Xavi Sarrià: “Una manera de lluitar contra el feixisme és entendre la nostra història, que desmunta la ultradreta”

El músic i escriptor Xavi Sarrià (Barcelona, 1977), exlíder de la mítica banda Obrint Pas, presenta el seu nou disc en solitari Causa. Una mena de relat històric de les lluites populars que dignifica i recupera la cultura andalusina i morisca. Sarrià reflexiona en aquesta entrevista sobre les llengües minoritzades, l’exclusió de la música en valencià i el nou escenari en què bandes valencianes com Zoo arriben als escenaris de zones castellanoparlants amb un èxit tremend, com ja va passar amb Obrint Pas. El músic prepara la nova gira de presentació del disc i continua treballant des de l’activisme cultural i el cooperativisme editorial. 

Aquest disc té moltes arrels en la història més desconeguda del País Valencià. Per què?

He aprés molt amb aquest disc i un dels temes és aquest passat andalusí i morisc, que no coneixia molt. Com no es coneix molt en general en la nostra societat. Crec que és un gran tema a redescobrir, que gràcies a historiadors des de l’acadèmia s’ha investigat, però també gràcies a la música s’ha pogut recuperar molt, amb Al Tall, Carles Dénia o Pep Gimeno Botifarra. T’adones que hi ha tot un tresor cultural i literari i de com han perviscut la música i els cants dels desposseïts de la seua terra i de la seua identitat, que fins i tot van patir les persecucions i les expulsions. Malgrat tot això, han perviscut cants com el Cant de batre i altres gràcies al fet que la gent més menyspreada culturalment ha mantingut cants mil·lenaris que hui dia són un tresor, com el que significa el flamenc. S’ha mantingut gràcies a aquesta tradició oral, i després Vicent Torrent o Pep Gimeno Botifarra ho han dignificat. 

Malgrat un cert menyspreu. 

El Botifarra deia que la gent reia quan cantava això, però els agricultors anaven al teatre a escoltar-lo. Això tan bonic ho cantem nosaltres, deien. Tenim en la nostra música una història de lluita, de supervivència, de resistència que ha perviscut durant generacions. La cançó del disc titulada Balansiya parla una mica d’això: quan ens trobem per cantar en aquests saraus que encara es fan en molts pobles i es canten cançons d’influència diversa, però que moltes venen d’aquesta història de sofriment i de dolor. Però al mateix temps, quan cantem, ens ajuda a tirar avant i a retrobar-nos en aqueixa comunitat. Per això deia la cançó “Si cantem, mai morirem”.

Què has aprés d’aquest passat?

El món d’al-Àndalus i dels moriscos és tan gran en diferents períodes, amb tants anys d’història, que està per redescobrir. La nit ferida és una cançó que parla especialment de l’expulsió dels moriscos i és una altra història de què tampoc hem parlat prou: com es va organitzar aquesta campanya de neteja ètnica tan bèstia i de tot el que va significar, a més de la resistència que hi hagué en zones com la Vall de Laguar o a l’interior valencià, on famílies i comunitats senceres van lluitar contra un dels exèrcits més poderosos del món. I això que sembla una pel·lícula, si fora una cosa americana seria una sèrie de Netflix. Tenim aquesta història del que ha patit la gent d’ací i no li donem valor. Ha sigut esborrat i silenciat i crec que hem de recuperar totes aquestes històries. 

Com s’ha plasmat aquesta història en Causa?

En el disc hi ha tot un relat històric que arriba fins hui dia. Però aquest relat històric ens ajuda a arrelar-nos i descobrir quina història més potent que tenim, com la gent més humil ha resistit en tants moments difícils. Crec que en aquest moment de crisi, ens ajuda a tirar avant. 

Quins elements comuns amb el present has observat? 

Continua passant: el supremacisme, el racisme, la persecució de les cultures minoritzades. És un discurs que està fins i tot en les institucions, hui dia té molta força. Una manera de lluitar contra el feixisme i contra el supremacisme és entendre la nostra història, que desmunta els mites que llança la ultradreta. Al mateix temps, ens ajuda a entendre d’on venim i com s’ha lluitat històricament contra això. A part que el que ajuda a desmuntar el feixisme és l’organització popular, que continua havent-hi gràcies a tanta gent. 

