Vicent Marzà i la dreta desconcertada
Si a Espanya hi ha un bloc social compacte és la dreta que representa políticament el Partit Popular, econòmicament la gran patronal i ideològicament la jerarquia catòlica. Era d’esperar que es rebolicara davant de la pèrdua del poder institucional i d’uns privilegis que considera naturals, ja que cap govern no els ha qüestionat durant els últims trenta anys. D’aquesta manera s’expliquen les seues reaccions furibundes davant d’algunes mesures –extremament moderades– que han pres els nous ajuntaments del canvi i els seus atacs preventius contra l’amenaça que perceben en la unió de Podemos, IU i les confluències.
En el cas del País Valencià, el resultat de les eleccions de fa un any va deixar la dreta política escapçada i desconcertada, sense referents i sense discurs. Posteriorment, una successió d’operacions judicials i policials han comportat el desmantellament de l’anterior cúpula del PPCV –Rita Barberá, Francisco Camps, Juan Cotino, Serafín Castellano, Alfonso Rus, Alfonso Grau…– i el descrèdit de la nova direcció d’Isabel Bonig, totalment deslegitimada per a obrir la boca en qualsevol tema que tinga cap relació amb els diners públics. Així estàvem, sense oposició real al govern del Botànic, quan les altres dues potes del trident reaccionari van trobar l’oportunitat de recuperar el pols perdut amb les mobilitzacions de l’ensenyament concertat. I el PP es va sumar al sarau.
Aquest cap de setmana hem vist a València una concentració que recordava, en versió reduïda, les manifestacions convocades pels sectors ultracatòlics durant la primera legislatura de Zapatero. Si en aquell moment el pretext era un presumpte atac a “la família” per les lleis de l’avortament o del matrimoni homosexual, ara la consigna mobilitzadora és la defensa de “la llibertat” presumptament vulnerada per la política educativa del Consell. Grans paraules per a grans mentides: ni es va obligar ningú a avortar o a canviar d’opció sexual, ni s’ha alterat substancialment la política de concertació seguida fins ara. I no deu ser perquè no cal, atés que encara es continuen finançant amb diners públics col·legis que segreguen per sexe i etapes no obligatòries, com el batxillerat.
L’equip del conseller Marzà –el nou Anticrist per a la premsa facciosa– s’ha limitat simplement a defensar allò que ha de gestionar: l’escola pública, garantia d’inclusió social sempre que tinga prou mitjans per a atendre dignament l’alumnat. Després d’uns quants anys de retallades continuades d’unitats públiques mentre s’ampliava la concertada, la Conselleria ha decidit l’arranjament escolar amb un criteri tècnic inapel·lable: les necessitats d’escolarització en cada districte. El resultat ha estat la creació de 415 unitats en l’escola pública i el manteniment del volum global de la concertada, perquè se n’han compensat altes i baixes després d’haver acceptat algunes de les al·legacions plantejades. És a dir, gens de persecució, sinó l’aplicació estricta de la llei, que preveu la concertació com un mecanisme subsidiari per a atendre la demanda educativa que no puga satisfer la xarxa pública.
De fet, els atacs de la dreta política i els seus corifeus mediàtics contra Vicent Marzà són preventius, perquè saben que en els pròxims exercicis s’hauran de revisar els concerts que el PP no va poder blindar. I la seua motivació és clarament econòmica, ja que confonen interessadament la “llibertat de triar” amb el fet que la seua particular elecció siga costejada per tots amb càrrec al pressupost públic. Per això des d’aquesta tribuna, com a ciutadà i pare de dos escolars de primària, vull fer arribar al conseller Marzà tot el meu suport i també l’exigència que es mantinga ferm en la defensa de l’ensenyament públic. Cap pas arrere, Vicent.
