eldiario.es

Menú

Martí Domínguez: "He fet una novel·la sobre una societat que no llegeix mai, ni per casualitat"

"No crec en els gèneres; només en la novel\·la, o en la narrativa", diu l'autor de 'L'assassí que estimava els llibres', una aproximació en clau policíaca al divorci de la societat i la cultura a València

- PUBLICIDAD -
L'escriptor Martí Domínguez.

L'escriptor Martí Domínguez. Jesús Císcar

Han passat vint anys des que Martí Domínguez (1966) va publicar la seua primera novel·la, Les confidències del comte de Buffon (1997), que va obrir pas a un cicle integrat també per El secret de Goethe (1999) i El retorn de Voltaire (2007), centrats en figures de la Il·lustració. El fracassat (2013) i, sobretot, La sega (2015) implicaren un canvi i demostraren que els registres d'aquest escriptor que també és científic (és biòleg de formació) van molt més enllà de la densitat intel·lectual amb què va impactar en públic i crítica els primers anys.

Si La sega era un llibre de recuperació de la memòria de la postguerra que, sobretot, s'endinsava en la dura i ignorada vida dels masovers de les terres de l'interior, és ara en la seua sisena novel·la, L'assassí que estimava els llibres (Proa), que acaba de publicar, on Domínguez aborda per primera vegada una ficció  situada en la contemporaneïtat, que té com a escenari la ciutat de València i com a ambients dos móns, el de la cultura i la universitat i el de la burgesia i les classes acomodades, entrellaçats per una trama policíaca desencadenada per l'assassinat d'un crític literari.

En parlem al despatx de la revista de ciència de la Universitat de València Mètode, que dirigeix aquest escriptor i professor de periodisme, ubicat en l'edifici del Jardí Botànic de València, d'on es desprén una tranquil·litat que convida a la conversa.

Aquesta entrevista podria ser una escena de la seua novel·la, un personatge de ficció entrevistant l'autor...

Efectivament, vosté podria ser l'inspector Tena (riu).

A qualsevol que conega la seua trajectòria li cridarà l'atenció que s'haja decidit, per fi, a abordar una ficció situada en el present i ambientada en la ciutat de València. Com hi ha arribat?

Porte un temps intentant-ho. Aquesta novel·la apareix després d'altres intents literaris, de voler parlar de la societat valenciana, del meu món. No sabia massa bé si fer un retrat més d'estil vida privada o intentar aqueixa gran novel·la que diuen que cal fer de València, però volia que també poguera interessar un lector català, que és on tenim el nostre públic. Aleshores em vaig dir: I si ho fem des d'una visió més àgil, a partir d'una excusa per a parlar de la societat?

En les bones novel·les policíaques els morts són el de menys, el que importa són els personatges que hi apareixen. I mentre traduïa el Micromégas de Voltaire, vaig tenir la idea. Hi ha dos extraterrestres que cauen a la Terra i diuen: Ui! A aquests polls què els passa, que estan renyint per coses incomprensibles? Ho trasllade als dos policies, Tena i Espinosa, i els pose enmig d'un univers que no tenien ni idea que existia, ni que hi poguera haver aqueixes passions i rivalitats. El que jo pretenc fer és una paràbola literària.

La seua és formalment una novel·la policíaca, però sobretot es tracta d'una novel·la costumista. No?

Per suposat. És policiaca en el sentit que hi ha morts, però el que volia era parlar de la societat valenciana, igual que les bones novel·les policiaques ofereixen una visió de la societat del seu moment. En el fons, tampoc crec en els gèneres. Crec en la novel·la exclusivament o, fins i tot, en la narrativa. Arriba un moment que no se sap què és ficció o què és realitat. Tant se val! Allò més important és contar coses i reflexionar amb aquestes coses que estàs contant sobre una situació. En aquest cas, la situació està clara: parle de la desafecció del món burgès cap al món cultural, d'una societat que no llegeix mai, ni per casualitat. I no sols això, del poc pes que té la cultura en una societat.

Els dos inspectors de la seua ficció es veuen abocats a descobrir uns personatges de la cultura que no coneixien, però l'humorada més gran és que per causa de les seues investigacions s'han de posar a llegir llibres...

Faig que Espinosa entre en una llibreria que es diu Peu de Pàgina. Però no cal que siga un inspector. Si fas que qualsevol burgés -i quan dic burgés dic qualsevol persona de la nostra societat sense un interés cultural- entre en una bona llibreria, no sap què triar. No té referències. Està perdut. Està acostumat a comprar Ken Follet en el Carrefour o en aquelles grans piles de la Fnac, però la bona cultura és per a ell un lloc hostil. En la novel·la, Espinosa té un romanç amb una xica que li diu un nom clau: Quim Monzó. I arriba a la llibreria preguntant per "quimonzo", sense saber que és "Quim Monzó". De sobte. descobreix un univers i veu que hi ha un autor molt llegit i molt estimat, l'obra del qual és com prendre vitamines, arriba a dir.