Quan tocàveu en Obrint Pas, malgrat els concerts multitudinaris i de les gires a l’estranger, el grup era pràcticament invisible a Espanya. Com heu viscut els músics que useu el valencià aquesta situació?

Sempre hem tingut la sensació que no comptàvem. Només pots ser notícia en el teu territori i, si triomfes un dia a Madrid, no hi ets notícia. Sempre intentem trencar aquell prejudici que la música en valencià és per a valencianoparlants. Primer de tot, perquè en el nostre institut la majoria de gent parlava en castellà i també venien als nostres concerts, nosaltres véiem això. Si arribem a la gent castellanoparlant, per què hi ha aquest prejudici que ens han inculcat que cantant en valencià només podies tocar en els territoris de parla catalana? És un prejudici que ve de molt lluny. La meua àvia, sempre que li deia que anàvem a tocar a Berlín o a Nova York, preguntava si allí ens entendrien. I era una dona conscient i militant, però tenia aquest prejudici. Venim d’això. 

Com viu un artista que utilitza una llengua minoritzada?

El valencià era una llengua menyspreada, nosaltres parlàvem en valencià, però no sabíem ni per què ni com ni quan. Anomenàvem Xàtiva socarrada i no teníem ni idea per què; jo pensava que era perquè feia calor i després vaig descobrir que era perquè la va cremar el rei Felip V. No en teníem ni idea! Veníem d’això. Tot això continua molt present. Nosaltres vam intentar fer el salt per a tocar en festivals com el Viñarock i vam ser un dels primers grups que hi cantàvem en valencià. Era estrany, a vegades teníem la sensació que érem un grup de segona. Però gràcies al treball de picar pedra i desmuntar tots aquests prejudicis vam aconseguir tocar en molts llocs i viatjar per tot el món. 

Viatjant pel món ens vam adonar que a la gent li feia igual, perquè no entenen ni el valencià ni tampoc el castellà. Quan vam tocar al Japó, la gent de seguida connectava amb la nostra música, la cultura i les idees. Vam decidim viatjar allà on poguérem i la nostra sorpresa va ser que sempre, en cada lloc que anàvem, hi trobàvem gent que se sabia les nostres cançons; al Japó un paio va vindre amb una dolçaina. Clar, podem trencar aquests murs i grups com Zoo ho estan fent amb molta força, continuen batallant també contra aquests prejudicis, cada vegada sembla que aconseguim minar una mica tot això, encara que continua sorprenent que per cantar en valencià ja no eres notícia en tot l’Estat espanyol. Però cada vegada es va més enllà. La música en valencià és la història d’anar, pas a pas, avançant i superant obstacles. 

Hui dia, la música en valencià sembla més normalitzada i ja no tan encasellada en la reivindicació i en uns estils determinats. 

Sempre va bé que hi haja diferents estils i actituds. La música en valencià és una amalgama de grups molt diferents entre si, de fet nosaltres sempre hem lluitat per tocar en concerts amb grups que s’assemblen a nosaltres. Hem d’estar ací i trencar explotar bambolla en què se’ns volia arraconar. Ja hi havia molts grups de diferents estils que feien coses molt diferents. Aquesta és la sort, que des del principi hi ha hagut diferents estils. 

En els 90 teníem un context molt hostil sense cap suport institucional (per no dir que teníem una hostilitat institucional) i se’ns censurava en la televisió pública, costava molt eixir en els mitjans. Es va reactivar una xarxa de resistència cívica, cultural i social en què es va batallar per fer front a aquesta ofensiva neoliberal i uniformitzadora que patim, en defensa del territori, dels drets socials o dels drets lingüístics i culturals. Va fer que en la nostra època hi haguera molt de missatge en la música. Crec que hui hi ha una diversitat molt gran i la millor cosa és que érem molt poca gent i ara som molta gent fent música de diferents estils. Des de la cançó fins al rap, el pop, la música tradicional. Sandra Monfort està fent coses molt bones des d’aquest camp entre la música tradicional i actual. El bo i desitjable és que hi haja de tot i que cadascú tinga la seua actitud davant el moment actual. 

