Violències

Acabem una setmana on la violència masclista ens ha colpejat de la forma més brutal i més insuportable, l'assassinat de dues xiquetes a mans del que deia ser el seu pare. El feminicidi més horrorós, matar les filles com si no foren res, només per crear dolor la seua mare. Un dolor infinit. No és pot ser més cruel. No es pot ser més covard. Terrorisme masclista en estat pur.

La perversió culmina quan alguns mitjans han posat nom i «bones paraules», el «pobre» tenia problemes econòmics, el «pobre» no portava bé que la dona volguera separar-se... Doncs així és, els assassins de dones, són «pobres» bons xics, d'eixos que tothom corre a defensar-los, d'eixos que tenen «denúncies falses», d'eixos que són tan amables i bona gent... Caldrà insistir mol molt més, els terroristes masclistes són fills sans del patriarcat, homes perfectament integrats, homes que cuiden les aparences, que construeixen la presó de les seues víctimes en la intimitat i que

comença pel descrèdit d'elles. Deia que eixim d'una setmana de violència per caminar cap a altra on altres violents ja es preparen per a fer allò que només saben: cridar, amenaçar i tractar de limitar les llibertats d'altres. Una colla que apel·lant a no sabem ben bé quines llibertats, el que volen és imposar el seu únic criteri. Un grapat que es deixen conduir visceralment per altres que tiren la pedra i amaguen la mà. Eixos que ens apunten perquè altres -amb menys picardia o més testosterona, no ho tinc clar- disparen.

Enmig, fa un any que a gent de la veïna Catalunya la van violentar per voler votar. I serà o no serà però si la democràcia es tanca en una capseta, si la gent no pot exercir-la, no ens val. Si és la veu del poble, on està. Els conflictes estan i la repressió no els amagarà. I és que exercir la democràcia no sempre és del gust d'alguns. Dels de sempre.

La violència té moltes cares, es mostra des distintes formes, és més o menys explícita però sempre té un mateix objectiu: la imposició mitjançant la força (física o de poder) del seu domini absolut.

Això és aplicable tant al masclisme com als feixismes, però també té moltes altres cares, algunes més sofisticades, com per exemple les transnacionals amb els seus tractats que transgredeixen les normes d'un estat sense cap més objectiu que acumular beneficis, precaritzant l'ocupació i eludint impostos. O els clàssics lobbies que atempten contra el territori degradant la vida, sense cap aportació ni visió més que el mantra de que cal construir per a fer negoci. Vos imagineu un cirurgià que vos operara perquè necessita treballar? Bé això en el sistema de salut pública no va a passar, perquè el cirurgià no ha de triar entre el vostre -genoll, ma, cor- i poder pagar la hipoteca...

Totes les violències tenen estructures semblant i les seues víctimes són vulnerables individualment quan es neguen a entrar al seu joc. Algunes persones són un exemple a seguir, com l'alcaldessa de Paiporta, Isabel Martín i el seu equip. Dones que estan patint una doble violència, la del feixisme més groller, alentant per la dreta més corrupta i també la del masclisme, perquè el fet de ser dones alimenta també el terrorisme masclista. És vergonyant la impunitat d’alguns subjectes, front a les persones, la qual cosa demostra que el sistema necessita d’una revisió en profunditat.

Sí. Costa molt trencar inèrcies i canviar costums, però ens hem d'esforçar per entendre que trencar amb la violència masclista passa per reqüestionar moltes coses que donem per neutres o inamovibles: l'eficàcia de la judicatura, la policia o els sistemes de protecció, a l'igual que els mecanismes de protecció del territori passen per no signar tractats en Europa que atempten contra el nostre futur, ni cedir a la pressió de l'especulació urbanística i continuar construint gratacels i torres “emblemàtiques” com si res haguera canviat.

Els poders públics tenim l'obligació de protegir la ciutadania, la de hui i la del futur. Hem de construir un món on els violents no tinguen cabuda on ningú puga atemptar o amenaçar la vida d'altra persona ni els seus drets bàsics. Per fer un món pacífic ens cal un esforç, ens cal començar a veure de quina forma estem col·laborant amb les violències, amb els terroristes masclistes i de tot pelatge. Hem de decidir què anem a fer individualment i col·lectiva per a deixar de ser còmplice. Per a canviar el món.