Martí Domínguez.

Martí Domínguez. Jesús Císcar

En la novel·la hi ha la societat valenciana en abstracte, el món cultural i universitari i una certa societat benestant que protagonitzen una trama un poc tragicòmica...

Sí. hi ha per una banda els Garín i per l'altra els Enguix, que són col·leccionistes d'art i podríem dir que més progressites, però burgesos també. Els Garín representen aquella dreta rància, franquista fins i tot, i molt classista. Volen que els seus fills es casen bé i aquesta xiqueta que ve del poble, de Torís, fa aparéixer les manies... Això m'interessa reflectir-ho perquè crec que, si aquesta burgesia tan reaccionària fóra més lectora, s'obriria més, seria més moderna, col·leccionaria art d'una manera decent i no perquè faça joc amb el tresillo. En realitat, tot és un poc decadent. No és una societat que va cap a la llum, sinó que es refugia en un estat de benestar que condueix a l'anorreament i, fins i tot, a la donaldtrumpització, en què el coneixement no és una clau per a viure.

Però el món dels intel·lectuals i els universitaris, també deixa'l córrer en la novel·la.

L'intel·lectual perd molt de temps en batalles internes, en renyir i discutir per coses mínimes, que és el que sobtava a Micromégas: Pero aquests de què estan discutint? Fins i tot la crítica, de vegades, cau en això. I el que cal és encoratjar a llegir. Si consultes un suplement literari i no hi ha passió, difícilment ajudarà a crear lectors. Si no trobes que una novel·la paga la pena comprar-la, el més fàcil és que la gent es gaste els diners en un restaurant. Realment, la burgesia s'està dedicant a viatjar, a menjar bé, a comprar-se un xalet... Però ja no compra cultura. o n'adquireix molt poca. Les galeries d'art desapareixen. Els meus amics artistes viuen de l'aire. Abans hi havia un mínim col·leccionisme perquè formava part de l'estatus. Quan algú es casava li regalaven un Lozano o un Genaro Lahuerta. Tot dins d'aquest món burgés. Però ara ni regalen art, ni res.

Potser això és més greu en la societat valenciana que en altres perquè ací no ténen ni idea de qui són, els que estan escrivint, traduint o publicant llibres. En una altra societat, si més no, els personategs tindrien alguna referència d'algun dels intel·lectuals que hi apareixen, potser perquè l'haurien vist en la televisió.

Jo volia que la novel·la fóra llegidora també per al públic català. Moltes de les coses més característiques que hi podrien aparéixer de la societat valenciana, com la diglòssia i l'autoodi, les he obviat. Els del llibre són burgesos valencians com podrien ser burgesos catalans. Però, encara així, la invisibilitat del món cultural és molt més forta que a Catalunya. Allà també passa, però nosaltres, com a model cultural, tenim la sort de tenir Catalunya. El que hi ha és una espècie d'exili interior i el meu personatge Tena descobreix de colp un conjunt d'exiliats barallats entre ells. A més, té una filla que ha començat a estudiar i no creu que s'haja de ficar en aqueixes històries. "Paga la pena la inversió?", es pregunta.

El seu llibre juga amb una certa intertextualitat, hi apareixen escrits, crítiques, citacions... Com ho ha plantejat?

La majoria d'aquests textos són meus, però hi ha algun exemple, com el de "microorganismes llefiscosos" que va ser una rèplica a un crític que vaig adaptar al meu interés. També la carta "des de la meua banyera" és una rèplica d'un crític contra un altre. He fet collage. Em resulta molt evocador el to, la virulència que hi ha en aquestes rèpliques. D'altra banda, el text de "la navalla de Diderot" és meu. Em feia gràcia introduir la navalla com un element que els personategs no arriben ni a veure, perquè no se'ls ocorre que aqueix Diderot és Diderot:

Bé, era el pare de Diderot, el que fabricava navalles...

En efecte.

Un altre joc és el "bloc d'un lletraferit".

La novel·la està situada en el 2008, quan tothom es feia un bloc. En aquella època jo tenia molta relació amb el servei de publicacions de la Universitat de València i és quan va eixir el llibre de Thomas de Quincey L'assassinat entès com una de les belles arts.  Em vaig dir: "Tenim un servei de publicacions que està produint una cultura de tal alçada, però el públic ho entendrà?". Aleshores vaig pensar que aquest fóra el motiu inicial del meu llibre. Sempre he tingut per De Quincey una admiració per la seua manera tan extraordinària d'escriure. Té una prosa complicada i al mateix plena d'idees. El recurs al bloc em servia per reflectir aquella actitud d'escriure amb la sensació que no t'està llegint ningú. Amb el pas del temps la gent ha anat fent-se més conscient de no estar sola quan escriu en la xarxa.