En els teus últims treballs i directes destaca molt la incorporació del format audiovisual. A què es deu?

Vam fer el documental amb David Segarra, que ha sigut amic de tota la vida. Quan vam fer No s’apaguen les estreles,parlant amb ell m’imaginava fer un concert amb gent esmentada en la cançó que apareguera, però de cada persona podies fer un documental, perquè eren molt potents. I vam decidir fer un documental de tot això. És molt canyer, perquè és molt necessari crear aquest relat. Nosaltres mateixos no coneixíem moltes de les històries que explica el documental. Com és possible que tinguem tants exemples i referents de lluita que siguen tan desconeguts? Han estat tan silenciats que ara ens costa posar-los en valor. 

Crec que és fonamental crear aquest relat de les nostres lluites populars. Si no ho fem nosaltres, no ho farà ningú, al contrari, se’ns imposarà un altre relat. Recuperar la història tan extraordinària de la Pastora, entendre-la bé de boca de la seua neboda, que és la primera familiar que l’explica. Així incrustem el documental en el directe. En el nou directe també estem treballant per continuar amb aquest camí de mesclar audiovisuals, perquè tenim cada vegada més la possibilitat tècnica de fer-ho i crec que és molt interessant la mescla amb la música. Un concert és un ambient de festa, però també és un moment d’emocionar-te i de recordar d’on venim i de cantar junts. 

A més, també has incorporat un format més íntim en els concerts. Com ha influït la pandèmia en això?

Al principi, la pandèmia ens va descol·locar a tots. Jo tenia una gira preparada per a tot l’any. És molt desconcertant, perquè la música, com tot, l’has de planificar amb temps, no se sabia quant duraria. Com tota la gent de la música, vam passar aquell any en blanc. Però després vingué la cançó No s’apaguen les estreles i vam pensar a fer un concert sobre això. L’alternativa que teníem era fer concerts asseguts i jo vinc de fer molts acústics, però volia fer alguna cosa més, un espectacle que aportara també al moment. I aquest No s’apaguen les estreles tenia aquestes històries de resistència popular, va ser molt bonic fer aquest concert en el Teatre Principal dos dies seguits. També m’ha ensenyat ara a tindre un altre registre en els concerts. Farem en aquesta gira una mescla amb l’electrònic que hem fet tota la vida, pensant més en un format més teatral en l’escenari. Hem aprés molt en aquesta temporada de la pandèmia i tenim la capacitat d’adaptar-nos a les circumstàncies. Venim d’aquesta cultura de guerrilla d’adaptar-se i d’intentar traure el màxim de profit de la situació amb pocs mitjans.

Com veus hui dia la cultura valenciana?

Tinc la sort de treballar en el sector del llibre, que m’apassiona, i des del cooperativisme i els valors socials que implica. Crec que la cultura al País Valencià té molta força, a vegades no es veu prou, malgrat haver patit molts anys la minorització i el menyspreu. Ens costa molt visibilitzar tot això, però cada vegada es normalitza més que hi haja tantes expressions culturals amb una repercussió i una força que estan transformant la societat. La música ha ajudat molt a sembrar tots uns canvis de mentalitat i de crear referents i relats, però també la literatura i el teatre i la cultura en general. Venim d’aquesta mentalitat de resistència, d’intentar fer molt amb pocs mitjans, i això també ens ha ensenyat a adaptar-nos a moments difícils, a reinventar-nos, a, quan no hi ha suports, mantindre aquesta xarxa popular que fa possible que si hi ha hostilitat es mantinguen altres activitats, concerts o presentacions. Això és un gran aprenentatge que vam fer, continuem fent i s’ha de mantindre. És una lliçó de com al País Valencià es manté viva la cultura gràcies a la faena de tanta gent.