l’ensenyament.
A la vista de l’anul·lació d’una dotzena d’articles pel TSJ, Marzà va optar després de l’estiu de 2017 per derogar el decret que implantava un model nou d’ensenyament plurilingüe del castellà, el valencià i l’anglés, basat en l’incentiu d’obtindre certificats de capacitació en anglés vinculats a l’obtenció de certs nivells de coneixement del valencià. El va substituir per una altra normativa d’urgència per a organitzar el curs 2017-2018 i al final del 2017 el Consell va aprovar un decret llei, que es va convertir en llei al febrer del 2018 amb l’aprovació corresponent en les Corts Valencianes.
La llei ara en vigor aposta per un model de plurilingüisme que, a partir d’uns mínims de 25% de valencià i de castellà, i del 15% d’anglés, permet als centres triar la major o menor incidència de cada idioma en l’ensenyament i deixa per a una altra norma l’acreditació dels nivells de cada llengua. El conseller Marzà ha explicat que l’objectiu és superar des de l’autonomia de cada projecte educatiu de centre l’estancament i la “segregació” que produïa a les escoles l’anterior model de línies d’ensenyament en valencià o en castellà. “Podem dir, d’una vegada per sempre, que l’ensenyament plurilingüe és ja majoritari i hegemònic en totes les nostres comarques”, proclamava aquesta setmana a Brussel·les amb motiu del Dia Europeu de les Llengües.
Pactada pels tres socis de l’Acord del Botànic, la llei va servir, de fet, per a blindar l’ensenyament plurilingüe davant de la croada dels tres magistrats del TSJ, convertits en una prolongació de l’oposició que el PP i Ciutadans mantenen en el Parlament valencià amb una radicalitat especial en aquesta matèria. A partir de l’aprovació, si algú considerara il·legal la nova norma, hauria d’acudir al Tribunal Constitucional, atés que té rang de llei.
I resulta que ho va fer la mateixa Secció Quarta, usant la via de la tutela judicial, amb l’argument que aquesta llei “impedeix l’execució de les resolucions judicials” que havia dictat en relació amb el primer decret.
No obstant això, la Fiscalia General de l’Estat va instar a la no admissió de la qüestió d’inconstitucionalitat plantejada, entre altres coses, perquè “no s’hi al·ludeix en cap moment a la raó per la qual es consideren aplicables les normes derogades (entre les quals el decret llei qüestionat) i per què han de prevaldre sobre la norma vigent en dictar-se la interlocutòria de plantejament”.
Per acabar-ho d’arreglar, els jutges José Narbón, Miguel Ángel Olarte i Manuel José Domingo Zaballos, de conegut tarannà conservador, van dictar mentre el Constitucional estudiava la qüestió una sentència que anul·lava el decret de gener del 2017. La Generalitat hi va recórrer mentre el PP ho exhibia com una desautorització a la política de l’esquerra i el Consell clamava pel fet que es tractava d’una normativa que no estava en vigor. El Tribunal Suprem va rebutjar assumir el recurs i assenyalava precisament que aquest decret no podia ser objecte de litigi, perquè ja estava derogat.
Aquesta última maniobra, la de dictar sentència sobre el procediment en què s’ha sol·licitat la qüestió d’inconstitucionalitat, és la que ha exacerbat el to de la garrotada que el Tribunal Constitucional propina en la seua resolució del 18 de setembre passat a la tossuda secció del TSJ valencià. “La qüestió d’inconstitucionalitat no és un mitjà del que puguen servir-se els òrgans judicials per a pretendre del Tribunal Constitucional la depuració abstracta de l’ordenament jurídic, sinó un instrument processal posat a la disposició dels que, per a conciliar la seua obligació de submissió a la llei i a la Constitució en els casos en què tinguen dubtes fundats sobre la constitucionalitat de la norma o les normes amb rang de llei que hagueren d’aplicar en l’assumpte sotmés a enjudiciament”, adverteix l’alt tribunal.
Compte amb el valencià
Aquest intent des d’un tribunal de fer una urpada a una llei que queda fora del seu abast i l’actitud intervencionista d’aqueixos jutges en l’àmbit propi del govern autonòmic han sigut reiteradament criticats per la Generalitat Valenciana en relació amb la Secció Quarta del TSJ. La vicepresidenta Mónica Oltra, com a portaveu del Consell, ha invocat sovint la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, vigent des del 1983, que reitera la necessitat d’atorgar “especial protecció i respecte a la recuperació del valencià” perquè “aconseguisca la seua total equiparació amb el castellà”.
“El decret estableix que totes les mesures de promoció i protecció (del valencià) no es faran en detriment del castellà. És molt incomprensible que s’anul·len uns preceptes determinats que no limiten el castellà, sinó que el que fan és un tractament de promoció com mana la Constitució d’una llengua que està minoritzada i, per tant, s’ha de protegir”, argumentava Oltra el juliol passat després de l’anul·lació parcial, una vegada més, per part de la Secció Quarta del Contenciós Administratiu, d’11 articles de la norma que regula l’ús del castellà i el valencià en l’Administració autonòmica. L’argument de fons era el mateix, la pretesa discriminació del castellà pel fet de donar al valencià la consideració de “llengua destacada” de l’Administració. Els magistrats van considerar contrari a dret que els funcionaris de la Generalitat tingueren l’obligació d’iniciar la comunicació amb els ciutadans en valencià.
Una educació concertada intocable
Més dura va ser Oltra amb el mateix òrgan judicial quan va obligar el departament d’Educació a mantindre les subvencions a desenes d’aules de l’educació concertada que havia suprimit, perquè hi havia prou oferta en la xarxa pública.
“El concert s’explica, des del prisma constitucional i legislatiu, perquè suposa un sistema on es deixa als pares l’elecció del tipus d’educació que volen per als fills dins de les limitacions de la mateixa Administració”, afirmaven els jutges del TSJ en la seua resolució. “En l’elecció no existeix el principi de subsidiarietat, és a dir, el concert no té com a objecte suplir la manca de centres públics, sinó permetre als pares prendre la decisió del tipus d’educació que volen per als fills”.
Aquest argument, tan característic de la dreta, ha portat la Secció Quarta a l’extrem d’obligar l’Administració valenciana a mantindre aules concertades, encara que no facen falta, fins i tot en batxillerat, un tram educatiu no obligatori en què va introduir el PP els concerts quan governava.
“No s’està fent una tutela de drets, sinó de privilegis”, es va queixar en el seu moment Oltra, que es va declarar “estupefacta” davant les decisions del TSJ en aquest assumpte.
Excés de zel amb la Religió
L’excés de zel dels jutges de la Secció Quarta –el Govern del Botànic no té problemes similars amb cap altre òrgan del TSJ– els ha portat a passar-se’n de frenada en altres fronts del debat educatiu.
En resposta a un recurs d’una associació de professors de Religió, els tres “mosqueters” del TSJ van tornar a esmenar la plana a la Generalitat Valenciana i van emetre una interlocutòria en què obligaven l’Administració a oferir l’assignatura de Religió Catòlica entre les matèries optatives de segon de batxillerat.
Les autonomies, segons la Lomqe, poden oferir fins 15 matèries optatives, entre les quals els alumnes han de triar-ne un mínim de dues i un màxim de tres. La resolució obligava a tornar al decret d’organització d’aquesta etapa no obligatòria de l’època del PP. El problema és que, tal com va subratllar de seguida el conseller Marzà, en l’època del PP tampoc es va incloure la Religió entre les matèries optatives. El tema està pendent d’aclariment.