L'escriptor Martí Domínguez.

L'escriptor Martí Domínguez.

Hi ha una citació de Biel Besquida que es repeteix. Per què?

La repetisc com una espècie de senyal que indica que allí comença el bloc. És una citació en què s'utilitza un llenguatge d'una enorme força expressiva però quasi incomprensible per a un lector que a dures penes el sap llegir. Que s'entenga el que vull dir. Una cosa és saber llegir un informe i una altra llegir Mesquida. La força de la creativitat de les paraules em feia gràcia. El lector, una vegada l'ha llegida, segurament ja no hi tornarà, però és un mecanisme per a deixar clar que vols dir les coses a la teua manera.

En la seua trajectòria hi destaca el cicle de tres novel·les de la Il·lustració, després vénen una obra de transició com és El fracassat, amb Cezanne de protagonista, i La sega, que va suposar un gran impacte per la dura recreació d'un món perdut. Ara, en aquest últim llibre, se centra en la contemporaneïtat, però hi tornen a emergir les seues preocupacions pel paper de l'intel·lectual i el debat sobre la cultura. Podem dir que aquest és el riu per on discorre tota la seua obra?

Cre que és el riu que hem de fer discórrer. Si haguera fet una novel·la sense aquestes idees, no em trobaria còmode. Fins i tot el títol, L'assassí que estimava els llibres, juga amb el de De Quincey. Puc fer una paròdia, però hi ha d'haver alguna cosa més. No crec en la literatura per la literatura, sinó com una eina d'acció. Alguns em diuen. "No, no, l'art per l'art". Això serà possible quan viurem en un món feliç. Però ara i ací hem d'intentar despertar la gent. Escric en premsa, faig classes i un altre instrument de mobilització, per a despertar les consciències, és la literatura.

Per a vosté, la literatura no pot ser només un entreteniment?

Quan llegeixen el Càndid, de Voltaire, et sobta el personatge. Però està ple d'idees. Jo jugue també amb els contes il·lustrats del segle XVIII. El llibre és un pretext per a contar coses. Són coses evidentment costumistes, però hi ha també una denúnica d'aqueixa societat classista, on les diferències entre els pobles i la ciutat són encara tan grans. Com és possible que encara hi haja aquestes diferències, malgrat que viuen tots connectats a Internet?

Creu que perviuen els móns paral·lels de la ciutat i les comarques?

Ho veig en els meus estudiants. Els de poble van junts, els de ciutat també. Formen els seus grups i s'aïllen. De tota manera, el més important del llibre és l'aïllament dels personatges. El mateix senyor Eugeni Garin entra a llibreria L'Asil del Llibre i compra el manual del Perfecte pescador de canya, quan l'últim que ha llegit és Alfonso Ussía.

Hi ha una burgesia desil·lustrada?

I tant. És cert que n'hi ha una altra que és més lectora, però molt minoritària.

Ha obert en aquest llibre la porta a dos espais, el de la societat valenciana i el de la universitat, que estan molt prop de la seua experiència personal. Ja ha superat la por escènica a abordar-los?

La veritat és que ara estic treballant en una novel·la més dura, sobre el nazisme. M'interessa molt la relació de la intel·lectualitat amb el nazisme, en el sentit que l'onada t'arrossega i resulta molt difícil oposar-t'hi. Tinc prou avançat aquest projecte. Potser després retorne a aquests altres temes. No ho sé. El que vull és contar coses. Fixe's com s'acaba la novel·la. Vinc a dir: "Ja ho he contat tot! No necessite dir res més!".

Com és que en aquesta novel·la, a diferència de les anteriors, es nota poc la seua condició de científic, de biòleg?

Bé, l'ambient és la ciutat, però sí que hi ha moltes metàfores animalístiques, alguna descripció dels personatges entomològica... Amb el temps, evoluciones, tot i que sempre seré biòleg i veig la naturalesa humana com un zoòleg, aqueixes passions, els gens que desperten la líbido. Per això hi ha molt de sexe.

És, en aquest sentit, la més solta que ha fet? Li costa com a escriptor abordar aquest tema?

M'ha eixit molt natural. El sexe forma part, d'una manera molt elemental, de les passions humanes, i volia marcar diversos tipus de relacions. Es tracta de personatges humans. Tena és un personatge encuriosit. Ho són els dos policies.

Els policies fan un poc com el paper dels lectors?

Realment, sí. Representen la mirada dels lectors.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha